Catalunya, com el conjunt d’Espanya, lidera amb Montenegro el treball temporal a Europa. Representa el 26,9% de la població de 15 a 65 anys; en el cas de Montenegro que ocupa el primer lloc, el 32,9%. Naturalment, si la mesura se cenyís en la població més jove, la de primera i segona incorporació, les xifres es duplicarien.
Després d’aquests dos països i a una certa distància ocupen llocs destacats en tant en quan superen el 20%, els Països Baixos (21,2%), Portugal (22%) i Polònia (24,3%). A l’altre extrem hi ha països que no arriben als dos dígits, com els Bàltics, països de l’Est com Bulgària, Hongria i Romania, també centreeuropeus com Àustria i Luxemburg i l’illa de Malta, Eslovàquia, nòrdics com Noruega i Islàndia, i finalment el Regne Unit i Irlanda. Entre els pesos pesants d’Europa, Alemanya se situa en el 12,6%, França en el 16,7% i Itàlia en el 17,1%.
El problema de la temporalitat que determinen els treballs a precari, radica en que no permeten configurar un veritable itinerari laboral. És una forma de destrucció de capital humà, o en el millor dels casos, de no augmentar la seva qualitat. Quan aquest fet es generalitza entre els joves, com és el nostre cas, significa que una part molt important de la població creixerà sense les suficients capacitats professionals com per assolir una bona productivitat i per tant uns ingressos raonables. Si a aquest fet s’hi afegeix el pes també extraordinari a escala europea dels joves que ni estudien ni treballen, que representen més d’1 de cada 5 entre els 16 i 29 anys, tindrem una xifra escandalosament alta, la gran majoria, de joves amb perspectives laborals de baixa qualificació.
L’horitzó que determina aquesta combinació de treball precari i nini, com a dos grups diferenciats de població que coincideixen en el seu impacte negatiu, és molt crític. Només cal considerar que les quotes a la Seguretat Social que generaran estaran molt per sota dels imports de les jubilacions que correspondran al seu període d’activitat i multiplicaran el problema del dèficit. També qüestiona el creixement de la productivitat a llarg termini, i per tant, de la renda. Malgrat la importància d’aquests fets, que mereixerien una resposta extraordinària dels poders públics, cap de les organitzacions concernides, que són totes, ni els àmbits empresarials i sindicals estan fent un abordatge del tema integral i proporcionat a la seva magnitud.
