La Generalitat fixa només un 25% de serveis mínims en hora punta i deixa sense circulació ferroviària programada bona part de la jornada. Els perjudicis recauen especialment en els treballadors que no fan vaga, els autònoms i les petites empreses. Una manera ben singular d’entendre la prosperitat compartida.
Catalunya presenta una singularitat especialment greu en la vaga general de l’11 de novembre. No es tracta només de la mobilització sindical, sinó també de la resposta del poder polític. La Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació estan governats pels socialistes. Una concentració de poder que, en lloc d’assegurar el funcionament dels serveis essencials, coincideix amb una jornada de profundes restriccions de la mobilitat.
L’exemple més escandalós és Rodalies. Un servei que arrossega un deteriorament crònic, que ha viscut nous episodis de conflictivitat ferroviària i que avui rep una nova decisió administrativa extraordinàriament perjudicial per als usuaris.
La Generalitat ha fixat uns serveis mínims ferroviaris del 25% en hores punta i cap circulació fora d’aquestes franges, segons els horaris publicats per Rodalies.
És una decisió d’una enorme transcendència econòmica i social.
La Generalitat deixa el ferrocarril pràcticament fora de servei
El Departament d’Empresa i Treball ha establert, per a Rodalies, Regionals, FGC, metro, tramvia i autobusos, uns serveis mínims del 25% de l’oferta habitual entre les 6.30 i les 9.30 del matí i entre les 16.30 i les 21 hores.
Fora d’aquests horaris no s’imposa cap percentatge de circulació mínima. En el cas concret de Rodalies i Regionals, la informació oficial anuncia directament que no hi haurà servei durant la resta de la jornada.
El contrast amb la regulació estatal de Renfe resulta sorprenent: el Ministeri de Transports estableix el 75% dels trens de Cercanías en hores punta i el 50% fora d’aquestes. Per a l’alta velocitat i la llarga distància fixa el 73%.
A Catalunya, en canvi, només queda garantit un tren de cada quatre en les franges de màxima necessitat i, fora d’aquestes, la circulació de Rodalies desapareix de la programació.
Quin interès general protegeix aquesta decisió?
El dret de vaga és un dret fonamental. Però també ho són els drets i les necessitats dels ciutadans que no hi participen i que han d’anar a treballar, estudiar o assistir un familiar.
La funció dels serveis mínims és precisament evitar que l’exercici d’un dret anul·li innecessàriament els altres.
El col·lapse no és el seguiment de la vaga
Les primeres hores han mostrat l’abast de la disrupció. Segons RAC1, abans de les 9.30 del matí ja s’havien superat els cinquanta talls de carreteres, amb afectacions a l’AP-7 i a altres grans vies de comunicació.
Simultàniament, els sindicats han anunciat aturades en centres industrials importants, particularment al Baix Llobregat, i incidències en plataformes logístiques, Mercabarna i l’activitat portuària.
Però convé distingir dos fenòmens radicalment diferents: una empresa que s’atura perquè els seus treballadors decideixen secundar la vaga i una empresa que no pot funcionar perquè els empleats o les mercaderies no poden arribar-hi.
El primer és una manifestació del dret de vaga. El segon és una conseqüència de les restriccions de mobilitat, que no pot comptabilitzar-se automàticament com a adhesió sindical.
La capacitat de produir un col·lapse no equival a la capacitat de convèncer els treballadors.
Els perjudicats que no surten a les pancartes
Hi ha una conseqüència econòmica especialment injusta.
Una gran empresa pot reorganitzar torns, compensar pèrdues o recuperar producció. Però què passa amb el petit comerciant que no pot obrir, l’autònom que perd els encàrrecs del dia, el transportista bloquejat o l’empresa familiar que no pot atendre els seus clients?
Per a molts d’aquests treballadors, perdre un dia d’ingressos no és una qüestió simbòlica. Significa una pèrdua directa que ningú no els compensarà.
El cost econòmic agregat de la jornada encara no es pot quantificar amb rigor. Però això no fa menys reals els perjudicis particulars.
És una paradoxa notable: una vaga convocada en nom dels salaris i del nivell de vida provoca danys especialment intensos a persones que viuen precisament del rendiment diari del seu treball.
Aquesta és la recepta de la prosperitat compartida que ens proposa Salvador Illa?
Un sindicalisme amb força, però no homogeni
La mobilització catalana disposa d’una base organitzativa considerable. El 2 de novembre, CCOO i UGT van reunir uns 2.500 delegats sindicals a Cornellà per preparar la jornada.
Però Catalunya també presenta diferències importants entre els convocants.
La Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), amb organitzacions com USTEC·STEs i IAC-CATAC, ha concretat cinc reivindicacions: recuperació del poder adquisitiu mitjançant clàusules vinculades a l’IPC, jornada màxima de 35 hores, salari mínim català, protecció dels serveis públics i de les pensions, i garantia del dret a l’habitatge.
Són reivindicacions identificables, amb objectius sobre els quals es pot discutir i negociar.
Altres organitzacions vinculades al moviment de l’habitatge també denuncien directament les insuficiències del Govern Sánchez. I sectors del sindicalisme alternatiu critiquen la dependència política de CCOO i UGT.
Per tant, no existeix un únic projecte sindical ni una interpretació política compartida de l’11-N.
Quan les institucions i el partit es confonen
El problema català té una dimensió política pròpia.
El PSC governa simultàniament la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació. Aquesta acumulació de poder incrementa, no disminueix, la seva responsabilitat en el funcionament dels serveis públics.
Hi ha, a més, expressions concretes de sintonia política amb la mobilització. El 3 de novembre, representants del PSC van participar, al costat de CCOO, UGT, ERC i els comuns, en la presentació de la vaga al Baix Llobregat.
No és il·legítim que un partit doni suport a una protesta. El que resulta contradictori és que les administracions governades pel mateix partit no hagin resolt bona part dels problemes que la justifiquen i que, mentrestant, els ciutadans suportin les conseqüències d’una paralització accentuada per decisions públiques.
És aquí on la mobilització adquireix una inquietant aparença de vaga oficial, amb una lògica política que recorda més determinades tradicions peronistes que no pas la independència sindical europea.
La responsabilitat final és del Govern
Caldrà esperar les dades completes per conèixer el seguiment efectiu de la vaga. Les manifestacions, els talls de trànsit i les restriccions ferroviàries no constitueixen, per si sols, una mesura de l’adhesió dels treballadors.
Però una conclusió ja és possible: la Generalitat ha assumit una responsabilitat directa en l’abast de les restriccions de mobilitat, mitjançant uns serveis mínims molt reduïts.
Catalunya necessitava una administració que garantís la màxima compatibilitat possible entre el dret de vaga i els drets de la resta de ciutadans. En lloc d’això, ha rebut un altre episodi de bloqueig en una xarxa de transport que fa massa temps que funciona precàriament.
Una vaga general ha de permetre expressar el conflicte social, no convertir la vida quotidiana dels ciutadans en un dany col·lateral que el poder polític considera acceptable.
I aquest és el balanç que Salvador Illa haurà d’explicar.
La funció de la Generalitat és garantir els serveis essencials, no convertir les restriccions de mobilitat en un factor afegit de paràlisi del país. #Vaga11N Share on X
