Si hi ha un país que ha fet de la immigració un dels fonaments de la seva grandesa, aquest són els Estats Units. Precisament per això, la seva experiència resulta especialment valuosa per comprendre per què un fenomen que ha estat una font extraordinària de prosperitat pot convertir-se també en un dels conflictes polítics i socials més intensos d’una societat.
Un estudi publicat el 21 de setembre per Our World in Data, basat en una sèrie estadística que comença el 1850, permet identificar tres factors fonamentals: la magnitud absoluta de la immigració, la seva proporció respecte de la població total i el canvi cultural associat a la procedència dels immigrants.
La combinació d’aquests tres elements proporciona una explicació més profunda del conflicte migratori que les habituals simplificacions sobre la xenofòbia o els beneficis econòmics de la immigració.
Primera lliçó: una magnitud mai vista
El 2024, els Estats Units registraven 50,2 milions de residents nascuts a l’estranger, la xifra més elevada de tota la sèrie històrica del cens nord-americà. El 1970 n’hi havia només 9,6 milions. En poc més de mig segle, aquesta xifra s’havia multiplicat per més de cinc.
La gran acceleració comença a partir dels anys vuitanta i es prolonga durant el segle XXI.
Encara més: les estimacions mensuals de Pew Research situaven el màxim en 53,3 milions el gener del 2025, abans que s’iniciés un retrocés. Cal advertir que aquestes estimacions i les del cens anual no són directament comparables.
Una transformació demogràfica d’aquesta magnitud no pot ser socialment neutra. Significa milions de noves necessitats d’habitatge, educació, sanitat, transport i serveis públics, però també milions de treballadors, contribuents i consumidors.
La qüestió és si les institucions, les infraestructures i la societat receptora tenen capacitat per absorbir aquesta transformació. Si el ritme d’arribada supera persistentment aquesta capacitat, les tensions són previsibles.
Segona lliçó: el retorn al 15 %
La perspectiva històrica introdueix una precisió fonamental.
Malgrat el rècord absolut, el pes relatiu dels immigrants no és completament nou en la història americana. Entre el 1870 i el 1910, durant la gran expansió industrial i territorial, la població nascuda a l’estranger representava aproximadament entre el 13 % i el 15 % del total.
El 1890 arribava al 14,8 %. El 1910 encara era del 14,7 %. Després va disminuir fins al mínim del 4,7 % del 1970.
El 2024 havia tornat exactament al 14,8 %.
És una coincidència històrica extraordinàriament reveladora. Els Estats Units han necessitat més de cinquanta anys de creixement migratori sostingut per recuperar la proporció característica de la seva gran època immigratòria.
El 15 % no constitueix cap llindar científic universal a partir del qual aparegui necessàriament el conflicte. Però sí que ens indica l’envergadura de la transformació que experimenta una societat quan aproximadament una de cada set persones ha nascut fora del país.
I la història adverteix que aquelles grans onades tampoc no van transcórrer pacíficament. Les tensions polítiques i culturals van desembocar en la restrictiva Llei d’immigració del 1924, que establia quotes segons l’origen nacional i discriminava especialment determinats col·lectius.
La reacció contra la immigració no és, doncs, una anomalia exclusiva del nostre temps. Té precedents precisament en la història del país construït per immigrants.
Tercera lliçó: el canvi de procedència i el conflicte cultural
Hi ha encara un tercer factor, possiblement el més ignorat en els debats europeus.
Les grans onades migratòries de finals del segle XIX i principis del XX procedien majoritàriament d’Europa. Alemanys, irlandesos, italians i poblacions de l’Europa oriental aportaven llengües, religions i tradicions diferents, però compartien una part considerable del substrat cultural europeu.
Això no significa que la integració fos senzilla. Els conflictes religiosos i les discriminacions contra catòlics, irlandesos o italians ho desmenteixen.
Però la composició actual és radicalment diferent.
Segons el cens nord-americà, el 2024 hi vivien aproximadament 25,8 milions de persones nascudes a l’Amèrica Llatina i 15,5 milions nascudes a l’Àsia. Conjuntament, representaven més del 80 % dels residents nascuts a l’estranger.
La immigració contemporània presenta, per tant, una diversitat d’orígens molt diferent de la de l’època anterior.
Això no significa que una procedència no europea impliqui incapacitat d’integració. Seria una conclusió injustificada. Però tampoc no és raonable ignorar que les diferències lingüístiques, religioses, familiars i culturals poden introduir dificultats específiques de convivència i integració, especialment quan els fluxos són intensos i continuats.
La immigració no és només una qüestió de quantitats. És també una qüestió de continuïtat cultural, cohesió social i capacitat d’integració.
Catalunya: una lliçó que no hauríem d’ignorar
I aquí apareix una dada que ens hauria de fer reflexionar.
Segons l’Idescat, a Catalunya, l’1 de gener del 2025, el 25,1 % de la població havia nascut a l’estranger: més de dos milions de persones. Al Barcelonès, la proporció arribava al 34,1 %.
És una magnitud molt superior al 14,8 % nord-americà del 2024. Naturalment, les trajectòries històriques i les característiques institucionals són diferents, però la comparació resulta eloqüent.
I Catalunya afronta una circumstància específica: disposa d’una llengua pròpia que no és la dominant en el conjunt de l’Estat ni sempre la principal llengua d’acollida dels nouvinguts.
La qüestió no consisteix a negar els beneficis de la immigració, que poden ser considerables, sinó a comprendre que cap societat pot transformar indefinidament la seva composició demogràfica sense una política explícita sobre el volum dels fluxos, la integració, les necessitats col·lectives i la continuïtat cultural.
Els Estats Units ens ensenyen que la immigració pot construir una gran nació. Però també que la seva magnitud, intensitat i composició poden convertir-la en un formidable factor de conflicte.
La lliçó és ben clara: no n’hi ha prou de gestionar l’arribada de persones. Cal governar les conseqüències de la transformació que provoquen. I també acotar-ne els límits.
I això és precisament el que Catalunya encara no fa amb la determinació necessària, perquè, com en altres aspectes de la nostra història, oscil·la entre el tot, que porta a la impotència, i el no-res, que condueix al desastre.
Els Estats Units, el país construït per immigrants, ens ofereixen una lliçó: la immigració pot ser una font de prosperitat i també de conflicte. #Immigració #EstatsUnits Share on X
