Un país que veu desaparèixer el seu relleu generacional, retrocedir la seva llengua i augmentar la població gairebé exclusivament gràcies a la immigració no pot continuar governant-se com si aquests tres fenòmens no tinguessin res a veure. Aquesta és la contradicció existencial de Catalunya. I la seva classe dirigent hi respon amb una barreja d’improvisació, autosatisfacció i gesticulació ideològica que frega la irresponsabilitat.
Un país que ja no assegura el seu relleu
Posem les xifres damunt la taula. El 2024 hi va haver 53.802 naixements i 67.524 defuncions: un saldo natural negatiu de 13.722 persones. El 2025 van néixer 54.249 infants, segons dades provisionals, amb una fecunditat d’1,08 fills per dona. El 46,3% d’aquests nadons tenien mares nascudes a l’estranger. No és cap retret a ningú: és la fotografia d’un país que no assegura per si mateix el relleu demogràfic.
La immigració aporta treballadors, activitat econòmica i noves famílies. Però quan és intensa i no va acompanyada de previsió, integració i inversió, també multiplica les necessitats d’habitatge, escoles, transport, sanitat i serveis socials. Els qui prometen tancar les fronteres i fer expulsions massives no expliquen com sostindrien l’economia ni com aplicarien les seves proclames. Els qui defensen una entrada sense límits pràctics tampoc no expliquen com n’assumiran les conseqüències. Entre l’apocalipsi i l’alegria administrativa hi ha una cosa que es diu governar.
El resultat afecta també la continuïtat cultural. El català era la llengua habitual del 36,1% de la població de quinze anys o més el 2018; el 2023 havia baixat al 32,6%. Seria absurd atribuir aquest retrocés únicament a la immigració. Però encara ho seria més negar que els canvis demogràfics, sense una integració lingüística sòlida, condicionen la transmissió de la llengua, els costums i la memòria compartida. Un poble no és només una població censada.
La maternitat, una heroïcitat sense polítiques
Mentrestant, les institucions proclamen la seva preocupació pel futur del país i abandonen una de les seves condicions més elementals: que formar una família i tenir fills sigui possible. L’habitatge inaccessible, els salaris baixos, la precarietat i una conciliació laboral sovint més recitada que practicada converteixen la maternitat en un exercici de resistència. Un model econòmic massa dependent de l’activitat turística de baix valor afegit no ajuda a trencar aquesta dinàmica.
L’ajut propi de la Generalitat per naixement és de 650 euros, o de 750 euros per a famílies nombroses o monoparentals, i només s’atorga per sota de determinats llindars d’ingressos. És una prestació ridícula, no una política de natalitat. El 2025, el 30,8% de les persones que vivien en llars amb fills dependents es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, davant del 18,7% de les que vivien en llars sense fills dependents. Tenir fills continua comportant una penalització material que la política es resisteix a corregir.
El Parlament, l’avortament i la doble vara de mesurar
En aquest panorama, el 2024 es van registrar 21.761 avortaments a Catalunya, una xifra equivalent al 40,4% dels naixements del mateix any. I el 30 de setembre de 2026 el Parlament va aprovar una declaració de compromís amb el dret a l’avortament i de suport a les seves defensores, subscrita pel PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP. És legítim defensar aquest dret; el que resulta políticament incomprensible és dedicar-hi tanta solemnitat mentre la maternitat que es voldria exercir continua trobant tantes portes tancades.
Però la contradicció no s’acaba aquí. El Corrent Social Cristià ha denunciat que, el 17 de setembre, activistes feministes van interrompre a Santa Maria de Montalegre un acte en què dones que havien avortat volien explicar la seva experiència. Segons el comunicat, la policia va haver d’intervenir perquè l’acte es pogués reprendre. L’entitat va demanar als grups parlamentaris una condemna de la coacció i una defensa explícita de la llibertat d’expressió i de reunió. Denuncia que no va rebre la resposta política que reclamava.
El Corrent assenyala la doble vara de mesurar: per què la llibertat mereix protecció quan s’exerceix en una direcció, però no quan parlen dones amb una experiència i una opinió diferents? També denuncia un tracte desigual en el finançament públic entre entitats que promouen l’avortament i organitzacions que acompanyen embarassades amb dificultats. És una acusació que reclama transparència pressupostària, no silenci.
I hi ha, finalment, la qüestió moral que la retòrica institucional no pot liquidar: si la llibertat de decidir és un bé fonamental, què passa amb la vida humana en desenvolupament, diferent de la mare i radicalment dependent d’ella? El Corrent la formula en termes de protecció del més vulnerable. No és una pregunta que desaparegui pel fet de declarar-la reaccionària.
La contradicció central de Catalunya és aquesta: pretén preservar la llengua sense assegurar-ne prou la transmissió, mantenir el creixement sense planificar-ne les conseqüències i proclamar el valor de les llibertats mentre n’administra selectivament la defensa. Sense una política de família, de natalitat, d’integració i de llibertat per a tothom, no estem construint el futur d’un país. Ens limitem a gestionar-ne la desaparició com a projecte col·lectiu.
Catalunya té més defuncions que naixements, el català retrocedeix i la immigració sosté el creixement demogràfic. Però la política continua actuant com si aquests fets no tinguessin cap relació. #Catalunya #Demografia Share on X
