Sí, senyores i senyors: Enric Juliana, aquest gran florentí de la crònica política, ja ha trobat la fórmula per afrontar les enquestes que no encaixen amb el relat que s’està construint sobre Pedro Sánchez. A partir d’ara seran, segons escriu a La Vanguardia, «móviles cual pluma al viento». La imatge, presa de l’ària més coneguda de Rigoletto, és magnífica. El problema és que Verdi componia una òpera i Juliana pretén explicar unes eleccions.
Per què els sondejos, fins ara prou consistents, han d’esdevenir sobtadament volàtils? Per les «textures noves» de la situació política i social, ens diu. Textures! La paraula té una elegància innegable: sembla que pugui substituir les xifres sense haver de discutir-les. Però la política no és una tapisseria i les enquestes no són plomes que el vent reparteixi segons les necessitats narratives de cada diumenge.
La qüestió és una altra. L’objectiu que sembla perseguir la campanya socialista és instal·lar una idea: Sánchez pot acabar sent el líder del partit més votat. No necessàriament el que governi, que és una qüestió molt diferent, sinó el primer en nombre de vots. Una victòria simbòlica amb la qual presentar una derrota parlamentària com un triomf moral i preparar el relat de l’endemà.
No seria pas una continuació de la seva trajectòria immediata. El 2023, el PP va obtenir 137 diputats i el PSOE, 121. Sánchez va conservar la presidència perquè va reunir 179 suports per a la investidura. És perfectament legítim: vivim en un règim parlamentari. Precisament per això, ara resulta curiós l’esforç per convertir la primera posició en una mena de títol de propietat política.
Hollywood arriba a Fuenlabrada
Mentrestant, la campanya ha incorporat un altre gènere: el melodrama. El 17 d’octubre, a Fuenlabrada, Sánchez va declarar públicament el seu amor a Begoña Gómez. Hi va haver emoció, abraçada i petó. Hollywood, amb les sigles del PSOE com a productor executiu. L’afecte matrimonial mereix respecte; transformar-lo en una escena central d’un míting pot ser perfectament legítim… i arriscat.
El detall incòmode és que Begoña Gómez afronta un judici amb jurat popular per presumptes delictes de tràfic d’influències i malversació. Té, naturalment, dret a la presumpció d’innocència i a defensar-se. Però precisament perquè la causa ha de decidir-se sobre la base de les proves, i no de les simpaties o antipaties, sorprèn que s’exposi la seva imatge a una identificació tan intensa amb el candidat que divideix l’electorat.
El risc no és que un petó constitueixi una irregularitat jurídica. No ho és. És que l’escenificació política dificulti, almenys en la percepció pública, separar la persona acusada del president. Un jurat ha de valorar fets, no votar a favor o en contra de Sánchez. Situar la dona al centre de l’espectacle de campanya pot ser sentimentalment eficaç; com a exercici de prudència jurídica i de defensa dels interessos de la inculpada, és molt més discutible.
Per això, els qui viuen en les atzaroses circumstàncies d’un judici anunciat cerquen un perfil públic tan baix com sigui possible, com Zapatero. Afrontar la sempre difícil prova d’un jurat popular de la mà d’un personatge com Sánchez, que fa anys que no pot sortir al carrer sense ser escridassat, pot tenir rèdits electorals, però no beneficia gens Begoña Gómez des del punt de vista penal.
Les matemàtiques que expliquen l’operació
Tornem als números, menys lírics però més tossuts. La mitjana de sondejos recollida per Onda Cero fins al 12 d’octubre situava el PP en el 32,2%, el PSOE en el 26,6% i Vox en el 18,6%. PP i Vox sumaven, per tant, el 50,8%. Aquesta és la fotografia, no el resultat del 29 de novembre. A més, contrasta amb el CIS, que atorga al PSOE el 34% i al PP el 22,2%. No totes les enquestes diuen el mateix, però tampoc totes canvien de signe per art de màgia.
Hi ha, això sí, dos mecanismes electorals que expliquen l’interès socialista per presentar-se com a primera força.
El primer és la concentració del vot a l’esquerra. La fragmentació de Sumar, el Front Ampli i Podemos pot empènyer una part dels electors cap al PSOE per evitar vots sense representació. A Catalunya, el CEO atribueix a l’espai de Sumar només dos o tres diputats, davant dels set del 2023. Ada Colau encapçala la candidatura per Barcelona, però el rendiment fora d’aquesta circumscripció planteja interrogants evidents.
El segon mecanisme és el moviment dins la dreta. Vox s’acosta al 19% en diverses estimacions, mentre que el PP conserva un avantatge apreciable sobre el PSOE. Si una part del vot popular es desplaça cap a Vox i una part de l’esquerra alternativa cap als socialistes, les posicions relatives dels dos grans partits podrien acostar-se sense que canviés substancialment el pes dels blocs. És una hipòtesi aritmètica, no una profecia.
I aquí hi ha el nucli de l’operació narrativa: ser el primer no equival a disposar d’una majoria per governar. Si un partit perdés el poder mentre encapçalés individualment el recompte, podria proclamar-se vencedor i desplegar una oposició de màxima pressió al Congrés i al carrer. Mentrestant, el nou executiu hauria d’afrontar nombrosos problemes pendents, inclosa l’aprovació d’uns pressupostos nous, inexistents des dels de 2023.
Juliana hi posa la música, Sánchez hi posa el petó i els estrategs, la calculadora. El problema no és que les enquestes siguin plomes al vent. És que hi ha qui confia que, amb prou vent mediàtic, el públic deixi de mirar cap on assenyala la brúixola.
Enric Juliana hi posa la música, Sánchez el petó i els estrategs la calculadora. Ser la primera força no és el mateix que tenir majoria per governar. #PolíticaEspanyola Share on X
