La relació amb Ábalos, Cerdán o Zapatero afegeix el principi de la responsabilitat asimètrica. Això no significa que les situacions jurídiques siguin idèntiques; no ho són. El problema polític és la dificultat d’identificar una regla estable que expliqui quan una sospita exigeix un apartament fulminant i quan permet mantenir el suport i la presumpció d’innocència. Quan la regla canvia segons el subjecte, apareix la percepció que la responsabilitat política s’administra més per conveniència que no pas mitjançant un estàndard general.
Aquí entrem ja en allò que podem anomenar el «caràcter polític», sense practicar psicologia a distància. De la reiteració observable de determinats comportaments en sorgirien aquests trets: una enorme capacitat de resistència; una elevada tolerància al risc; una escassa aversió a la contradicció; una gran capacitat adaptativa; centralització de la presa de decisions; preferència per relacions polítiques transaccionals; lleialtats condicionades per les circumstàncies; una intensa disciplina del missatge; una alta tolerància al conflicte institucional; i una limitada inclinació a reconèixer públicament l’error abans que la rectificació resulti inevitable. No són diagnòstics clínics: són característiques inferides d’una trajectòria política.
Afegiria una característica especialment rellevant: el voluntarisme. És la convicció que una situació políticament impossible pot esdevenir possible si es resisteix prou temps, es modifiquen les aliances, es canvia la interpretació dels fets i es controla el calendari.
Aquest voluntarisme explica tant alguns dels seus èxits polítics indiscutibles, com recuperar el PSOE després de ser apartat de la secretaria general, assolir La Moncloa mitjançant una moció de censura o reconstruir majories molt improbables, com el risc de traslladar aquest mateix esquema a institucions i problemes públics que no es poden resoldre únicament mitjançant voluntat política i habilitat tàctica.
Un altre element rellevant és la pèrdua de transversalitat personal del president i la dificultat creixent per mantenir una exposició pública espontània sense forts mecanismes de control o sense assumir riscos d’hostilitat. Paiporta, el 2024, va constituir un cas extrem, encara que allà la protesta es va dirigir contra diverses autoritats. A Ceuta, el juliol del 2026, Sánchez va tornar a ser rebut amb insults i crits de dimissió.
La qüestió no és l’esbroncada, perquè tots els presidents han estat escridassats alguna vegada. El més rellevant és la pèrdua de legitimitat transversal.
Una investigació acadèmica sobre el lideratge de Sánchez observa que el seu índex de valoracions extremes va passar de 0,36 el 2019 a 0,53 el març del 2025 i que el creixement de la polarització es va accelerar especialment a partir del 2023. L’estudi detecta simultàniament una valoració molt elevada entre els votants afins i un rebuig també molt intens entre els electors de dretes.
Això proporciona una mesura molt més precisa que el terme «vituperat»: Sánchez s’ha convertit en un president extraordinàriament polaritzador i amb una transversalitat política molt baixa.
I aquí apareix una possible explicació del rebuig. No és només una divisió entre esquerra i dreta. Felipe González, Zapatero i altres dirigents també van generar una forta polarització.
En el cas de Sánchez s’acumulen tres fonts diferents de rebuig: el desacord amb les polítiques; la percepció de deteriorament de determinades normes i institucions; i, sobretot, la desconfiança personal respecte a l’estabilitat de la seva paraula política.
Quan aquestes tres dimensions coincideixen, l’adversari deixa de pensar «no comparteixo què farà» i comença a pensar «no puc saber què defensarà demà». En aquell moment, el desacord polític es transforma en rebuig personal.
Hi ha, a més, una dinàmica circular. Com més gran és el rebuig, més necessita Sánchez cohesionar el seu propi bloc; i com més ho cohesiona mitjançant una oposició binària entre projectes incompatibles, més augmenta el rebuig del bloc contrari.
El resultat és un lideratge políticament resistent, però progressivament menys transversal. L’estudi esmentat confirma aquesta intensificació de la polarització afectiva, encara que, naturalment, no atribueix tota la causa a Sánchez.
Sánchez ha desenvolupat una modalitat de lideratge personalista, voluntarista, decisionista i altament transaccional. Es tracta d’un model extraordinàriament eficaç per conservar capacitat política en condicions adverses, però que tendeix a considerar el Parlament, els contrapoders, els compromisos previs i els consensos institucionals com a restriccions negociables quan interfereixen en la continuïtat del projecte.
Això no implica que hagi eliminat la democràcia ni sotmès totes les institucions. Significa, més aviat, que la seva forma de governar tensiona de manera sistemàtica els límits i les convencions que restringeixen el poder executiu.
El seu llegat crític tindria, per tant, tres dimensions.
Primera, la institucional: la presidencialització de la política, el deteriorament de la relació entre poders, l’afebliment del paper del Parlament i una discutida politització dels mitjans públics.
Segona, la de les polítiques públiques: problemes estructurals, especialment en habitatge, immigració i gestió fronterera, i educació, que després de vuit anys formen part de la seva responsabilitat governamental, encara que no es puguin atribuir exclusivament al seu mandat.
Tercera, la dimensió cívico-política: una polarització personal extraordinària i una pèrdua de confiança que converteix gairebé qualsevol qüestió en un plebiscit permanent sobre Pedro Sánchez.
El problema específic que aquí es descriu no és un suposat fracàs absolut del país, sinó una combinació paradoxal de resultats positius en determinats àmbits amb deterioraments institucionals, problemes estructurals sense resoldre i un estil d’exercici del poder que ha generat una polarització personal excepcional.
Deteriorament institucional, governança ineficaç en qüestions fonamentals i utilització de l’enfrontament polític com a mecanisme de supervivència al poder. Aquesta podria ser la síntesi formulada en termes senzills.
Per què Sánchez és el president més criticat de la democràcia? (II) Les raons estructurals
Sánchez ha demostrat una capacitat de resistència política excepcional. La qüestió és si aquesta fortalesa ha tingut com a cost una creixent pèrdua de confiança transversal i una polarització sense precedents. #PedroSánchez Share on X
