Assemblea General de l’ONU. Disset amenaces globals i una crisi de governabilitat

El 22 de setembre, Nova York obrirà el debat general del 81è període de sessions de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Les intervencions se celebraran del 22 al 26 i el 28 de setembre de 2026. Els governants parlaran davant del món. La qüestió és si encara poden governar els perills que descriuen.

Les amenaces globals van molt més enllà de la intel·ligència artificial. Algunes ja destrueixen vides i capacitats. D’altres poden desencadenar una ruptura sobtada. Confondre-les impedeix actuar bé. Totes comparteixen un problema: creix la nostra capacitat de provocar danys mentre es debiliten les institucions, els coneixements i els vincles necessaris per evitar-los.

Les amenaces globals que ja actuen

1. La fallida de la seguretat col·lectiva. El veto permet que les grans potències bloquegin el Consell de Seguretat quan els seus interessos estan en joc. L’ONU continua prestant serveis indispensables, però resulta impotent davant massa agressions. Els qui haurien de garantir les regles poden impedir que s’apliquin.
2. L’erosió del multilateralisme. Les normes compartides cedeixen davant la negociació sota pressió. Trump tracta aliances i compromisos segons el benefici immediat nord-americà; Rússia vulnera la sobirania ucraïnesa. Europa paga la seva dependència industrial, energètica i militar. Quan mana la força, els països febles perden protecció.
3. La persistència de les guerres. Ucraïna, el Pròxim Orient i els conflictes africans destrueixen poblacions, escoles i economies. El rearmament absorbeix recursos. Guanyar una batalla no garanteix una pau estable. Sense objectius polítics assolibles i diplomàcia efectiva, la superioritat militar pot alimentar una guerra sense sortida.
4. El canvi climàtic. Segons l’Organització Meteorològica Mundial, els anys 2015–2025 van ser els onze més càlids registrats. Calor, sequeres, incendis i inundacions alteren les condicions de vida. El desglaç del permafrost allibera gasos d’efecte hivernacle. La Mediterrània necessita protecció concreta, des de l’habitatge fins a l’aigua.
5. La degradació de la biosfera. Destruïm hàbitats, empobrim sòls i sobreexplotem aqüífers. Aquest deteriorament té causes pròpies, encara que el clima l’agreugi. Es debiliten la fertilitat, la disponibilitat d’aigua i la producció d’aliments. Podem comptabilitzar creixement econòmic mentre consumim les bases naturals que permetran produir demà.
6. La financiarització i el deute. L’FMI situa el deute públic mundial prop del 94% del PIB el 2025. El refinançament permanent i les inversions sustentades en rendiments incerts, també en IA, multipliquen dependències. Quan augmenten els interessos, queda menys marge per a pensions, serveis, defensa i prevenció.
7. Les migracions desbordades i instrumentalitzades. El problema apareix quan el volum i la rapidesa de les arribades superen la capacitat d’habitatge, escola, treball i integració. La dependència d’altres estats per controlar fronteres facilita pressions. Governar exigeix ordenar els fluxos, fer complir les lleis i sostenir els territoris receptors.
8. El desequilibri demogràfic. La fecunditat persistentment baixa, la pèrdua de la natalitat, que fa estralls a Catalunya, compromet el relleu generacional i pressiona les cures, les pensions i la producció. Viure més és un progrés. El perill és arribar a aquesta longevitat sense famílies ni institucions capaces de sostenir-la.
9. El retrocés educatiu. PISA 2025, publicat aquest setembre, documenta un nou deteriorament del rendiment de l’OCDE, especialment en lectura. Comprendre pitjor significa jutjar pitjor. Delegar el treball intel·lectual sense conservar criteri propi agreuja la dependència. Una societat complexa necessita ciutadans capaços de comprendre allò que els governa. En aquest context a la baixa, el cas d’Espanya i Catalunya és catastròfic.
10. El deteriorament de l’Estat de dret. La captura d’institucions, l’afebliment dels controls i la degradació administrativa redueixen la capacitat de corregir errors. Quan l’Estat serveix la continuïtat dels governants, la llei perd autoritat. El país pot conservar recursos i coneixement, però perdre la capacitat d’utilitzar-los amb justícia.
11. La desvinculació social. La soledat, la fragilitat familiar i la pèrdua de comunitat desfan xarxes de confiança i ajuda. Les necessitats de cura es traslladen a serveis saturats o a mercats inaccessibles. Sense compromisos duradors costa educar, cooperar i sostenir els vulnerables. Cap tecnologia substitueix tota aquesta feina.
12. La resistència als antimicrobians. Les infeccions resistents ja erosionen l’eficàcia dels tractaments. Això compromet també operacions, trasplantaments i teràpies contra el càncer. El deteriorament pot avançar sense una gran epidèmia visible. Una part de la medicina moderna depèn d’uns fàrmacs que poden deixar de protegir-nos.
13. El crim organitzat transnacional. El narcotràfic, el tràfic de persones i el blanqueig acumulen diners, violència i poder institucional. L’OIT estima en 236.000 milions de dòlars anuals els beneficis il·legals del treball forçat privat. Les xarxes criminals poden comprar protecció política i disputar a l’Estat el control efectiu.

Les amenaces potencials de ruptura

14. Una escalada nuclear. Els arsenals existeixen. La catàstrofe no s’ha produït. L’expiració del New START el febrer de 2026, sense substitut, ha afeblit els límits verificables. Una decisió deliberada, una falsa alarma o un error de càlcul podrien provocar danys immensos. Cal comunicació i control d’armaments.
15. Una pèrdua de control sobre la IA. Els fraus i altres usos perjudicials ja són reals. Una pèrdua extrema de control continua sent un escenari incert, segons l’informe internacional de seguretat de 2026. La competició empresarial accelera el desplegament. La supervisió independent ha d’arribar abans que els danys siguin irreversibles.
16. Una nova pandèmia o crisi biològica. La COVID va demostrar que un patogen pot paralitzar societats senceres. Hi afegim els accidents de laboratori i l’ús maliciós de la biotecnologia. Ignorem quan arribarà la pròxima gran emergència. Coneixem, però, la necessitat de vigilància, preparació sanitària i cooperació.
17. Una fallada extensa dels sistemes essencials. Electricitat, telecomunicacions, pagaments, logística i subministraments depenen els uns dels altres. Un ciberatac, un sabotatge o una avaria poden propagar interrupcions entre països. La concentració de proveïdors agreuja la fragilitat. L’eficiència sense alternatives de reserva ens deixa exposats.

Aquests riscos es multipliquen entre si. Una guerra encareix l’energia; el deute retalla la prevenció; una societat mal formada accepta pitjors decisions. Hem guanyat anys de vida, coneixement i capacitat de guarir. Ara cal defensar aquestes conquestes de manera efectiva. Als governants reunits a Nova York els hem d’exigir responsabilitats, recursos i resultats comprovables. Els discursos no aturaran cap d’aquestes amenaces.