Corrupció
No hi ha base per atribuir personalment a Sánchez els delictes dels seus col·laboradors si no existeixen proves. Però sí que hi ha responsabilitat política per selecció, confiança, vigilància i reacció.
José Luis Ábalos, exministre i exsecretari d’Organització del PSOE, fou condemnat el juny de 2026 a més de 24 anys de presó; Koldo García, a més de 19. Santos Cerdán, posterior secretari d’Organització, continua vinculat a una investigació, sense condemna ferma.
Quan dos responsables successius de l’organització del partit del president resulten afectats per causes greus, ja no basta la defensa de «jo no ho sabia». La ignorància pot excloure la responsabilitat penal, però no la responsabilitat política:
- Qui els seleccionà?
- Qui ignorà les alertes?
- Quins controls interns fallaren?
- Per què la reacció només arribà després de les revelacions judicials o periodístiques?
La multiplicació dels casos de presumpta corrupció, que afecten la més important de les empreses públiques, la SEPI; el fosc afer Leire Díaz; la causa oberta sobre presumpte finançament il·legal del PSOE; el traumàtic cas que afecta l’expresident del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, sense cap explicació per part seva; i la situació del seu entorn familiar creen una situació que impedeix la credibilitat del Govern i l’afebleix molt en l’àmbit europeu. De fet, no hi ha hagut cap altre govern en una situació semblant que no hagi dimitit.
La percepció internacional de la corrupció a Espanya ha empitjorat: el país baixà fins al lloc 49 el 2025.
Economia: bons agregats, mals fonaments
El PIB cresqué un 2,8% el 2025, aproximadament el doble que la zona euro. L’atur baixà temporalment del 10%, el nivell més baix des de 2008, i la reforma laboral reduí fortament la temporalitat.
Aquests són mèrits reals, encara que també hi han contribuït els fons europeus, la immigració, el turisme, la recuperació postpandèmia i els costos energètics relativament favorables.
Les debilitats són:
- atur encara entorn del 10%, entre els més alts d’Europa;
- atur juvenil superior al 20%;
- productivitat per ocupat pràcticament estancada respecte de 2019;
- PIB per habitant en paritat de poder adquisitiu entorn del 91-92% de la mitjana europea;
- càrrega fiscal sobre el treball creixent;
- pes excessiu dels serveis de baixa productivitat;
- deute públic d’1,76 bilions, malgrat la reducció de la ràtio sobre el PIB;
- despesa en pensions creixent sense una reforma suficient de sostenibilitat intergeneracional;
- pèrdua de poder adquisitiu per la combinació de l’augment de l’IPC, l’esforç fiscal i la crisi de l’habitatge, no compensats per l’augment salarial.
La renda disponible real agregada de les famílies ha millorat, encara que en escassa mesura. Però l’agregat oculta una fractura: pensionistes i propietaris estan més protegits; joves, llogaters, autònoms i famílies amb fills suporten habitatge, impostos i precarietat d’accés.
La paradoxa és aquesta: creixen el PIB i l’ocupació, però no augmenta en la mateixa proporció la capacitat de formar una família, comprar o llogar un habitatge, estalviar i construir patrimoni. Viuen pitjor aquells que han de construir el futur.
Els tres fonaments del creixement espanyol no són sòlids: el turisme, molt lligat a la baixa productivitat, al dúmping fiscal i a l’externalització de costos; la immigració; i els fons Next Generation, que ja han arribat a la seva fi.
Habitatge: el gran fracàs social
Entre 2021 i 2025 s’acumulà un dèficit estimat d’unes 750.000 llars. El 2025 es crearen unes 240.000 noves llars, però només es finalitzaren prop de 92.000 habitatges. Els preus reals pujaren prop d’un 10% aquell any (Banc d’Espanya).
Els governs Sánchez han anunciat:
- mobilització d’habitatges de la Sareb;
- 184.000 habitatges públics o assequibles;
- avals;
- subvencions al lloguer;
- zones tensionades;
- regulació dels contractes.
Però la informació sobre quants habitatges promesos s’han acabat i adjudicat continua sent insuficient. En realitat, han estat incapaços de promoure nou habitatge en termes significatius.
La regulació pot moderar alguns contractes existents, però sense oferta suficient també pot expulsar habitatges cap al lloguer temporal o turístic. A Catalunya s’ha observat aquesta reducció del lloguer permanent.
Les competències són compartides amb comunitats autònomes i ajuntaments. Però, després de vuit anys, «és competència d’altres» ja no és una resposta adequada. L’Estat controla la fiscalitat, el finançament, la Sareb, el sòl estatal, la regulació del lloguer i bona part dels incentius.
És una gran crisi, històrica per les seves conseqüències, que ha estat forjada i ha esclatat durant el llarg període de govern de Pedro Sánchez.
Immigració: necessària però desordenada i massiva
La immigració ha sostingut l’ocupació, la població i part del creixement. Presentar els immigrants com el problema seria fals i injust.
El problema és la desconnexió entre el volum d’entrades i les capacitats públiques:
- habitatge;
- escolarització;
- sanitat;
- protecció de menors;
- asil;
- integració lingüística i laboral;
- distribució territorial;
- control fronterer i retorns.
La població espanyola arribà a 49,7 milions l’abril de 2026, amb un creixement explicat per la població nascuda a l’estranger, atès que, en termes de naixements i defuncions, Espanya perd població.
Les entrades irregulars baixaren fortament el 2025 respecte del màxim de 2024, cosa que cal reconèixer. Però la regularització extraordinària d’aproximadament mig milió de persones i l’actual crisi de Ceuta mostren fins a quin punt la política continua sent reactiva.
Amb l’agreujant que la regularització s’ha fet sense debat parlamentari, coordinació amb la Unió Europea ni una previsió de xifres que clarament s’han vist desbordades; en altres termes, el Govern desconeixia la magnitud de la població en situació irregular a Espanya. A la xifra final caldrà afegir-hi, a mig termini, el reagrupament familiar, que pot multiplicar el nombre de persones acollides.
El fracàs no consisteix a acollir persones. Consisteix a admetre o rebre grans fluxos sense construir simultàniament els habitatges, les escoles, els serveis, els itineraris d’integració i els mecanismes de seguretat necessaris.
Balanç del govern Sánchez segons la IA: un suspens profund (3) La crisi de les institucions
Espanya creix, però els que han de construir el futur viuen pitjor. Més PIB no significa necessàriament més capacitat per formar una família, accedir a un habitatge, estalviar i construir patrimoni. #GovernSánchez Share on X
