Sánchez ha reaparegut en viu i en directe i, com no podia ser d’una altra manera, ho ha fet a la casa amiga de la SER, com a primer convidat del nou Hoy por Hoy d’Aimar Bretos. El resultat, a la vista de les reaccions generalitzades d’aliats i adversaris, enfonsa encara més la ja malmesa Moncloa i compromet encara més la continuïtat del seu president.
Ni tan sols en les xifres l’encerta a hores d’ara: «Queden a Ceuta 5.000 migrants, dels quals 1.200 són menors», ha informat el president. Mentrestant, la ministra d’Infància, Sira Rego, parlava de 1.478, tot i que aquesta xifra corresponia únicament als comptabilitzats al centre d’acollida, no al total dels qui deambulen pels carrers. També sembla lluny de la realitat que només hi hagi 3.800 adults, quan des de la Ciutat Autònoma es manegen xifres, com a mínim, del doble. Decepció, doncs, ja en la dada més elemental de totes: quants n’hi ha?
Tampoc hi ha gaire compromís quan es parla de terminis. Just un mes després de la catàstrofe i després d’un període equivalent d’eclipsi, el president no pot limitar-se a respondre: «En poc temps tindrem la capacitat suficient per acollir els migrants que s’han quedat a Ceuta». Quant és «poc temps»? Una setmana, un mes, sis mesos? Perquè una cosa és resoldre l’imperatiu humanitari de cobrir les necessitats bàsiques dels immigrants i una altra, ben diferent, retornar a Ceuta la normalitat que reclamen els seus ciutadans. Milers de persones de tota condició continuaran deambulant per la ciutat sense res a fer.
Continua també la defensa tancada de la col·laboració i l’absència de responsabilització del Marroc. Ni tan sols Sumar comparteix aquesta tesi i no es cansa d’assenyalar el Marroc com a responsable. Van ser 70.000, 80.000, 100.000 persones —com apunten les darreres filtracions de fonts del CNI— les que, segons expliquen, van entrar a Ceuta. Una cosa així només va poder passar si prèviament havia desaparegut pràcticament tot el control fronterer per la banda marroquina. És una evidència, com també ho és el trasllat en camions d’immigrants davant dels ulls de la mateixa Gendarmeria.
Qui pot creure que el Marroc, un Estat policial, mantingués un control nul sobre la frontera? Quan va voler, el 15 d’agost, va fer una demostració de poder, tot i que els presumptes transgressors no eren desenes de milers, sinó tot just uns quants centenars. La defensa a ultrança del Marroc resulta cridanera, encara més després del sacrifici del Sàhara, i legitima tota especulació sobre la dependència de Sánchez respecte de les forces del tron marroquí, cosa que òbviament l’inhabilita com a president del Govern d’Espanya. «La cooperació amb el Marroc està sent francament positiva», ha afegit.
Tampoc ha aportat gaire en el seu intent de combinar la defensa del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) —i del paper dels professionals que hi treballen— amb la insistència que «no hi va haver cap informació que traslladés la gravetat i la magnitud» del que va passar els dies 30 i 31 de juliol. «El CNI va compartir informes de situació, però no hi va haver cap informació que advertís de la gravetat de la crisi».
És a dir: 1) sí que van tenir informació; 2) però el Govern no hi va veure cap risc. Perquè la valoració de les dades i les mesures que cal adoptar no corresponen als «espies», sinó a la direcció política: Sánchez i Marlaska, en primer terme.
Es confirma així la incapacitat de Sánchez per vigilar la situació, com ja li va passar primer amb Ábalos i després amb Cerdán, en la millor de les interpretacions. No sap reconèixer la realitat ni preveure els esdeveniments. I això, en un president del Govern, resulta suïcida per a un país.
Sobre el xoc entre Marlaska i Robles pels informes d’Intel·ligència, Sánchez ha volgut donar per tancada la polèmica: «De vegades fa la sensació que hi ha contradiccions i no n’hi ha. Ningú ha negat que hi hagi hagut informes de situació per part del CNI. Ningú no va predir que tindríem una allau d’aquestes característiques».
I torna a aparèixer la lògica dels bulos com a explicació recurrent en boca de Sánchez. Tot el que li passa de dolent, des de Begoña, la seva dona, fins al seu germà, passant pels diversos casos de corrupció i ara pel cas de Ceuta, és culpa dels bulos. Quin país tan desgraciat, Espanya, que es troba al cim d’aquest problema.
Sánchez ha apuntat als bulos i a la desinformació a les xarxes socials arran de la sentència del Tribunal Suprem que impedeix les devolucions en calent en les entrades a nedant, de la qual, segons ell, es van aprofitar les «organitzacions criminals». Però aquesta explicació deixa massa forats.
Si la sentència del TS era tan clara, per què no van adoptar al cap de pocs dies la senzilla mesura de la barrera flotant, que eliminava el problema, i que només van aplicar quan el mal ja estava fet? Quin benefici obtenien les «organitzacions criminals» d’una autèntica invasió per la qual no cobraven res pel pas i que, a més, havia de provocar un enduriment fronterer perjudicial per al seu negoci?
Encara ara, passat un mes, no s’observen més que intents incipients de negociar amb els immigrants desesperats. Tot i això, tard o d’hora es produiran si continua la lentitud de la reacció.
I Sánchez, com no podia ser d’una altra manera, ha recorregut a Putin com a responsable dels bulos, i també a Israel, que no se’n perd ni una, tot i que el ministre d’Exteriors d’aquell país no ha trigat gens a qualificar Sánchez de mentider. També seria responsable, segons ell, una indeterminada «internacional ultradretana que utilitza sempre la migració, no només per atacar Espanya, sinó també Europa».
Tot el món conspira contra ell. Si fos cert, Sánchez seria ja un cadàver polític i un empestat geopolític. A la UE sembla que ja n’han pres nota, ja que ni tan sols compta amb el suport dels socialdemòcrates, malgrat que ell és ni més ni menys que el president de la Internacional Socialista des del 5 de novembre de 2022. De poc li serveix.
La realitat pura i dura és que està enfrontat als Estats Units, a Israel i, per arrossegament europeu, a Rússia; ha abandonat el poble sahrauí i és un aliat ferm dels palestins, encara que no en aspectes materials concrets, i està aïllat en el consens europeu sobre immigració. Allà, oh, cels!, fins i tot una postfeixista com Meloni talla el bacallà fent parella amb la molt socialdemòcrata primera ministra danesa.
Sánchez, naturalment, considera que «aquest és el Govern que més ha fet per Ceuta i Melilla». Deu ser per això que no pot posar els peus a la ciutat per por de la reacció popular.
I, com que està en el guió preelectoral, ha tornat a ficar el Rei en el sac dels embolics: «Hi ha arguments suficients perquè el cap de l’Estat visiti Ceuta per fi. Hi ha molta gent a qui se li ha fet molt llarga la meva presidència», ha insistit.
«El rei porta regnant vint anys i mai no ha anat a Ceuta i Melilla. Jo he estat el president que més hi ha anat». «Aquesta visita del rei, per descomptat, es farà», ha sentenciat, demostrant una vegada més que les xifres no li importen gaire. Felip VI porta regnant dotze anys, no les dues dècades que li atribueix Sánchez.
I ha continuat en la seva línia de fer amics a Europa. Ha apel·lat a la solidaritat europea per afrontar la crisi migratòria i ha recordat que «a Lampedusa, Espanya va acollir els migrants que hi van arribar».
«Europa ha de ser solidària a Lampedusa, a Groenlàndia i a Ceuta o a les Canàries», ha destacat. «Necessitem la solidaritat dels països centreeuropeus i del nord d’Europa. Per què en el cas d’Espanya no? Perquè tenim un govern de coalició progressista? Perquè tenim una determinada posició respecte de Gaza o d’altres assumptes?».
És a dir, el castiguen per progre. Gran argument per moure voluntats a la UE. Deu estar esperant que es posin en fila per demanar-li perdó i proclamar als quatre vents: «Perdona’ns, Sánchez, per no haver comprès que estàs al costat correcte de la història».
«Si Rússia o Israel es fiquen a desinformar sobre aquesta qüestió, serà que els preocupa la migració a Espanya o que els preocupa la posició internacional d’Espanya a Europa?», s’ha preguntat.
I el tema de les vacances l’ha abordat amb el seu estil de víctima xulesca: «Jo sé que, per a alguns, no tinc cap dret a tenir vacances. He treballat i he descansat, perquè també hi tinc dret. He estat amb la meva família, i és un dret que també tenim els polítics, tot i que un president del Govern no desconnecta i està les vint-i-quatre hores del dia pendent del que passa».
És a dir, se’n va de vacances, però no dorm: roman connectat al que passa. Els policies no han tingut vacances, ni la Guàrdia Civil, però Sánchez sí, llargues i regalades. I ningú li demanava que no es prengués uns dies de descans, sinó que mostrés la seva presència a Ceuta, que sacrifiqués un o dos dies per donar testimoni.
Perdonaria ell a un ministre que marxés de vacances a les Canàries —connectat, si us plau— enmig d’un embolic enorme que afectés el seu ministeri?
Llàstima que, com que l’entrevista era amb els de casa, no li preguntessin per la seva prolongada estada a Andorra.
I queda l’última nota, francament amenaçadora: «L’alternança no està malament en democràcia, però avui no hi ha una proposta d’alternança, sinó una involució».
Amb això, Sánchez deslegitima una vegada més que el PP pugui governar, que pugui ser una alternativa de govern. En aquestes condicions, com es convocaran eleccions si considera que només pot governar ell, perquè l’alternativa és la involució? Què passaria amb el resultat?
En qualsevol cas, el que s’acosta és una confrontació que no s’assembla gens a les anteriors i que pot afectar greument el sistema democràtic sorgit de la Constitució del 78. Perquè aquesta no preveu la desqualificació ad hominem de l’alternativa de govern.
Loading ...
