Cada vegada que a Espanya es planteja una mesura per donar suport a les famílies, apareix la mateixa paraula: pagueta. Ha tornat a passar. La ministra de Joventut i Infància, Sira Rego, ha demanat formalment a Hisenda que els pròxims Pressupostos Generals de l’Estat incloguin una Prestació Universal per a la Criança de 200 euros mensuals per fill fins als 18 anys. I, abans fins i tot de conèixer-ne els detalls, ja han arribat les crítiques de sempre: assistencialisme, diners regalats, una altra subvenció més.
Val la pena aturar-se un moment. Perquè darrere d’aquesta etiqueta simplista hi ha un debat que bona part d’Europa va resoldre fa dècades i que Espanya continua sense afrontar seriosament.
El que realment es proposa
No estem parlant d’un subsidi per a persones amb ingressos baixos ni d’una ajuda condicionada. Es tracta d’una prestació que parteix d’una idea senzilla: criar fills té un cost enorme que avui assumeixen gairebé en exclusiva les famílies, tot i que els beneficis d’aquesta inversió els rep tota la societat.
La mateixa ministra ho ha expressat en aquests termes. No seria un subsidi, sinó una renda de ciutadania que reconeix que els nens i nenes són ciutadans de ple dret i que l‘Estat també té responsabilitats en la seva cura i desenvolupament.
Les dades expliquen per què la mesura té sentit. D’una banda, un de cada tres menors a Espanya està en risc de pobresa o exclusió social, una xifra difícilment assumible per a la quarta economia de la Unió Europea. De l’altra, el país travessa una profunda crisi demogràfica: la taxa de fecunditat se situa al voltant d’1,1 fills per dona, una de les més baixes d’Europa i molt lluny del 2,1 necessari per garantir el relleu generacional.
Pobresa infantil i desplom de la natalitat són, en realitat, dues manifestacions del mateix problema: Espanya ha convertit la criança en un esforç econòmic cada vegada més difícil d’assumir. En aquest context, 200 euros al mes no són una “pagueta”, sinó una política pública bàsica que arriba amb dècades de retard.
Europa fa molt temps que ho aplica
La proposta tampoc no té res de revolucionària. De fet, Espanya és una excepció dins del seu entorn.
- Alemanya abona el Kindergeld, una prestació universal que arriba als 259 euros mensuals per fill, independentment de la renda familiar.
- Itàlia va posar en marxa el 2022 l’Assegno Unico Universale, que va unificar gran part de les ajudes familiars existents en una única prestació per fill.
- Àustria concedeix la Familienbeihilfe a totes les famílies, amb quanties que augmenten a mesura que creix el menor.
- Suècia i Finlàndia mantenen des de fa dècades prestacions universals per fill integrades en el seu model de benestar.
- França, un dels països europeus amb una política familiar més desenvolupada, combina ajudes directes, beneficis fiscals i mesures de suport a la conciliació.
Espanya, en canvi, continua sent un dels pocs grans països d’Europa occidental que no disposa d’una prestació universal per fill. Tampoc és casualitat que figuri entre els que menys recursos destinen a les polítiques de família i infància. Mentre la mitjana europea supera el 2 % del PIB, Espanya continua molt per sota.
Per això la pregunta no hauria de ser per què copiar una mesura que ja existeix a mitja Europa, sinó per què hem trigat tant a plantejar-la.
Per què ha de ser universal?
Un dels principals arguments en contra de la proposta és precisament el seu caràcter universal. Tanmateix, aquesta universalitat respon a una lògica força sòlida.
En primer lloc, la redistribució s’ha de fer a través del sistema fiscal, no mitjançant l’accés a la prestació. Una família amb ingressos elevats també rep l’ajuda, sí, però contribueix proporcionalment més a través dels impostos. És una fórmula simple, transparent i eficaç.
En segon lloc, les prestacions universals acostumen a funcionar millor que les ajudes condicionades per renda. L’experiència acumulada en nombrosos països mostra que les ajudes focalitzades sovint arriben tard, exigeixen tràmits complexos, generen estigmes i deixen fora persones que, tot i necessitar suport, superen per poc els límits establerts.
Espanya coneix bé aquest problema. El mateix Ingrés Mínim Vital ha evidenciat les dificultats que presenten les prestacions excessivament burocratitzades. Una ajuda universal, en canvi, és automàtica, comprensible i arriba a qui ha d’arribar.
Una qüestió de justicia, no de generositat
Presentar aquesta mesura com un regal injustificat és equivocar-se de ple.
La primera raó és que els fills constitueixen un bé social. Els nens i nenes que avui depenen econòmicament de les seves famílies seran els qui demà sostindran les pensions, finançaran la sanitat i mantindran el conjunt dels serveis públics. Compartir part dels costos de la seva criança no és caritat, sinó una manera raonable de repartir una inversió col·lectiva.
La segona és més immediata: tenir fills s’ha convertit en un dels principals factors de vulnerabilitat econòmica per a moltes famílies. Habitatges inassolibles, salaris estancats, precarietat laboral i enormes dificultats per conciliar fan que ser pare o mare impliqui assumir un cost extraordinari.
Dos-cents euros al mes no resoldran cap d’aquests problemes per si sols. Però sí que enviarien un missatge polític clar: que la societat reconeix l’esforç que suposa criar fills i està disposada a compartir, almenys en part, aquesta càrrega.
Que no es quedi en un altre anunci
Dit tot això, costa ser optimista. Els precedents i les dificultats del Govern per aprovar nous pressupostos conviden a l’escepticisme. Hi ha el risc que la proposta acabi engrossint la llarga llista d’anuncis que mai no es materialitzen.
I seria una llàstima. Perquè parlem d’una mesura relativament senzilla d’implantar, alineada amb els models europeus, eficaç per combatre la pobresa infantil i raonable des del punt de vista demogràfic.
L’estrany no és que es proposi ara. El que realment és estrany és que a Espanya encara s’hagi de justificar que la criança mereix suport públic, mentre amb prou feines es qüestionen moltes altres despeses assumides col·lectivament.
