Catalunya, un país sense classe dirigent. La necessitat de refer una direcció social (i II)

1. Es necessari disposar d’un patriciat, d’un grup social dirigent capaç de reorientar el modus de producció de Catalunya en termes favorables a la seva continuïtat nacional i no a la seva dilució.
2. El modus de producció: les forces productives, les formes de propietat i control, l’apropiació de l’excedent i els mecanismes de reproducció social determinen si l’economia consolida o dissol una comunitat nacional.
3. La conclusió política és que l’actual mode de producció i d’organització econòmica de Catalunya treballa contra l’arrelament, la continuïtat i la formació d’una classe dirigent pròpia.
4. D’aquí deriva la frase final: sense centres de decisió, institucions sòlides i elits arrelades, la Generalitat queda reduïda a una “masoveria de l’Estat”, administradora d’un poder que es genera i es decideix fora de Catalunya.
5. La proposta consisteix en afavorir la formació de les condicions que fan possible  elits de servei, caracteritzades per competència, honestedat, arrelament, consciència històrica i voluntat de preparar successors.
6. No cal recuperar una classe perduda, sinó una funció perduda: relacionar economia productiva, cultura, coneixement, institucions i bé comú.
7. Aquesta funció ha de ser exercida per una xarxa plural d’elits de servei: empresaris, científics, educadors, professionals, creadors, responsables socials i servidors públics.
8. La legitimitat no ha de procedir de la fortuna, sinó de la competència demostrada, la responsabilitat assumida, l’arrelament i el servei prestat.
9. Cal crear un espai estable de cooperació nacional, independent dels governs de torn, on aquests sectors puguin elaborar diagnòstics i objectius a quinze o vint anys.
10. Aquest espai no hauria de governar, sinó: identificar prioritats; crear consensos; mobilitzar recursos; avaluar resultats; assegurar continuïtat entre governs.
11. Catalunya necessita seleccionar quatre o cinc grans missions compartides, no cinquanta plans administratius: educació, productivitat industrial, habitatge, demografia, energia-aigua i infraestructures podrien constituir el nucli.
12. Cal establir capital pacient català, destinat a mantenir o recuperar participacions estratègiques en empreses amb capacitat tecnològica, exportadora i industrial.
13. Aquest capital podria procedir de: empreses familiars; family offices; mutualitats; fundacions; estalvi privat; fons europeus; participació pública minoritària i condicionada.
14. S’hauria de facilitar la continuïtat de l’empresa familiar: protocols successoris, formació dels hereus, professionalització sense pèrdua de control i instruments per evitar vendes motivades únicament per problemes fiscals o familiars.
15. Les empreses considerades estratègiques haurien d’assumir compromisos territorials verificables: manteniment dels centres de decisió, R+D, formació professional, proveïdors locals, llengua catalana i reinversió.
16. Aquests compromisos no serien imposicions patriòtiques abstractes, sinó la contrapartida de contractes públics, ajudes, infraestructures, formació i cooperació institucional.
17. Cal crear una escola o programa superior de responsabilitat dirigent, no simplement un altre MBA. Hauria de combinar economia, història de Catalunya, institucions, ètica, tecnologia, administració pública i politiques del bé comú.
18. Els futurs dirigents haurien de passar per empreses, administracions, entitats socials i institucions culturals. La formació hauria de trencar els compartiments sectorials.
19. S’ha de recuperar la figura del mentor i la transmissió entre generacions. Sense transmissió personal, la successió queda reduïda a currículums i oposicions.
20. Les universitats han d’esdevenir centres de formació dirigent, no únicament proveïdores de títols i articles acadèmics.
21. Cal reforçar institucions intermèdies autònomes: cambres, patronals, col·legis professionals, fundacions, cooperatives, ateneus, escoles i entitats socials.
22. La Generalitat no ha d’absorbir aquesta xarxa. La seva funció és convocar, facilitar, cofinançar, contractar i exigir resultats, no convertir-la en una prolongació burocràtica.
23. Els partits tampoc no poden monopolitzar la selecció de dirigents. Cal evitar que tota persona amb vocació pública hagi d’entrar necessàriament en una estructura partidista.
24. La reconstrucció exigeix mitjans de comunicació i centres de pensament amb autonomia, capaços d’elaborar una agenda catalana i no limitar-se a reproduir els debats generats a Madrid.
25. Cal establir un quadre públic d’indicadors de poder real: propietat, centres de decisió, reinversió, R+D, institucions, formació de successors i presència internacional.
26. Aquesta nova xarxa ha de tenir garanties contra la captura oligàrquica: transparència; pluralitat; renovació periòdica; incompatibilitats; avaluació pública; absència de privilegis personals.
27. El criteri d’èxit no serà quants rics viuen a Catalunya, sinó quantes decisions importants es prenen des de Catalunya pensant també en el seu futur col·lectiu.

Catalunya, un país sense classe dirigent (I)