- Catalunya conserva persones riques, empresaris i professionals excel·lents, però ja no disposa d’una classe dirigent cohesionada i reconeguda.
- La riquesa no crea per si sola una classe dirigent. Cal que existeixin arrelament territorial, vincles interns, institucions compartides, continuïtat generacional i voluntat d’orientar el conjunt del país.
- Una classe dirigent relaciona cinc dimensions: poder econòmic, prestigi social, producció cultural, formació de successors i influència política.
- La feblesa catalana actual prové de dues desaparicions successives: primer, la de l’aristocràcia com a estament polític propi; després, la de la burgesia industrial com a subjecte col·lectiu.
- L’aristocràcia catalana medieval ja era relativament feble en comparació amb la gran noblesa territorial castellana.
- Les guerres remences, la guerra civil del segle XV, la Sentència de Guadalupe, la decadència de grans llinatges i el pas de patrimonis a famílies foranes van reduir encara més el seu poder.
- Catalunya disposava, en canvi, d’un patriciat urbà important, format per cavallers, mercaders i ciutadans honrats, amb una cultura pròpia de govern, família i representació.
- El 1714 i la Nova Planta constitueixen la ruptura decisiva: no eliminen físicament la noblesa ni necessàriament les seves propietats, però destrueixen les institucions dins de les quals exercia la seva funció política catalana.
- La desaparició de les Corts, la Generalitat històrica, el Consell de Cent i el Braç Militar deixa l’aristocràcia sense espai corporatiu propi.
- La noblesa que vol prosperar ha d’integrar-se en la monarquia espanyola, entrar a la cort, a l’exèrcit o a l’administració borbònica i desplaçar sovint fora de Catalunya el centre dels seus interessos.
- Catalunya arriba així al segle XIX sense una aristocràcia territorial capaç de dirigir el país. Aquest buit és ocupat per la burgesia industrial.
- La burgesia catalana neix de la convergència entre comerç, manufactures, negocis americans, professions liberals, propietat urbana i industrialització.
- Entre 1800 i 1840 es produeix la transformació decisiva: la vella elit estamental és substituïda per una nova elit burgesa, industrial i liberal.
- La unitat bàsica d’aquesta burgesia no és únicament l’empresa, sinó la casa industrial: família, fàbrica, patrimoni, reputació, matrimonis i continuïtat generacional.
- Les “bones famílies” formen una xarxa mitjançant matrimonis, consells d’administració, institucions culturals i espais de sociabilitat.
- La burgesia no construeix només fàbriques i fortunes. Crea bancs, asseguradores, patronals, cambres de comerç, escoles, diaris, fundacions, ateneus i institucions assistencials i religioses.
- Aquest teixit institucional compensa parcialment l’absència d’un Estat català i deixa una profunda petjada material i cultural sobre el país.
- La burgesia assumeix una doble ambició: dirigir Catalunya i intervenir en la governació d’Espanya. El proteccionisme, el regionalisme, la Mancomunitat i Cambó en són expressions diferents.
- No convé idealitzar-la: defensà privilegis, limità la competència, reprimí demandes obreres i fou incapaç d’integrar políticament la societat industrial.
- Malgrat aquestes limitacions, existia com a subjecte col·lectiu català: posseïa interessos comuns, memòria, institucions i projecte.
- La seva decadència comença abans de la Guerra Civil. A finals del segle XIX, una part de la burgesia emprenedora es transforma en oligarquia patrimonial i rendista.
- Es produeix una distinció fonamental: una elit pot continuar essent rica quan ja ha deixat de ser innovadora i dirigent.
- El desplaçament del capital cap a immobles, valors segurs i activitats protegides fa perdre a les famílies tradicionals el lideratge de la Segona Revolució Industrial.
- La centralització financera espanyola afebleix la capacitat catalana de decisió: monopoli d’emissió del Banc d’Espanya, fallida del Banc de Barcelona i crisi bancària de 1931.
- La Guerra Civil provoca una destrucció traumàtica de persones, patrimonis, empreses i continuïtats familiars.
- El franquisme restitueix la propietat, però no la funció dirigent catalana. L’empresariat pot prosperar, però subordinat als ministeris, la banca espanyola, l’INI i l’aparell del règim.
- La fórmula central d’aquest període és molt potent: el franquisme conserva la indústria catalana, però desnacionalitza la seva classe propietària.
- Amb la democràcia, el pujolisme intenta reconstruir parcialment aquesta funció dirigent, articulant Generalitat, empreses, caixes, universitats, cultura i societat civil.
- L’intent arriba, però, quan les bases materials de la burgesia ja estan canviant: globalització, professionalització directiva, fusions, adquisicions estrangeres i separació entre propietat i gestió.
- L’empresa familiar arrelada és substituïda per la corporació global. Moltes famílies venen l’empresa i conserven el capital, però deixen de controlar el centre productiu.
- La crisi de 2008 liquida gairebé tot el sistema català de caixes i accelera la desaparició dels centres autònoms de decisió econòmica.
- Els trasllats de seus de 2017 no originen la crisi: en són una manifestació espectacular. El retorn jurídic d’una seu tampoc no significa recuperar un centre real de poder.
- La burgesia catalana és substituïda per una classe alta transnacional. Els seus membres poden viure a Catalunya, però depenen de mercats, corporacions i xarxes globals.
- El procés del canvi. Canvia la propietat. L’empresa deixa d’estar controlada per una família identificable i passa a mans de fons, accionistes dispersos, grups multinacionals o entitats financeres.
- Se separen propietat i direcció. El propietari que responia amb el seu patrimoni és substituït per un directiu professional que administra un capital que no és seu.
- El centre de decisió es desplaça. Encara que la fàbrica, els treballadors i fins i tot la seu social siguin a Catalunya, les decisions sobre inversions, tancaments, compres o estratègia poden prendre’s a Madrid, París, Frankfurt o Nova York.
- Canvia l’horitzó temporal. La casa industrial pensava en la transmissió als fills; la corporació pensa en rendibilitat, cotització, dividends, adquisicions i objectius anuals.
- Canvia el destí de l’excedent. Una part dels beneficis que abans es reinvertien en fàbriques, bancs, escoles o institucions catalanes es distribueix ara entre accionistes geogràficament dispersos.
- El patrimoni es desvincula de la producció. La família pot vendre l’empresa i continuar essent rica, però ja no controla una organització productiva ni assumeix responsabilitats sobre treballadors, proveïdors i territori.
- La riquesa es torna líquida i mòbil. Les accions, els fons i les carteres financeres poden traslladar-se sense que els propietaris mantinguin cap obligació especial envers el lloc on es va originar la fortuna.
- Desapareix la identificació entre família i empresa. La continuïtat del llinatge ja no depèn de preservar la fàbrica, la marca o la institució.
- Canvia la selecció dels dirigents. L’hereu format per assumir una empresa familiar és substituït pel professional reclutat en un mercat internacional de directius.
- La mobilitat es converteix en una virtut corporativa. El directiu progressa canviant d’empresa, ciutat i país. El sistema premia la disponibilitat per marxar, no l’arrelament.
- La responsabilitat territorial deixa de formar part del càrrec. El directiu ha de defensar l’interès de l’empresa, però no necessàriament el de Catalunya.
- L’activitat institucional es transforma. El mecenatge estable, vinculat a escoles, ateneus, hospitals, esglésies o cultura, tendeix a ser substituït per polítiques de responsabilitat corporativa més impersonals, variables i subordinades a la marca.
- Les antigues xarxes de confiança s’afebleixen. Famílies, empreses, caixes, patronals, escoles i entitats culturals deixen de formar un mateix món social.
- Les elits sectorials se separen. L’empresari, l’universitari, el funcionari, el polític, el periodista i el creador cultural ja no comparteixen necessàriament institucions, diagnòstics ni llocs de trobada.
- L’Estat reforça la concentració. Ministeris, reguladors, contractació pública, tribunals, grans mitjans i empreses concessionàries generen al voltant de Madrid un ecosistema permanent de poder.
- Catalunya no pot contrarestar aquesta força centrípeta. La Generalitat té competències administratives, però no controla prou instruments financers, reguladors, fiscals i empresarials per reproduir una elit equivalent.
- Es forma un cercle viciós: menys centres de decisió comporten menys dirigents arrelats; menys dirigents, menys institucions pròpies; menys institucions, menys capacitat per retenir empreses, capital i talent.
- El mode de producció acaba seleccionant una mentalitat. No determina mecànicament les persones, però premia unes conductes —mobilitat, rendibilitat, neutralitat territorial— i en penalitza unes altres —continuïtat, lleialtat, reinversió i servei al país.
- La formulació sintètica podria ser aquesta: el capital català no ha desaparegut; ha deixat, en una part considerable, de tenir Catalunya com a subjecte de responsabilitat.
- La globalització no fa inevitable el desarrelament. Alemanya, Dinamarca, Suècia o el País Basc mostren que empreses internacionalitzades poden conservar propietat, direcció, centres tecnològics i compromís territorial. El problema no és créixer fora, sinó deixar de decidir des de dins.
- Aquesta fragmentació és especialment greu en una nació sense Estat, perquè els estats reprodueixen automàticament les seves pròpies elits, mentre que Catalunya necessita crear-les mitjançant institucions pròpies i una societat civil molt articulada.
- Ni la Generalitat, limitada en poder i continuïtat, ni els partits, sotmesos al curt termini electoral, han pogut substituir la funció històrica de la burgesia.
- La conseqüència més greu és la incapacitat de formar successors. Una classe dirigent no només ocupa posicions: crea escoles, codis, itineraris formatius i mecanismes de transmissió.
- Això explica la sensació actual d’un país sense centre: abunden les iniciatives i les persones competents, però manca una instància capaç de fixar prioritats, generar confiança i donar continuïtat als projectes.
