La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans pels fets que varen succeir el 9 d’octubre del 2017, representen un fort aval per a les tesi del Constitucional i alerten de les febleses del plantejament jurídic independentista, així com també del risc que comporta per als resultats dels plets, acudir a la instància europea amb arguments tècnicament no ben fonamentats.
La sentència és important, primer perquè va ser assumida per unanimitat, refusant que hagi hagut cap vulneració dels drets humans per la suspensió del Ple del Parlament en el qual Puigdemont pensava declarar la independència. El tribunal europeu assenyala que la ingerència en el dret de la llibertat de reunió, que es va produir efectivament, estava prevista per la llei i obeïa al fi legítim d’una “necessitat social imperiosa” “necessària en una societat democràtica” per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels diputats i de la minoria. També considera que no es pot desobeir al Tribunal Constitucional i que cal garantir el respecte a les seves decisions per “reservar així l’ordre constitucional”.
El que dictamina l’última instància judicial europea, i que té conseqüències més generals, és que cal obeir al Tribunal Constitucional, i que aquest té el dret de preserva l’ordre nascut de la pròpia Constitució. Però, encara ha afegit més, ja que indica que si aquest ordenament es vol modificar s’ha de fer en el marc jurídic vigent a Espanya. És fàcil deduir que amb aquest tipus de raonament unànime, tot plantejament de decisió unilateral que hagi estat impedit per la justícia espanyola d’acord amb la llei, tota argumentació en contra aquest per part de l’independentisme, no té recorregut a Estrasburg. La idea que la justícia europea podria obrir una finestra d’oportunitat, qüestionant la justícia espanyola pel que fa a l’objectiu de la independència, ha quedat en no-res
Però aquest fet no significa que altres aspectes de la qüestió tinguin el mateix tractament. Una cosa es saltar-se la Constitució, i per aquí no hi ha recorregut, i una altra cosa són les penalitzacions personals concretes que la justícia espanyola pugui imposar, que és un tema molt diferent. La llarga presó preventiva i l’acusació del delicte de rebel·lió són, com es veu amb tots els indicis, dos punts febles de la resposta de l’Estat.
Coincidint quasi amb la sentència del Tribunal Europeu, el grup de treball sobre detenció ordinària del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, va emetre un comunicat, que s’ha conegut ara, que considera arbitrària la presó de Junqueras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Les raons jurídiques d’aquest llarg empresonament es fonamenten en la importància de la pena que se’ls sol·licita per la rebel·lió, delicte que pot ser condemnat amb 7 a 25 anys, i conseqüentment pel risc de fuga, malgrat que algun dels empresonats, cas de Joaquim Forn, varen tornar expressament a Espanya, malgrat haver marxat en un primer moment. Però és precisament el delicte de rebel·lió, que exigeix l’exercici de la violència, que té un difícil encaix i que per tant qüestiona per si sol la llarga privació de llibertat. Els fiscals ja han avisat que en les seves conclusions finals mantindran l’acusació de rebel·lió.
Però a reserva de la sentència, des del punt de vista de l’opinió ciutadana, sembla difícil, amb tot el que s’ha vist i sentit fins ara, que pugui demostrar-se que tal violència ha existit, més enllà d’aldarulls concrets i reaccions a la intervenció policial.
D’altra banda, tota l’argumentació de la fiscalia es veu afeblida pels errors i les vacil·lacions que han dut a terme algunes de les acusacions. En aquest terreny ha destacat per la seva manca de competència la fiscal Consuelo Madrigal, malgrat que en el seu currículum hi figura la figura de Cap de la Fiscalia de l’Estat.
Precisament el mateix dia que es va fer pública la sentència del Tribunal d’Estrasburg, la fiscalia de sala, en la persona de Jaime Moreno, va tenir un desafortunat paper en la presentació de les proves documentals, en aquest cas amb els vídeos que havien de demostrar el fet de la violència, sense aclarir el lloc on havien estat gravats, ni la data, reiterant imatges, confonent dates importants. Tot plegat va demostrar que no portava ben preparada la proba. I, a més, les imatges seleccionades van quedar lluny de demostrar que hi haguessin accions violentes generalitzades.
