Hi ha crisis que s’acaben quan desapareixen les imatges de les televisions. I n’hi ha d’altres que comencen precisament aleshores. La de Ceuta pertany a aquesta segona categoria.
Es podrà discutir si van entrar 40.000, 50.000 o 72.000 persones; s’haurà d’aclarir quants milers continuen a la ciutat, quants són menors i, sobretot, la terrible xifra dels morts. Tot això és essencial. Però, per sota del drama humanitari i del caos polític, ha aparegut una realitat encara més inquietant: Espanya ha descobert una forma nova i extraordinàriament barata de vulnerar la seva sobirania.
D’aquesta crisi en queden nou conclusions.
Primera. Ceuta no ha patit primordialment una crisi migratòria, sinó una crisi de sobirania. Quan desenes de milers de persones poden travessar en poques hores una frontera internacional i obligar un Estat europeu a mobilitzar les Forces Armades, ja no parlem només d’immigració irregular. Parlem de control del territori. Pedro Sánchez ho va reconèixer implícitament quan qualificà els fets de «violació i atac a la integritat territorial».
Segona. Ha aparegut una nova forma de vulnerabilitat espanyola. No fan falta tancs, míssils ni soldats. La pressió híbrida permet causar una crisi formidable mitjançant una massa humana que travessa una frontera quan algú, simplement, deixa de contenir-la. El cost per a qui exerceix aquesta pressió és mínim; per a qui la rep, pot ser polític, humanitari, econòmic i militar.
Tercera. Espanya depèn del Marroc per controlar una part decisiva de la seva pròpia frontera. Rabat afirma disposar d’uns 24.000 agents dedicats al control migratori al nord i assegura haver impedit desenes de milers d’entrades irregulars cada any. Si això és cert, la pregunta resulta inevitable: com poden passar sobtadament desenes de milers de persones? La dependència de la bona voluntat marroquina ja és, ella mateixa, un problema de seguretat nacional.
Quarta. El Govern va reaccionar, però ho va fer quan Ceuta ja estava desbordada. Aquest és el punt feble de la defensa de Marlaska. Potser ningú no va advertir-lo que entrarien exactament 72.000 persones. Però des de dies abans les arribades creixien extraordinàriament, Ceuta estava en emergència i policies i guàrdies civils avisaven que no podien més. La qüestió no és endevinar una xifra. Governar consisteix precisament a anticipar-se al desastre.
Cinquena. Les màfies no són una explicació suficient. Poden haver difós missatges, organitzat moviments i explotat l’ocasió. S’ha d’investigar. Però les màfies viuen del negoci clandestí, no d’una entrada massiva, gratuïta i retransmesa per televisió que provoca immediatament el reforçament de la frontera. La pregunta continua intacta: per què el poderós dispositiu marroquí va deixar de contenir aquella multitud?
Sisena. El Govern està atrapat en la seva pròpia contradicció. No es pot proclamar que Espanya ha patit un atac contra la seva integritat territorial i, simultàniament, limitar-se a elogiar la col·laboració del país des del territori del qual s’ha produït. Si hi ha hagut atac, cal explicar qui l’ha fet possible. I si el Marroc ha estat un col·laborador exemplar, algú haurà d’explicar com és possible el que ha passat.
Setena. Ceuta i Melilla ja no poden ser tractades com un apèndix de la política immigratòria. Són una qüestió central de defensa espanyola. Espanya comparteix les amenaces de l’OTAN a l’est, naturalment, però té una geografia que Polònia, Finlàndia o Estònia no tenen. El nostre flanc sud exigeix intel·ligència, vigilància marítima, drons, defensa aèria, logística i capacitat militar de reacció immediata. La despesa en defensa s’ha de mesurar també per la capacitat de protegir les vulnerabilitats específicament espanyoles.
Vuitena. Ceuta és també un problema europeu. La ciutat té singularitats respecte de Schengen, però és Espanya i és frontera exterior de la Unió. Europa acaba de descobrir que una part del seu perímetre depèn, en últim terme, de la voluntat d’un tercer Estat. I això és una fragilitat terrible, que cap altre país presenta. Per això la política migratòria espanyola deixa de ser només espanyola: les seves conseqüències afecten els altres socis.
Novena. Aquesta crisi tindrà conseqüències polítiques. Alimentarà les forces europees que reclamen fronteres molt més dures i facilitarà que Marine Le Pen i altres moviments presentin Ceuta com la demostració pràctica dels seus advertiments. A Espanya pot reobrir amb tota intensitat el conflicte entre PP i Vox, especialment sobre els menors. I la regularització extraordinària, amb una demanda molt superior a la prevista inicialment, serà inevitablement rellegida a la llum del que acaba de succeir.
Però encara queda el més greu. Un centenar de morts, segons les estimacions citades pel president Vivas, milers de persones pendents d’identificació o retorn i una enorme incertesa sobre el nombre de menors reclamen investigació i responsabilitats. Les responsabilitats penals corresponen als jutges. Les polítiques, no. Aquestes pertanyen al Congrés, al Govern i als ciutadans i no poden quedar enterrades sota la pròxima notícia.
Ceuta ha demostrat una cosa que Espanya faria bé de no oblidar: pot patir una agressió a la seva sobirania sense que ningú dispari un tret. La frontera va cedir no davant d’un exèrcit, sinó davant d’una massa humana que algú va deixar passar. Aquesta és la nova vulnerabilitat que l’Estat ha d’afrontar.
I, de fet, no és una situació inèdita. El Marroc ja va exercir amb èxit una forma semblant de pressió amb la seva «Marxa Verda» sobre el Sàhara. Sánchez no té memòria històrica.
Nou conclusions de Ceuta i una de devastadora: dependre del Marroc per controlar la frontera és ja un problema de seguretat nacional. #Marroc #Ceuta Share on X
