El Govern de Pedro Sánchez va decidir desclassificar una quarantena de documents per demostrar que ningú no havia advertit de l’entrada massiva d’immigrants a Ceuta del 30 de juliol. El resultat ha estat l’oposat. Els papers no proven que els serveis d’intel·ligència anticipessin l’arribada exacta de 70.000 o 80.000 persones. Però sí que demostren que hi va haver avisos previs, precisos i reiterats sobre la preparació d’un assalt per mar i per terra.
Aquesta és la primera distinció que cal establir. Una cosa és no haver pogut calcular les dimensions extraordinàries de l’allau. Una altra, molt diferent, és afirmar que el Govern no va ser advertit d’una acció massiva que es preparava per a l’endemà.
El 29 de juliol, a les 13.52 hores, el Centre Nacional d’Intel·ligència va comunicar al gabinet de la Delegació del Govern a Ceuta que a les xarxes circulava una convocatòria per a un «assalt per tanca i mar» l’endemà. L’avís afegia que es volia aprofitar la Festa del Tron, perquè les forces de seguretat marroquines estarien ocupades, i assenyalava que dos dels grups implicats sumaven 180.000 seguidors.
Aquests 180.000 seguidors no eren 180.000 assaltants confirmats. Presentar-ho així seria una exageració. Però tampoc era un detall banal. El mateix CNI remarcava la dada perquè el destinatari es fes una idea de «l’abast de la difusió». Quan una convocatòria per assaltar una frontera arriba potencialment a aquesta multitud, la resposta prudent no és esperar a comprovar quants hi acudiran. És preparar-se per al pitjor escenari raonablement possible.
El CNI també va contactar amb la unitat d’informació de la Guàrdia Civil i va advertir els serveis d’intel·ligència marroquins, la DGST i la DGED. Per tant, la informació existia i havia circulat. El problema ja no pot reduir-se a una absència d’intel·ligència. Cal preguntar-se qui la va rebre, qui la va valorar, fins on va ascendir dins l’estructura de l’Estat i quines mesures va desencadenar.
La resposta de la Delegació del Govern resulta especialment preocupant. El delegat ha al·legat que ell no va conèixer personalment els missatges, que un WhatsApp adreçat a un subordinat no constitueix una alerta formal i que, si el CNI hagués considerat imminent un perill excepcional, hauria tramès un informe pels conductes reglamentaris. Va arribar a afirmar que la informació havia d’arribar en un «sobre lacrat» (!).
L’argument pot explicar un defecte de procediment. No elimina la responsabilitat política. Si un avís del CNI sobre un assalt fronterer que es preveu per a l’endemà queda aturat en el telèfon d’un càrrec intermedi, no estem davant d’una exculpació, sinó davant d’una fallada greu en la cadena de comandament. Una administració no pot defensar-se dient que disposava de la informació, però que aquesta no va arribar a la persona que havia de decidir.
Aquí apareix la diferència entre els relats periodístics. El Mundo i ABC posen l’accent en allò més evident: el CNI va avisar el dia abans i els documents desmenteixen la pretensió inicial del Govern de presentar l’allau com un fet completament imprevisible. La responsabilitat principal recauria, per tant, en l’Executiu i en la seva incapacitat per transformar la informació en una resposta operativa.
El País i La Vanguardia introdueixen un matís favorable a la tesi governamental: cap document no va anticipar les dimensions finals del desastre. Les informacions advertien de convocatòries i d’intents d’entrada, però no de desenes de milers de persones travessant la frontera. El matís és cert. Tanmateix, no resol la qüestió central. La intel·ligència no consisteix a endevinar una xifra exacta, sinó a detectar una amenaça i permetre que el Govern s’hi anticipi.
La desclassificació també ha produït un altre efecte: el desplaçament de la responsabilitat cap al CNI. Es parla ara de deficiències en l’anàlisi, de comunicacions poc formals i d’una insuficient capacitat d’anticipació. Tot això pot haver existit i s’ha d’investigar. Però convertir el servei d’intel·ligència en el principal culpable perjudica una institució essencial i permet que els responsables polítics s’amaguin darrere dels defectes administratius.
Encara és més greu el tractament dispensat al Marroc. Els documents no aporten, almenys fins ara, una prova concloent que Rabat organitzés directament l’operació. Aquesta acusació exigeix proves sòlides. Però sí que acrediten una passivitat marroquina difícil de negar. El CNI havia advertit els serveis de seguretat del Marroc el dia abans. Malgrat això, les seves forces no van impedir l’acumulació de persones ni van contenir l’entrada durant les hores decisives. Alguns informes espanyols assenyalen que no es va detectar una «reacció proactiva» i que els reforços antidisturbis van arribar tard.
Entre haver organitzat l’assalt i no haver fet res eficaç per impedir-lo existeix una diferència jurídica, però no una absolució política. El Govern espanyol hauria d’exigir al Marroc una explicació completa. En canvi, Sánchez manté una cautela extrema amb Rabat mentre permet que la sospita recaigui sobre els serveis espanyols.
El diagnòstic és greu. Hi va haver informació, però no prou anticipació. Hi va haver avisos, però no van provocar una reacció proporcional. Hi va haver una fallada en els canals de comunicació, però ningú no n’assumeix la responsabilitat. I hi va haver una passivitat marroquina comprovable, però el Govern continua evitant qualsevol acusació clara.
A la manca de previsió se li afegeix un altre fet controvertit: la tardança, un cop començat l’allau, a donar llum verda a l’Exèrcit perquè intervingués, com havia fet en casos precedents. Es va trigar més de 10 hores i, quan es va autoritzar, es va limitar el nombre d’efectius al carrer i se’ls va destinar a una funció secundària: fer-se presents, desarmats, pels carrers. Tampoc disposaven de regles d’enfrontament més enllà de la indicació del potencial efecte dissuasiu.
Els documents no demostren que Sánchez conegués exactament què passaria. Demostren una cosa políticament més comprometedora: l’Estat disposava de prou indicis per saber que podia passar alguna cosa molt greu i no va actuar en conseqüència.
La intel·ligència no ha d’endevinar la xifra exacta d’una catàstrofe. Ha de detectar l’amenaça perquè el Govern pugui prevenir-la. #SeguretatNacional #CNI Share on X
