El veritable llegat de Rodríguez Zapatero: de les «conquestes socials» als cinc milions d’aturats

José Luis Rodríguez Zapatero ha tingut la fortuna de passar a la història pel segon cognom. És una elecció legítima i fins i tot intel·ligent: Zapatero resulta més distingit i memorable que Rodríguez. Amb el seu llegat passa una cosa semblant. Se’l presenta embolicat amb el paper vistós de les «conquestes socials», mentre es procura deixar en un racó, discretament, la factura econòmica, territorial i institucional.

La posteritat, com les memòries ministerials, té una gran facilitat per quadrar els números. I ara més que mai, després de les evidències judicials que l’han posat a la picota i després d’haver-lo convertit en la referència moral del PSOE, mitificar el seu llegat és una necessitat política per al socialisme. Però quin és, realment, el balanç de la seva gestió?

La divisió habitual entre els seus dos mandats és correcta. El primer seria el de l’expansió econòmica i les reformes socials; el segon, el de la crisi, els cinc milions d’aturats i la desfeta electoral. Però aquesta classificació necessita alguns matisos. El primer mandat no fou tan esplèndid com ara es diu, ni el segon va caure del cel com una pedregada imprevisible.

Zapatero va heretar una economia que creixia amb força, però també una enorme bombolla immobiliària. Li va tocar un pernil i es va acostumar a tallar-lo pensant que n’era l’autor. No va crear la bonança, certament, però va governar durant els anys en què aquesta arribà a la màxima intensitat. Entre el 2000 i el 2007, l’endeutament de famílies i empreses va passar del 94% al 191% del PIB. El crèdit creixia molt més que l’economia real i Espanya vivia del totxo, del finançament exterior i de la il·lusió que els pisos sempre pujarien.

El Govern va obtenir superàvits i va reduir el deute públic, però va confondre els ingressos extraordinaris de la bombolla amb una prosperitat permanent. És una confusió habitual en política: quan entren diners, el governant atribueix el fenomen al seu talent; quan deixen d’entrar, la culpa és de l’economia internacional. Zapatero fins i tot es vantava que Espanya superaria Itàlia en PIB per càpita.

També cal examinar les anomenades conquestes socials. El matrimoni entre persones del mateix sexe fou una gran conquesta per als qui compartien aquella concepció del matrimoni, de la família i dels drets individuals. Per a uns altres, significà transformar jurídicament una institució anterior i diferent. Es pot estar a favor o en contra, però no és rigorós presentar una opció ideològica concreta com un progrés objectiu i indiscutible de tota la societat. El mateix es pot dir d’altres reformes relatives a la família, la sexualitat, l’avortament o la relació entre l’Estat i la religió.

La Llei de dependència sí que podia haver estat una gran conquesta social compartida. Volia crear el quart pilar de l’estat del benestar. El problema és que ja va néixer amb una memòria econòmica incapaç de determinar amb precisió quantes persones dependents haurien de ser ateses. Les estimacions ballaven, el finançament era insuficient i una part creixent del cost acabà recaient sobre les comunitats autònomes.

La llei donava prioritat als serveis professionals i residencials, però el sistema va derivar cap a les prestacions familiars i l’atenció domiciliària. Aquest canvi es va produir massa sovint sense els mitjans, la formació, el descans ni el suport necessaris per als cuidadors. Es va proclamar un dret que l’Administració no sempre podia garantir. Una llei sense diners és una proclama publicada al BOE, que és una manera solemne de continuar tenint el mateix problema.

La Llei de memòria històrica també va tenir conseqüències duradores. En lloc de completar la reparació de les víctimes sense alterar l’esperit de la Transició, va introduir una lectura desequilibrada del passat i va obrir la temptació de guanyar retrospectivament, des dels despatxos dels nets, la guerra que havien perdut els avis. La Transició havia construït la concòrdia no pas perquè tothom pensés igual, sinó perquè s’acceptà no utilitzar els morts com a munició política. Zapatero començà a desfer aquell acord tàcit, i Pedro Sánchez n’ha perfeccionat el mètode.

La qüestió catalana constitueix un altre gran passiu. Zapatero va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Però després en negocià amb Artur Mas una versió considerablement reduïda, que encara seria modificada a les Corts. El Tribunal Constitucional anul·là posteriorment catorze preceptes i en sotmeté vint-i-set més a interpretació.

El resultat fou el pitjor possible: primer es van aixecar unes expectatives enormes i després es demostrà que no podien ser satisfetes. Zapatero no va crear tot sol el procés independentista, però va sembrar una de les llavors que el farien créixer. La seva operació, anunciada com la solució definitiva del problema català, acabà convertint-se en un dels seus detonants.

I aleshores arribà la crisi. Zapatero s’hi va resistir amb una tenacitat admirable, si la tenacitat consistís a negar la realitat. El gener del 2008 qualificava de «pur catastrofisme» parlar de crisi. Encara al juny considerava que la seva existència era «opinable». Vingueren els 400 euros, el Pla E, els «brots verds» i la promesa que l’atur no arribaria als quatre milions. La realitat, que no acostuma a militar en cap partit, deixà 5,27 milions de desocupats i una taxa d’atur del 22,85% al final del 2011.

El maig del 2010, pressionat pels mercats, els governs europeus i els organismes internacionals, Zapatero va haver de fer el contrari del que havia promès: reducció del sou dels funcionaris, congelació de pensions, reforma laboral, reforma del sistema de pensions i modificació exprés de l’article 135 de la Constitució. Va passar de negar la crisi a aplicar una austeritat abrupta, sense aturar-se gaire a l’estació intermèdia del reconeixement dels errors.

No tot fou negatiu. La UME i el carnet per punts han demostrat la seva utilitat. La fi de l’activitat terrorista d’ETA és un resultat històric, encara que compartit amb governs anteriors, jutges, forces de seguretat, França, les víctimes i el conjunt de la societat.

Però el balanç global és sever.

Rodríguez Zapatero va ser un president culturalment divisori, econòmicament catastròfic i territorialment temerari. Va deixar lleis, símbols i relats que encara condicionen Espanya, i no sempre per bé, però no una economia més productiva, unes institucions més sòlides ni una societat més concorde.

Aquest és el seu veritable llegat. La resta és el famós embolcall.

I després Pedro Sánchez no ha fet altra cosa que ampliar-lo. Els seus efectes són avui encara més visibles, fins i tot en l’àmbit econòmic, on el creixement del PIB i de l’ocupació conviuen amb una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu i amb un malestar social cada vegada més evident.

 Loading ...