Les organitzacions empresarials es vanten de ser pragmàtiques, de fer cas de la realitat i de situar el bon funcionament de l’economia en primer terme. Els sindicats vetllen pel poder adquisitiu i les condicions de treball. Els partits polítics asseguren que cerquen el bé comú o que defensen l’interès general, que no és ben bé el mateix. Però tots ignoren sistemàticament que Espanya —i encara més Catalunya— s’està suïcidant econòmicament a llarg termini a causa d’una natalitat d’enderroc.
Com mostra l’anàlisi de Funcas, Espanya ha arribat a un índex de fecunditat d’aproximadament 1,1 fills per dona: pràcticament la meitat dels 2,1 necessaris per mantenir, no pas per fer créixer, la població actual. Catalunya presenta una situació encara pitjor.
Són incapaços de voler veure que l’altre gran problema de l’economia espanyola, la baixa productivitat, està estretament vinculat a la natalitat a través de la productivitat total dels factors (PTF), el component més determinant de la productivitat. És allò que permet que un país prosperi i que els seus ciutadans gaudeixin d’un nivell més alt de benestar.
Si ens cenyim a la PTF en els països desenvolupats, amb una atenció especial al cas espanyol, l’evidència és prou consistent: la caiguda de la natalitat, mitjançant l’envelliment de l’estructura d’edats, deteriora la productivitat total dels factors. Dit d’una altra manera, existeix un vincle positiu entre una piràmide d’edats més jove i dinàmica i una productivitat més elevada.
Un estudi d’Aiyar, Ebeke i Shao per al Fons Monetari Internacional, The Impact of Workforce Aging on European Productivity, analitza dades de diversos països europeus. La seva tesi central és que un augment d’un punt percentual en la proporció de treballadors d’entre 55 i 64 anys provoca una reducció del creixement de la producció per treballador d’entre 0,25 i 0,7 punts percentuals.
El mecanisme no consisteix únicament en la pèrdua de força física, sinó sobretot en una disminució de la capacitat d’innovació. Els autors citen Feyrer, que mostra que l’edat mitjana dels innovadors nord-americans es manté al voltant dels 48 anys, mentre que la dels directius que adopten noves idees és més baixa, aproximadament de 40 anys.
També recullen els resultats d’Aksoy i altres autors, que assenyalen que l’estructura demogràfica afecta la innovació. Els treballadors de més edat, particularment els situats entre els 50 i els 59 anys, tenen un impacte negatiu considerable sobre el nombre total de sol·licituds de patents.
Un segon treball, elaborat per Braun i Ikeda per al mateix FMI i centrat en el Japó, The Impact of Demographics on Productivity and Inflation in Japan, completa aquesta anàlisi i n’explica el mecanisme teòric.
Els treballadors més grans poden gaudir d’una productivitat més elevada gràcies a l’experiència acumulada. Els joves, però, es beneficien d’una salut millor, una velocitat de processament superior, una capacitat més gran d’adaptació als canvis tecnològics i un esperit emprenedor més intens, factors que impulsen la innovació.
Aquesta combinació produeix una relació en forma de U invertida entre l’edat i la productivitat, amb el punt màxim situat entre els 40 i els 49 anys. Els autors estimen que l’envelliment de la força laboral japonesa podria haver reduït el creixement anual de la PTF entre 0,7 i 0,9 punts percentuals durant el període 1990-2007.
En el cas espanyol, el Banc d’Espanya arriba a conclusions semblants. El seu Butlletí Econòmic sobre envelliment i productivitat assenyala que una dimensió empresarial més gran, entorns laborals més flexibles i una formació continuada podrien reduir la caiguda de la productivitat i millorar l’ocupabilitat dels treballadors de més edat. És una qüestió especialment rellevant en l’actual context d’envelliment progressiu de la població espanyola.
En una intervenció pública del 2024, la Direcció General d’Economia i Estadística del Banc d’Espanya va afirmar sense embuts que l’envelliment dels treballadors incideix negativament tant en el ritme d’avenç de la taxa agregada d’ocupació com en la productivitat.
El Butlletí Econòmic 2024/T3 vincula explícitament l’envelliment amb una menor capacitat de reassignació laboral i, a través d’aquesta, amb el creixement agregat de la productivitat, tal com també recull el capítol segon de l’Informe anual del Banc d’Espanya.
En la mateixa línia, l’estudi de Fedea elaborat per Conde-Ruiz, González i Díaz-Salazar, Inmigración, envejecimiento y dividendo demográfico: el caso de España, sosté que la caiguda de la fecunditat i l’augment de l’esperança de vida han reduït la proporció de població en edat de treballar.
Allò que durant dècades va ser un impuls al creixement —l’anomenat dividend demogràfic— s’ha convertit ara en un llast estructural. Davant d’aquest deteriorament, la immigració apareix com un dels pocs amortidors disponibles. Però la immigració, com a substitut, presenta tres problemes.
El primer, i més important, és que el capital humà mitjà dels immigrants és inferior al de la població autòctona que substitueixen.
En segon lloc, la magnitud de les arribades actuals i de les necessitats futures comporta un impacte social i polític difícilment sostenible, com ja resulta evident.
Finalment, no és prudent confiar a llarg termini en un flux immigratori extraordinari com l’actual, que caldria mantenir i fins i tot ampliar indefinidament si no es produeix un canvi substancial de política.
La lectura conjunta d’aquests estudis és clara.
Als països en desenvolupament pot produir-se un dividend econòmic inicial derivat de la reducció de la natalitat. Però, en una economia ja envellida com l’espanyola, el vincle s’inverteix: més envelliment, conseqüència acumulada de dècades de baixa natalitat, significa una PTF més feble.
Aquesta degradació actua per tres canals recurrents: menys innovació i menys adopció tecnològica, una reassignació laboral menys eficient entre sectors i ocupacions, i una taxa d’activitat més baixa.
Tot plegat encaixa amb la tesi de Charles Jones, però la situa en el terreny empíric. No es tracta únicament d’afirmar en abstracte que menys població jove significa menys idees. La realitat és més precisa i, també, més greu: l’estructura concreta d’edats de la força laboral espanyola està vinculada a una productivitat més feble.
I tot això sense tenir en compte altres factors relacionats amb el capital humà, com ara un compromís professional potencialment més gran dels treballadors joves amb fills i el seu perfil laboral comparativament millor. Aquesta qüestió obriria un altre capítol, encara insuficientment explorat, però cada vegada més rellevant davant el creixement de l’absentisme laboral entre els més joves.
La conclusió és difícil de rebatre: un país que no té fills no tan sols perd població. Perd treballadors, contribuents, consumidors, innovadors, emprenedors i capacitat productiva. Pot retardar-ne les conseqüències amb immigració i endeutament, però no pot abolir-les.
Aquest és el gran suïcidi econòmic d’Espanya i Catalunya. I el més extraordinari és que empresaris, sindicats i partits polítics continuïn parlant de productivitat i prosperitat sense voler mirar la seva causa demogràfica més profunda.
Empresaris, sindicats i partits parlen de productivitat, però ignoren una de les seves causes més profundes: l’enfonsament de la natalitat. #Economia #Natalitat Share on X
