Progressa Catalunya?

La primera mirada per respondre aquesta pregunta es dirigeix, sens dubte, a l’Índex Regional de Progrés Social de la Unió Europea. Disposem de tres edicions: 2016, 2020 i 2024, la més recent i la que utilitzarem. Hi ha, però, una dificultat: l’última edició ha modificat la manera de calcular i presentar l’índex, així com una part dels indicadors. Per tant, les xifres absolutes no són directament comparables amb les anteriors.

Centrant-nos en la radiografia més recent, i tenint en compte que 100 representa la mitjana de la Unió Europea, Catalunya obté un 103,6. Està lleugerament per sobre de la mitjana, però el resultat no sembla gaire brillant per a un país que acostuma a considerar-se —i a ser considerat pels seus habitants— una societat avançada.

En comparació amb les altres comunitats autònomes, només queden per darrere Castella i Lleó, amb 103; les Illes Balears, amb 102; i, ja per sota de la mitjana europea, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia. Catalunya forma part, així, del 60% de les regions europees que superen la mitjana, però ho fa sense cap mena d’exhibició.

La comparació amb les regions franceses veïnes tampoc no convida a tocar campanes. El Llenguadoc-Rosselló presenta un 102, mentre que Migdia-Pirineus arriba a 106. A França, només l’Alta Normandia, amb 102,9, i Provença-Alps-Costa Blava, amb 103,3, se situen també per sota de Catalunya. El cas de la mítica Costa Blava convida a una reflexió sobre els límits del turisme intensiu de sol i platja: si una de les regions turístiques més famoses d’Europa queda per sota no només de la mitjana francesa, sinó fins i tot de Catalunya, alguna cosa falla en aquest model.

A escala europea, es troben per sota de la mitjana totes les regions italianes, a més d’un bon nombre de les de l’Europa de l’Est, especialment les de Polònia, Romania i Bulgària, així com les de Grècia i Xipre. El consol, si se’n pot dir així, consisteix a mirar cap avall. Però el progrés d’un país no s’hauria de mesurar buscant qui està pitjor.

Què mesura realment aquest índex?

L’Índex de Progrés Social no mesura directament la riquesa ni el PIB, sinó la capacitat d’una societat per convertir els seus recursos en benestar efectiu. La Comissió Europea utilitza 53 indicadors socials i ambientals, agrupats en dotze components i tres grans pilars.

El primer són les necessitats humanes bàsiques: nutrició i assistència mèdica, aigua i sanejament, habitatge i seguretat personal. Catalunya obté aquí un 101,2, és a dir, un resultat molt ajustat a la mitjana europea. La nota excel·lent correspon a la seguretat, amb 126,5 —una valoració de la qual discreparan molts catalans, però que respon a comparacions relatives entre regions europees. En canvi, l’aigua i el sanejament baixen fins al 94,5 i l’habitatge s’enfonsa fins al 82,3. Aquí la coincidència amb la percepció ciutadana és gairebé total. No cal una gran elaboració teòrica per entendre-ho: trobar un habitatge adequat a un preu assequible s’ha convertit en una de les grans fractures socials del país.

El segon pilar, els fonaments del benestar, és el més preocupant: 97 punts, per sota de la mitjana europea. Inclou l’educació bàsica, la informació i les comunicacions, la salut i la qualitat ambiental. Catalunya destaca en informació i comunicacions, amb 115,1, i en salut, amb 109,7. Però la qualitat ambiental es queda en 95,9 i l’educació bàsica cau fins a un alarmant 69,6. Aquest és probablement el principal coll d’ampolla del progrés català: una societat amb moltes titulacions superiors, però amb greus deficiències en els coneixements fonamentals que l’escola hauria de garantir.

El tercer pilar, les oportunitats, és el que salva el conjunt, amb 114,1 punts. Mesura la confiança i la governança, la llibertat d’elecció, la inclusió social i l’educació avançada. Catalunya obté un resultat extraordinari en educació superior, amb 141,4 punts, i molt bo en inclusió social, amb 121. La confiança i la governança arriben a 105, mentre que la llibertat d’elecció queda en 91,9.

La contradicció catalana queda ben dibuixada: disposem d’una població amb un nivell elevat d’estudis superiors, bona salut, una societat inclusiva i una seguretat notable; però fallem en habitatge, medi ambient i, sobretot, educació bàsica. Excel·lim a la teulada mentre apareixen esquerdes als fonaments.

Ara bé, més enllà d’aquest indicador, la confiança en la governança que manifesten els catalans en els successius baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) és lluny de ser satisfactòria. Fins al punt que, des de fa anys, la política s’ha convertit en un dels principals problemes percebuts pels ciutadans, quan hauria de ser, precisament, l’instrument per resoldre’ls.

Progrés insuficient per a la riquesa disponible

Malgrat el canvi metodològic, hi ha un indicador temporal revelador. Catalunya ocupava el lloc 126 entre les regions europees el 2016; va retrocedir fins al 135 el 2020 i ha avançat fins al 117 entre les 237 regions analitzades el 2024. Es troba, per tant, pràcticament a la meitat de la classificació: té 116 regions per davant i 120 per darrere.

Sí, ha millorat en termes relatius, però la seva posició continua sent discreta per a una comunitat que ocupa el lloc 93 en PIB per càpita. Si és la 93a en capacitat de generar riquesa i només la 117a en progrés social, hi ha 24 posicions de diferència entre la capacitat de produir recursos i la de convertir-los en benestar. Aquest és el veritable diagnòstic.

Progressa Catalunya? Sí, però molt poc, i sense modificar l’estructura dels seus punts forts i febles. En alguns àmbits, com l’habitatge, fins i tot ha empitjorat. I convé no oblidar que les dades corresponen a 2024 o són anteriors.

Catalunya progressa, però menys del que podria, menys del que correspondria a la seva riquesa i bastant menys del que imagina de si mateixa. No és un país socialment fracassat, però tampoc la societat capdavantera que sovint proclama ser. La qüestió decisiva ja no és si estem lleugerament per sobre de la mitjana europea, sinó per què, disposant de més recursos que moltes altres regions, no sabem transformar-los millor en educació, habitatge, qualitat ambiental i benestar.

«El problema de Catalunya no és generar riquesa, sinó convertir-la en progrés social.»