14-F: Unes eleccions de transició

Les eleccions del 14-F són de transició, no perquè no siguin importants, sinó perquè tot l’antic està exhaurit, i el nou encara no es fa present.

Poc canviarà l’endemà de les eleccions per a la immensa majoria de ciutadans d’aquest país. I és que l’escenari ja no es el mateix que els dels últims 8 anys. La pandèmia ho ha accelerat.

L’independentisme com objectiu polític concret ha passat a millor vida, a la dels sentiments utòpics, ha complert així la “dècada”. Ara ja pertany al llimb junt amb altres categories semblants, com pot ser la vella “plenitud nacional” convergent.

ERC, que es definia el partit independentista per excel·lència ha retornat a les fonts i s’ha convertit en la crossa del PSOE-UP. Ara torna a ser el mateix que ha estat gairebé sempre, un partit republicà espanyol.

El que fou JxCat, plaça de CDC, s’ha fraccionat en tres. D’ells el PDECAT i el PNC defensen amb matisos  el mateix: un referèndum pactat amb l’estat com a camí cap a la independència; és a dir per a mai. Mantenen més o menys viu un sentiment que no té cap traducció política. I el tercer, el més important i el que s’ha quedat amb el nom JxCat té un  líder, Puigdemont, que no es presenta com a candidat a la presidència  perquè prefereix ser diputat a Europa, i  un dels dos candidats a encapçalar la llista, en Damià Calvet, Convergent de vella escola, fa campanya parlant de la gestió y de que la indpendència és qüestió d’una generació; o sigui ja en parlarem d’aquí uns anys -quants?.

I si l’independentisme s’ha ressituat i alimenta sobre tot l’aliança Sánchez-Iglesias, ja no té cap sentit voler formar blocs alternatius a ells, justificant llistes electorals estranyes en la seva heterogeneïtat incompatible.

I atenció! perquè ara que ja és evident que la utopia de la independència tant sols es un artefacte per justificar el poder i els diners per a uns davant la bona gent, la pretesa alternativa se situa en el mateix pla, evitant abordar els problemes reals;  fa el mateix que l’independentisme en la simetria oposada.

Els problemes greus, difícils, que tenim avui són un altres. El fonamental és la crisi derivada de l’actual sistema de partits: la partitocràcia, que governa arreu i que viu al marge de les necessitats  de la gent i de les exigències de l’actual situació, i que, en tot cas, les atenen només de manera subsidiària als seus interessos de facció i no com a prioritat: Cada dia que passa dipositen més la carrega sobre les espatlles de la gent.

Perquè :

• Les administracions públiques no funcionen, ni la de la Generalitat, ni la de l’estat. Mentre, la misèria va a càrrec de les parròquies, Caritas i Bancs d’Aliments, perquè les administracions col·lapsades no fan fluir els diners, a més de ser pocs, vers els necessitats.
• Malgrat el temps transcorregut i la duresa de la primera onada, a Espanya encara no disposem d’un sistema fiable de seguiment i control dels casos positius i les quarantenes. En aquesta situació la pressió màxima recau sobre la població i l’economia, toc de queda a les 22h, tancament de negocis, confinaments municipals. La llista de mesures medievals és llarga i reiterada. I és així perquè a la mínima perden la capacitat de control, actuen tard i malament. El resultat és la privatització dels costos de la gran crisi.
• Els escàndols es succeeixen a un ritme tal que un fa oblidar a l’altre, des de la situació de la fiscalia i la justícia, en encapçalar el rànquing mundials de morts, al comportament dels partits al Congrés i la inutilitat del Parlament de Catalunya, un país que fins i tot pot prescindir del seu president durant mesos i aquí no passa res, mentre que els diputats cobren despeses per trasllats que no existeixen i que no han de justificar.
• Quan l’eix de la reflexió compartida hauria de ser un pla de represa clar i concret, tot roman en la ombra perquè les cúpules dels qui governen ho decidiran d’acord amb els grups de pressió.

Un sol exemple ben tràgic resumeix totes les malifetes: a Catalunya un conseller perfectament inepte, a judicar pels seus resultats, Chakir El Homrani Lesfar, es manté impassible en el càrrec, mentre que en el govern espanyol, el vicepresident Pablo Iglesias responsable dels serveis socials no té res a dir ni a esmenar, sobre l’excedent de 40.000 morts de persones dependents, un 36% més del esperats,  12.000 de les quals corresponen a Catalunya. Tot plegat és un escàndol que no es mereix.

Calalunya continua necessitant el catalanisme que va tenir en la seva irrupció en el sistema polític de principis del segle XX a Espanya, una força renovadora i regeneradora de la política catalana  i  espanyola que, alhora, vetllava per l’autogovern i la cultura. Una cultura, sigui dit de pas, que el 2019 sortint de la crisi i sense pandèmia, tan sols dedicava el 0,8% del seu pressupost. És un exemple i no petit de la corrupció dels ideals: gasten més en publicitat i comunicació cooperativa que en cultural.

No hi pot haver una nova versió actual i renovada del catalanisme si no és regeneradora. Voler salvar el buit  amb una aliança socialista per fer una llista conjunta és com si la Lliga de Cambó i Prat, en lloc de forjar el partit, haguessin fet coalició amb el partit de torn, fossin conservadors o lliberals. Així el catalanisme mai hauria existit. No necessitem més personal instal·lat, sinó una força regeneradora al servei de la societat, que liquidi, no la transició, no la Constitució -dues valuosíssimes realitats- sinó la partitocràcia que les destrueix i ens malmet.

14-F Necessitem fer foc nou.