Avui, dimarts 31 d’agost, es compleixen els 100 dies del govern de Pere Aragonès. Venint de l’època Torra, la idea és que el govern ha fet molt poc i l’anàlisi es queda aquí. La conformitat amb la situació actual prové de l’anòmala caracterització del període anterior, però la realitat no és que Aragonès hagi fet ben poc, sinó que ho ha fet malament en un tema crucial pels seus efectes col·laterals: la Covid-19.
No hi ha cap mena d’explicació, excepte la del mal govern, al fet que Catalunya sigui la penúltima autonomia en percentatge de població amb una dosi, seguida de les Balears, si exceptuem el cas de les ciutats de Ceuta i Melilla. Només el 81,9% estan en aquesta situació quan la mitjana espanyola és del 86%, i els primers, Extremadura, Astúries i Galícia, es troben en el 91%, 9 punts per sobre del percentatge català. Fins i tot Madrid, l’altra gran aglomeració humana i que ha estat criticada en el passat, està per sobre perque un 84,5% de la població ja té una dosi.
Però més greu resulta que aquesta mateixa posició, la penúltima, es doni en el percentatge de vacunació amb pauta completa. Només un 74%, per un 77,1% d’Espanya. També en aquest cas més de 10 punts ens separen de la que assoleix el millor resultat, que és Astúries, i també, encara que per poc, Madrid amb un 75,4% presenta una situació millor.
Quan ens preguntem per què Catalunya ha evolucionat pitjor al llarg de la cinquena onada, i per què és més previsible que es produeixi la sisena –botellots a part- cal tenir present aquest fet: una quarta part dels catalans no estan vacunats amb la pauta completa. I aquest fet és molt negatiu i explica moltes coses. El que no està explicat és per què la sanitat catalana està a la cua d’Espanya. El nou conseller de Salut, Josep Maria Argimon, prolixa en les seves explicacions, encara és hora que pari atenció a aquest fet decisiu, malgrat que ell mateix afirma que l’instrument més vàlid que ara es té a les mans i del qual abans no es disposava, és la vacunació.
Però, si examinem el resultat des d’una perspectiva més global des que va començar la Covid-19, també constatarem el fracàs català. El millor indicador sintètic per fer-ho és l’excés de mortalitat del MoMo (Sistema de Motorització de la Mortalitat diària del Ministeri de Justícia), que ens assenyala el nombre de morts per sobre del que estadísticament seria esperable d’acord amb els anys precedents. A Espanya les xifres del MoMo assenyalen que hi ha hagut quatre períodes d’excés. El primer, el més greu, es va produir a l’inici de la pandèmia entre març i abril amb un excés de la mortalitat del 65%. Hi va haver un segon període entre juliol i agost, amb un augment molt més modest del 10,5%. Un altre, important per la seva durada, entre setembre i desembre, amb un excés del 17%, i l’últim, al mes de febrer, amb un 21% d’excés de mortalitat.
En el cas de Catalunya, els increments són més grans sempre i més nombrosos perquè es registren sis períodes, en lloc de quatre com a Espanya. El primer és coincident amb l’inici de la pandèmia, però l’excés és molt més gran. Si a Espanya era del 65%, a Catalunya és quasi del doble, del 116%. El segon es dona al mes de maig amb un 20%. El mes d’agost n’hi ha un tercer amb un 13%. El quart correspon a octubre-desembre amb un 20%, i a més es produeixen, i aquesta és una singularitat, dos períodes més: al juny-juliol d’enguany amb un 11,6% i la part restant del mes de juliol, amb un 17,2%.
La pregunta que cal formular a les nostres autoritats, als partits polítics i als mitjans de comunicació és per què aquestes dades sensiblement pitjors a Catalunya no tenen major publicitat?, per què no hi ha un debat racional en l’àmbit polític i comunicatiu que intenti explicar les causes de per què la celebrada sanitat catalana presenta uns resultats tan terriblement deficients? perquè del que tracten no és de contagis, ni de persones ingressades als hospitals, sinó d’una realitat molt més definitiva i tràgica com és la mort.
Loading ...
