Hi ha moments en la vida política d’un país en què els símptomes parlen amb més claredat que els diagnòstics oficials. L’ascens simultani de Vox i Aliança Catalana a Catalunya és un d’aquests moments.
Amb diferències evidents i identitats nacionals oposades, ambdós partits comparteixen, tanmateix, un mateix significat profund: no són una solució política, sinó el senyal inequívoc d’una crisi sistèmica que travessa la societat, les institucions i la cultura política contemporània.
La diferència fonamental entre Vox i Aliança Catalana és ben coneguda.
Vox és un partit nacionalista espanyol d’arrel liberal-centralista, hereu d’una tradició que es remunta a l’Estat provincial dissenyat per les Corts de Cadis del segle XIX, amb la voluntat explícita de suprimir les autonomies. Una realitat que ha arrelat amb relativa facilitat a Espanya, més enllà de realitats com la catalana o la basca, on l’autogovern forma part del nucli identitari i polític.
Aliança Catalana, per contra, es defineix com a independentista catalana —almenys així ho proclama— i juga en un terreny simbòlic oposat. Però, un cop establerta aquesta diferència axial, les semblances són notables, i no anecdòtiques.
El radicalisme en les formes com a estil i com a ideologia
Ambdós partits comparteixen una dinàmica electoral a l’alça, alimentada per la frustració social i per la percepció —totalment fundada— que els partits tradicionals han deixat de donar respostes convincents. Comparteixen també una obsessió política amb la immigració, tractada no com un fenomen complex que exigeix gestió, integració i límits racionals, sinó com un enemic gairebé ontològic.
La seva retòrica es caracteritza per la desqualificació sistemàtica de l’adversari, per una actitud de confrontació permanent i per una clara sensació de supremacia moral: els altres no només discrepen, sinó que són inferiors. En aquest punt, Vox i Aliança Catalana funcionen com a correlats —amb llenguatges diferents— de l’extrema esquerra, dels Comuns, Podemos, Sumar i vet a saber quants més extrema dreta cultural, pels que el respecte a l’altre deixa de ser una condició democràtica bàsica. És clar que el “grans partits” també han assumit aquest vici capital que està esmicolant el sistema polític, perquè sense acceptació que l’altre és alhora oposició i alternativa, la democràcia s’esfuma.
Això no és una qüestió menor de formes. En política, les formes són continguts. La democràcia només existeix si l’altre és reconegut com a interlocutor legítim. Quan aquesta premissa cau, el sistema entra en fase de risc.
Apocalíptics o integrats
Les forces polítiques majoritàries tampoc no són innocents en aquest procés. Davant l’emergència d’aquests partits, han optat sovint per la desqualificació absoluta i l’aïllament, revivint aquella vella dicotomia formulada per Umberto Eco: apocalíptics o integrats. L’opció dominant ha estat l’apocalipsi. I això, lluny de neutralitzar el fenomen, l’ha reforçat.
Perquè Vox i Aliança Catalana no neixen del no-res. Són la reacció a un malestar profund: inseguretat econòmica, crisi de l’habitatge, pressió sobre els serveis públics, sensació de pèrdua de control col·lectiu, desconfiança envers una partitocràcia percebuda com a endogàmica i autoreferencial.
Programes inviables, però emocionalment eficaços
Quan s’analitzen els seus programes amb una mínima exigència racional, apareix el buit. Vox no disposa ni de les majories socials ni dels suports parlamentaris necessaris per revertir l’Estat autonòmic, un model que la immensa majoria de ciutadans considera positiu, malgrat les seves disfuncions. La seva proposta central és, senzillament, inviable.
El mateix passa amb les posicions extremes en matèria migratòria, tant de Vox com d’Aliança Catalana. L’expulsió massiva d’immigrants ja presents és jurídicament impossible i políticament irrealitzable. Els estats d’origen no els acceptarien, els marcs legals ho impedeixen i els costos socials serien devastadors.
El problema real no és aquest, sinó un altre: la incapacitat dels governs —especialment el de Pedro Sánchez— per ordenar els fluxos migratoris, limitar-ne l’entrada desmesurada i garantir una integració efectiva. Aquest fracàs té efectes reals: pressió sobre salaris baixos, sobre l’habitatge, sobre l’escola, la sanitat i la cohesió cultural.
Limitar amb criteri i integrar amb ambició seria una resposta raonable. Però no és això el que proposen aquests partits.
La febre com a senyal d’alerta
Per això Vox i Aliança Catalana no formen part de la solució. Però sí que són un símptoma necessari. Com la febre en una malaltia, indiquen que alguna cosa no funciona. Sense aquesta reacció, la infecció avançaria en silenci fins a fases molt més greus.
Actuen com una alarma d’emergència: alerten d’una crisi profunda de la nostra societat, de les institucions, de la cultura política i del sistema de representació. Ignorar el senyal o limitar-se a insultar-lo és una irresponsabilitat.
No hi ha solució en Vox ni en Aliança Catalana. Però hi ha un problema real que exigeix resposta. I aquesta resposta no vindrà de la reacció visceral, sinó de la regeneració democràtica a partir de la ciutadania organitzada al marge de la partitocràcia. Comencem, almenys, per arreglar casa nostra.
Si estàs interessat a construir respostes viables, participa en la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política que organitza Converses a Catalunya juntament amb la Fundació pel Desenvolupament Humà i Social i que tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 14 de febrer al matí.
Si vols participar o rebre més informació sobre la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política, pots adreçar-te al correu de contacte: info@fundsocial.org
Vox i Aliança Catalana no són la causa del problema: són la febre que revela una crisi sistèmica profunda. #VOX #AliançaCatalana Share on X
