La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, aconseguí l’any passat assegurar un segon mandat al capdavant de la Comissió Europea. Però la inestabilitat que està pagant per tal de mantenir-se al poder està jugant contra els interessos europeus en una conjuntura internacional cada cop més crítica.
Recordem que l’any passat, Von der Leyen, membre del Partit Popular Europeu de centredreta rebutjà una aliança amb les forces de dretes i decidí aliar-se amb els altres dos grans blocs tradicionals en el si del Parlament Europeu: els socialdemòcrates i els liberals.
Es formava així una espècie de Gran Coalició a l’europea que excloïa els extrems, i especialment la dreta alternativa en tots els seus vessants -i permetia una distribució de càrrecs entre “els de casa”.
Tanmateix, aquest experiment ha donat de seguida mostres d’esgotament.
El PPE ha escorat fortament a la dreta des del primer mandat de Von der Leyen, fent que la presidenta de la Comissió, que pertany a l’ala més liberal del partit, comenci a estar qüestionada des de dins.
A més, socialistes i liberals l’han amenaçat de bloquejar esgrimint les aliances puntuals que Von der Leyen ha hagut de cercar amb les forces de dreta en àmbits com la immigració i la marxa enrere en el Pacte Verd.
A aquestes pressions se li ha sumat darrerament un obstacle inesperat: el president francès Emmanuel Macron s’ha manifestat públicament a favor de retardar l’objectiu de reduccions de gasos que contribueixen a l’efecte hivernacle, esgrimint criteris de “competitivitat” econòmica, i afegint que l’energia nuclear ha de ser considerada amb igualtat de condicions que les renovables.
Per la seva banda, les forces de dretes han advertit a Von der Leyen que si intenta aliar-se amb els seus socis habituals d’esquerres en la nova regulació sobre les deportacions d’immigrants clandestins, això implicarà aigualir la mateixa proposta del PPE i decebre els seus propis electors, empenyent-los cap a la dreta alternativa.
Però és que per acabar de complicar les coses, Von der Leyen, que rebutjà l’any passat una aliança amb Giorgia Meloni, tindria també dificultats per a consolidar una coalició de dretes, ja que les tres forces de la dreta alternativa estan dividides, grosso modo, en dues grans tendències contraposades: atlantistes (als quals pertany la mateixa Meloni i el PiS polonès) i sobiranistes europeus receptius amb la Rússia de Vladímir Putin (que compten per exemple amb els partits de Marine Le Pen i Alternativa per Alemanya).
El nivell més alt de la política europea es troba doncs sumit en una complexitat creixent, que amenaça el Vell Continent amb un bloqueig en un context internacional extremadament delicat en el qual Europa no para de perdre posicions.
El centrisme de Von der Leyen (i la seva obsessió per a mantenir el càrrec) ha passat de ser un avantatge a un greu inconvenient, perquè impedeix a la dreta, que és qui recull amb diferència la majoria del vot, cercar un compromís que li permeti entomar el rumb decidit que Europa necessita.
El centrisme de Von der Leyen (i la seva obsessió per a mantenir el càrrec) ha passat de ser un avantatge a un greu inconvenient Share on X
Loading ...
