Primera visita a Europa del nou president dels EUA, Joe Biden

El nou president nord-americà, Joe Biden, ha iniciat el dimecres 9 de juny una visita de vuit dies per Europa que l’ha de portar a  Londres -allí l’espera el Boris Johnson del Brexit-, Cornualla -celebració de la cimera  del G7-,  Brussel·les  -cimera de l’OTAN i reunió bilateral amb la UE- i  finalment Ginebra, on té previst entrevistar-se  amb Vladímir Putin.

Biden  ve a Europa amb una doble missió: per una banda, demostrar als seus aliats que els Estats Units are back (han tornat), és a dir, que han superat  l’època d’allunyament i hostilitat de Trump, i, per altra banda, per a tractar d’alinear les democràcies  i afrontar juntes els grans desafiaments  que provenen d’una  Xina llençada cap al lideratge mundial. En un article seu publicat just abans del viatge es pot llegir el següent: “em vull centrar a garantir que les democràcies,  i no pas la Xina ni ningú més, siguin les que escriguin les regles del segle XXI sobre el comerç i la tecnologia“.

No ho tindrà fàcil. Els resultats de l’última enquesta realitzada per dues prestigioses institucions -German Marshall Fund i  fundació Bertelsmann-  sobre la imatge dels Estats Units al món, donen una idea de les reserves amb què l’opinió pública europea observa, amb Biden al poder, al gegant nord-americà. Encara estan molt presents entre els europeus les opinions de Trump sobre la UE -“enemic“, “projecte fallit”- , sobre l’euro  -“recepta per a la ruïna“-, o sobre Brussel·les -“forat infernal“-, i la pèssima gestió de la pandèmia per part de la seva Administració. L’enquesta, que posa en evidència que encara no s’ha produït un vertader efecte rebot  post Trump a Europa, acaba amb aquestes paraules: “Els primers mesos de l’Administració Biden  no han afectat els punts de vista francesos i alemanys sobre la influència dels Estats Units al món“.

En una  altra enquesta paneuropea, elaborada pel think tank European Council on Foreign Relations, es pot llegir el següent: “La desconfiança dels europeus no és només cap a Trump com a persona, sinó abans que res cap al sistema polític que va fer possible la seva elecció i que pot portar a un altre líder trumpista o, fins i tot, al mateix Trump altra vegada a la Casa Blanca a quatre anys vista. Trump no és president, però la seva figura segueix ben viva i el trumpisme molt fort. Els europeus són escèptics sobre la restauració del lideratge dels Estats Units i creuen que no és bo de  retornar a una altra guerra freda, aquesta vegada amb la Xina“. Abona aquest escepticisme europeu el fet que l‘únic punt de consens entre demòcrates i republicans sigui la rivalitat bipolar amb la Xina. Sense garanties que no hi haurà més trumpisme, serà difícil que Europa compri la proposta de Biden de constituir una unió de democràcies per fer front a les autocràcies de la Xina i Rússia, que de poc serviria si qui la patrocina no pot assegurar la persistència i exemplaritat del seu sistema democràtic.

Trump no és president, però la seva figura segueix ben viva i el trumpisme molt fort

La fractura transatlàntica ja fa temps que ha començat i  es remunta a èpoques anteriors a Trump, responsable d’engrandir-la  considerablement. Durant la seva última visita a Europa de l’estiu de 2016 com a president, Obama va declarar, sense convèncer als europeus, que “els Estats Units continuen tenint un soci indispensable en la Unió Europea“. Els europeus no podien oblidar que  l’any 2012,  durant la seva presidència, s’havia produït  un canvi crucial d’estratègia en la política exterior nord-americana, consistent en el denominat  pivot to Asia, és a dir,  el trasllat de la seva prioritat d’Europa cap a Àsia i molt especialment cap a la Xina. Després d’Obama varen venir Trump i quatre anys de desacords, atacs i retrets, missatges d’encoratjament als detractors de la UE i bufetades als  antics aliats dels Estats Units. Una situació que va ajudar la UE  a assumir que havia arribat el moment  de “prendre el futur amb les nostres mans i de no confiar-ho tot a l’aliança amb els Estats Units“, en paraules històriques pronunciades per Angela Merkel.

Sortosament, Trump ja no  és a la Casa Blanca, però Biden haurà de lluitar contra la sospita de què les coses d’abans poden tornar a passar, que la consigna  America first pot reaparèixer  i que Europa ha deixat de ser “l’aliat indispensable” dels Estats Units.

Malgrat tot, Europa dona la benvinguda a Biden, sobretot pel que representen les seves posicions  oposades a  les del president anterior, Donald Trump. Biden ha volgut significar, des del primer moment del seu mandat, una correcció pràcticament a la totalitat de la gestió del seu predecessor. En els primers cent dies  de mandat  s’han adoptat  decisions per a retornar a les institucions i als pactes internacionals, frenar la pandèmia, recuperar el creixement o la més revolucionària i exemplar d’establir una taxa global sobre els beneficis empresarials, que serà estudiada com a tema principal a la cimera del G-7, després del treball preparatori dels ministres de finances d’aquest grup dels set països  occidentals més avançats. Si s’aprova, després es presentarà al G-20,  grup de països líders avançats i emergents, el que més s’apropa a un govern econòmic mundial.

La determinació de Biden contra les grans empreses multinacionals que gairebé no tributen i els enormes beneficis de les grans empreses tecnològiques  es troba al darrere de la intenció de fixar un impost de societats mínim del 15 per cent a escala global, un pas que pot ser històric. A més de la taxa mínima a totes les empreses, es tractaran temes com la sortida de la pandèmia, canvi climàtic i comerç internacional. Trump havia menyspreat i humiliat tant el G-7 com l’OTAN i la UE, i ara  Biden ve a  recuperar la posició tradicional dels Estats Units en relació amb tots aquests organismes.

A la seva reunió bilateral amb Boris Johnson, és molt probable que li mostri la seva disconformitat amb l’incompliment de les obligacions de Londres respecte a Irlanda del Nord en el context del Brexit, recolzant la posició de la UE.  Els representants europeus   coincidiran amb Biden i segur que demanaran a Johnson que compleixi amb el que ja s’ha acordat al respecte entre la UE i el Regne Unit.

La Xina estarà omnipresent al llarg de  tot el viatge de Biden per Europa.

El nou president ha pres una actitud clarament bel·ligerant amb les dues autocràcies amb pretensions globals: la Xina i Rússia. L’Administració Biden, com abans  la d’Obama, veuen en la Xina el vertader rival geoestratègic del segle XXI, amb un perfil similar al de  l’URSS durant la guerra freda posterior a la Segona Guerra Mundial.  Biden ve a buscar un compromís d’Europa per fer front comú contra el gegant asiàtic.

A l’esborrany del comunicat de la reunió que Biden mantindrà amb els presidents del Consell Europeu i de la Comissió Europea  a Brussel·les la setmana que ve, apareix clarament aquesta pressió nord-americana. S’hi esmenta, per exemple, que es demanarà un estudi sobre els orígens de la Covid-19, una iniciativa que Biden ja ha impulsat als Estats Units  i que la UE podria acceptar si el redactat és prou ambigu. La UE considera secundar  la posició de Biden  que  qüestiona la versió oficial de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre l’origen de la pandèmia. Un altre punt de l’esborrany de declaració conjunta amb la UE  apunta a una reforma de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), destinada a  contrarestar l’avantatge deslleial amb què actuen les empreses que són propietat dels estats, precisament una de les especialitats xineses en la seva actuació exterior.

Putin  gaudia d’una relació privilegiada amb Trump. El contrast amb la posició actual de Biden és evident.

Des del començament del seu mandat, el nou president  no ha dubtat en elevar  el to a la Rússia de Putin. És conscient  que alguns estats  membres de la UE estan molt queixosos de les amenaces geoestratègiques de la Rússia de Putin, entenent que  pretén recompondre sense miraments la zona d’influència del desaparegut imperi soviètic. El ministre exterior de Lituània  acaba de declarar que  “Rússia està al darrere de la desestabilització de la regió“ i que “Bielorússia és una gran presó, un vertader gulag per als seus deu milions d’habitants“.

En el seu primer viatge com a president dels Estats  Units a la seu de l’OTAN, l’agenda se centrarà en Rússia i la Xina, a més de la persistent pressió nord-americana d’exigir als socis europeus  perquè gastin  més en defensa.

Això ja ho demanava Obama, Trump va elevar molt  el to i Biden probablement hi insistirà. Per altra banda, Biden  ha tingut  el gest amb Alemanya, abans de la visita, de retirar-li les sancions imposades per la construcció del gasoducte Nord Stream 2, malgrat el benefici estratègic que proporciona a Rússia.

El cap de govern Pedro Sánchez, per la seva banda, tractarà de reunir-se a Brussel·les,  en una reunió bilateral, amb Biden, aprofitant la cimera de l’OTAN,  i expressar-li especialment el  malestar d’Espanya per l’antiga política de Trump de relació privilegiada amb el Marroc i de reconeixement de la seva sobirania sobre el Sahara Ocidental, en contra de les resolucions de l’ONU i de l’opinió de la UE. També tractarà d’aconseguir que la propera cimera de l’OTAN de l’any 2022  se celebri a Espanya, just quan es compleixin 40 anys de l’entrada d’Espanya a l’organització atlàntica.

La majoria de moviments de la nova Administració nord-americana agraden a Europa.

Ha tornat a l’Acord de París sobre el clima, intenta reflotar l’acord nuclear amb l’Iran, refreda les batalles comercials i dona ple suport al paper de l’OTAN per garantir la seguretat. Biden és multilateralista i partidari de la intervenció activa dels Estats Units al món, cosa que contrasta amb el proteccionisme i l’aïllacionisme del seu predecessor.

Pel que fa al canvi climàtic, hi ha acostament de posicions entre Brussel·les i Washington, però un dels projectes que té la UE, la creació d’una taxa sobre el carboni per penalitzar les importacions de països que no redueixen les seves emissions de CO₂, és observada de prop pels Estats Units. El seu enviat especial per al clima, John Kerry, ja ha manifestat la seva preocupació per la iniciativa, que considera que només ha de ser utilitzada com a última opció.

La Comissió Europea ha preparat a consciència tots els dossiers clau a l’hora de rebre Biden.

L’àrea comercial  ha sigut una de les  més tumultuoses amb Trump i sembla una de les més ben encaminades a millorar amb Biden. El vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Domvroskis, ha declarat al respecte que “avui, després d’alguns anys de turbulències, l’atmosfera ha canviat a millor“.    Brussel·les i Washington han acordat una treva temporal en matèria de  drets de duana  sobre l’acer i l’alumini,  i també sobre les  que afecten els gegants aeronàutics  Airbus i Boeing.

Una àrea més contenciosa són les patents sobre  les vacunes contra la Covid-19. Biden aposta per suspendre-les  temporalment, mentre que Brussel·les es decanta per reclamar l’aixecament de les restriccions a la importació. La indústria farmacèutica, tant americana com europea, argumenta que la suspensió de la protecció  de les patents perjudicaria la presa de riscos i la innovació.

Tant de bo que, al final de la  primera visita de Biden a Europa  com a president dels Estats Units, es pogués afirmar que ha estat  un viatge  històric, que els lligams transatlàntics s’han recompost i  que  els Estats Units  “han  tornat“ a l’escena internacional com ens tenia acostumats abans de Trump.