Biden

Joe Biden afronta el redreçament dels EUA i l’envit de la Xina

El món i molt especialment els antics aliats dels Estats Units, com és el cas de la UE, han acollit amb gran alleujament el relleu  produït a la Casa Blanca, amb la substitució del republicà Donald Trump pel demòcrata Joe Biden.

El nou president s’enfronta a  tasques gegantines.  Per una banda,  recompondre la política exterior nord-americana malmesa pel seu predecessor  i definir de nou el paper de Washington al món. Per altra banda, de portes en dins, superar la pandèmia i la crisi socioeconòmica conseqüent, tractar de cosir les profundes fractures causades pel trident format per racisme, polarització ideològica i  desigualtat,  i  procedir a l’adopció urgent de reformes estructurals que el país necessita des de fa dècades, particularment en  infraestructures,  sanitat i educació.

Amb un grau d’improvisació molt notable i sense cap mena de rigor intel·lectual, més enllà de la seva intuïció, Trump va intentar establir una política exterior que basculava entre l’aïllacionisme tradicional d’algunes elits nord-americanes i una retòrica imperialista.

La primera tasca  consisteix en la reparació del dany causat a les institucions i al prestigi de la democràcia provocat pel trumpisme, sobretot per la brutalitat del seu final escandalós, amb l’assalt al Capitoli. És important  per les seves repercussions en la imatge i en l’autoritat de Washington de cara als seus aliats. També cal marcar punts ràpidament en la cooperació multilateral, en el combat contra la covid-19, en la coordinació de les polítiques econòmiques i monetàries per afrontar els efectes de la pandèmia i en la recuperació del protagonisme dels Estats Units a l’ONU com a primera potència mundial.

Anthony Blinken, de formació europea, és el nou secretari d’Estat i, per tant, responsable de la nova política exterior. Ja fa temps que ha subratllat la necessitat de relligar els aliats democràtics de Washington situats a Europa i Àsia, aixecant així una alternativa liberal a l’Euràsia de Putin i a les Noves Rutes de la Seda de Xi Jinping, dues formes autoritàries d’abordar la governança interna dels països  i la globalització.

Els primers cent dies de Biden a la Casa Blanca han superat amb escreix  les expectatives que es tenien en el nou president.  En política exterior s’ha produït   un verdader cop de volant, que ha suposat la ràpida i expeditiva reincorporació de Washington a les institucions internacionals i la recuperació dels tractats i pactes multilaterals destrossats per Trump.

La gran sorpresa, però, s’ha produït en  política interior, quan s’ha vist que Biden estava  disposat a dur a terme una mena de   “revolució tranquil·la“, que  trenca amb una praxi política començada en la presidència de Reagan, als anys vuitanta del segle passat. Aquesta praxi  culpava el Govern de tots els mals del país i, per tant, com menys Govern hi hagués i menys afectés la vida dels ciutadans, millor. Biden vol revertir aquesta política quan manifesta  solemnement que  “vostès i jo som Govern, no una força en una capital llunyana ni una força poderosa fora del nostre control“.

Biden ha volgut revestir la seva revolució tranquil·la amb  un relat èpic, al declarar que “Amèrica està en marxa una altra vegada“, “Amèrica sempre s’aixeca, com estem fent ara“, i “d’aquí a 50 anys la gent mirarà cap enrere i dirà que aquest va ser el moment en què els Estats Units van guanyar el futur“.

Les anàlisis sobre el que  Biden es proposa en política interna  es debaten entre la comparació amb Roosevelt -autor del  famós  New Deal posterior a la Gran Depressió de 1929-  i  Lyndon Johnson, el pare dels programes de la Gran Societat i la llei de drets civils de 1964. La popularitat de les polítiques en les quals s’ha centrat inicialment  -una  campanya de vacunació massiva  i l’aprovació d’un pla de rescat també massiu- ha fet augmentar la seva valoració. Biden ha abraçat  amb inusitat entusiasme la marca rooseveltiana i tot just arribat a la Casa Blanca va començar a posar-se metes. Va prometre que els Estats Units vacunarien 100 milions de persones durant els primers cent dies de la seva presidència. De fet, es van aconseguir passats els cinquanta dies. Biden ho va celebrar com “un èxit col·lectiu“.

Les circumstàncies extraordinàries en què Biden va prendre possessió del seu càrrec -una pandèmia que ja havia causat 400.000 morts als Estats Units i una crisi econòmica històrica- expliquen que des del primer dia s’hagi evocat el precedent de Roosevelt, a qui Biden té com a referent de la seva política econòmica.

Roosevelt i Biden podrien fusionar-se en la història per la mida i l’amplitud de les seves ambicions progressistes. Hi ha tres similituds més entre tots dos: van apostar en els primers cent dies de mandat per una allau de decrets i lleis per intentar frenar el col·lapse econòmic, la capacitat de treball en equip i dedicació al càrrec, i la fortalesa mental, malgrat les tragèdies sofertes quan eren joves i de les quals varen sortir més forts.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Biden ha arribat a la conclusió  que el capitalisme de mercat de l’era Reagan no pot reconstruir per si sol el país. Té al cap un nou new deal, és a dir, un nou contracte social entre el Govern federal i el poble que permeti redreçar els Estats Units i reestructurar el funcionament de molts sistemes (impositiu, educatiu, recerca, sanitari, militar, migratori, relacions laborals, etc.), sobretot pensant en  poder competir amb la Xina, la gran rival del segle XXI.

Ja s’ha vist que el nou pacte social compren aspectes com els següents: forta pujada d’impostos als guanys de capital, suport explícit als drets humans i als sindicats, (“ Wall Street no ha construït aquest país, va ser la classe mitjana qui el va construir, i els sindicats varen construir la classe mitjana“), lleis contra la discriminació de les dones, lleis contra la discriminació dels col·lectius LGTBIQ, drets humans i drets socials sempre en el centre de les propostes, etc. També està convençut que cal una reconstrucció de la democràcia i de les institucions de seguretat i defensa, greument afectades pel caos i la corrupció de la presidència anterior.

Sobre la qüestió climàtica, s’esperava que la seva Administració reparés el pas enrere fet pel seu antecessor, però pocs podien esperar que es comprometés a reduir la meitat de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle a finals d’aquesta dècada en comparació amb els nivells que hi havia l’any 2005. Biden ha tornat a l’Acord de París, del que Trump es va esborrar, i ho ha fet per la porta gran.

Sobre les vacunes, Biden ha tingut la valentia d’enfrontar-se amb les empreses farmacèutiques i donar suport a aixecar les patents de les vacunes contra la covid-19, al·legant que “circumstàncies extraordinàries requereixen mesures extraordinàries“.

Biden es proposa gastar sis bilions de dòlars (el 30% del PIB del país) (plans de rescat i pla d’infraestructures) per donar-li la volta a l’economia i a la societat, vol que el país es posi en marxa un altre cop en una competició mundial per guanyar el segle XXI.  Els ingressos vindran d’un augment dels impostos sobre qui guanyi més de 400.000 dòlars l’any i sobre  les grans empreses, tot  pujant el tipus impositiu de les rendes del capital, equiparant-lo al que està en vigor per a les rendes del treball. No li serà fàcil aconseguir l’aprovació del Congrés per al seu programa d’infraestructures, valorat en 2,3 bilions de dòlars i a finançar projectes amb més impostos als més rics, atès que els republicans s’hi oposen frontalment.

Es planteja revisar a fons la política migratòria de Trump, centrada en la construcció de murs de contenció, per a posar l’èmfasi en l’ajuda i cooperació amb els països d’origen dels fluxos migratoris.

També aprofita el momentum per llançar una gran reforma policial. El racisme, sosté la seva vicepresidenta Kamala Harris, “impedeix als Estats Units assolir tot el seu potencial“.

No es pot perdre de vista que  un  dels principals objectius de Biden és plantar cara a la Xina, a la qual vol enviar un missatge dur afirmant que no tolerarà pràctiques comercials “injustes“ contra treballadors o indústries dels Estats Units ni aventurismes en política exterior.

Biden ha superat  aquella imatge de líder avorrit, senil, epítom de l’establishment blanc que el caracteritzava. Ha aconseguit fer un gir copernicà per a liderar un canvi de paradigma que recupera la filosofia del Gran Govern com a solució. Biden ha entès que curar l’ànima dels Estats Units exigeix anar més enllà d’una presidència previsible. Fent gala d’una audàcia que no se li suposava, està defensant un programa de grans canvis estructurals avalat per una massiva injecció de diners públics, que ha presentat com una “inversió en la ciutadania”.

En el seu primer discurs davant del Congrés, a  finals d’abril, va declarar que l’ambiciós pla de reformes econòmiques i socials que pensava  implementar, valorat en 1,8 bilions de dòlars en suports a les famílies i l’educació,  i finançat apujant els impostos a les rendes més altes,  “ens ajudarà a reconstruir el país i a competir  amb la Xina i altres països del món“. Era la confirmació del gir econòmic que la Casa Blanca es disposava a dur a terme per superar la pandèmia, provar de corregir desigualtats històriques  i competir obertament cara a cara amb la Xina.

El comportament recent de l’economia nord-americana juga a favor de Biden: ha crescut un fort 6,4% el primer trimestre de 2021. Els experts consideren que és la demostració que s’acosta una expansió forta propulsada per la recuperació del consum i l’ocupació. El banc d’inversions Goldman Sachs, en un informe prospectiu titulat “Anatomia d’un boom“, prediu un creixement del 7% al llarg de 2021, un ritme sostingut que no s’havia vist en 30 anys. Segons alguns  pronòstics, l’economia dels Estats Units podria tornar en el segon trimestre als nivells prepandèmia.  Seria com haver capgirat el mitjó. Ara fa un any, l’economia es va contreure profundament.  Durant l’exercici del 2020 l’economia es va contreure un 3,5%,  i l’atur va pujar al 14,8%, el nivell més gran des de la Segona Guerra Mundial.

Els primers cent dies de Biden a la Casa Blanca han superat amb escreix les expectatives que es tenien en el nou president. En política exterior s’ha produït un verdader cop de volant Click To Tweet

Creieu que el Govern d'ERC i Junts per Catalunya durarà tota la legislatura?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú