Demà 25N se celebra el dia de la violència contra la dona, i tots els mitjans porten informacions que només poden ser qualificades d’alarmants per la dimensió que manifesten del problema. Però no va més enllà, no s’indaga com ha estat l’evolució, quins són els resultats, per què creix en definitiva aquesta mena de violència. Perquè, recordem-ho, l’any que ve es complirà el 20è aniversari de la Llei Integral contra la Violència de Gènere. Un fet insòlit en la legislació europea que és el mateix que dir mundial, perquè és una llei que consagra penes asimètriques en funció de si el delinqüent és home o dona. Per un mateix delicte, el que per a una dona pot qualificar-se de falta, en un home es converteix en un delicte que pot estar penat amb presó.
A partir d’aquella data, Espanya ha elaborat de manera ininterrompuda la legislació per lluitar contra aquesta xacra i disposa d’una abundantíssima estadística que els mitjans de comunicació ens recorden pràcticament cada dia. No trobarem res de semblant a la resta de països europeus. Ni tan sols en aquells que pateixen aquest estigma en una dimensió molt més gran que l’espanyola i que són la majoria dels països.
Contra la violència de gènere s’han produït pactes d’estat i un seguit de mesures any rere any. Les últimes han estat la Participació Pública per l’Elaboració de l’Estratègia Estatal per combatre les violències masclistes a Espanya 2022-2025 i l’Estratègia Estatal per combatre les violències masclistes 2022-2025. Observi’s un canvi semàntic interessant: el govern passat ja no parlava tant de violència de gènere com de violència masclista.
També va aprovar un Catàleg de Mesures Urgents que actuava en 6 àmbits fonamentals: la implicació de l’entorn de la víctima i del conjunt de la societat, la detecció primerenca en els serveis públics, el suport a l’autonomia de les dones perquè trenquin amb la violència; la protecció de nens i nenes davant la violència vicaria; el reforçament de la protecció i seguretat de les víctimes i la millora dels protocols de coordinació interinstitucional. Més complet impossible. Si hem de judicar l’evolució del 2004 ençà pels recursos aplicats, hauríem de dir que el resultat és un gran èxit: per exemple, el ministeri d’Igualtat va dedicar el 2022, 285 milions d’euros, el 54% de tot el seu pressupost. I això sense considerar els recursos destinats pel ministeri de l’Interior, que tenen unitats especialitzades, Justícia, en el mateix sentit, i de Serveis Socials.
Ara, si ho hem de mesurar pels resultats, el fracàs és literalment espantós. I aquí queda en mans de cadascú preguntar-se per què serveixen les polítiques públiques. Si només per esmerçar recursos o bé per resoldre o pal·liar aquella qüestió que aborda. Si és aquest segon aspecte, que és el lògic, el resultat obtingut només pot ser penós i aquesta és la gran paradoxa espanyola. A més llei, polítiques específiques i diners, pitjors resultats, segons les dades que el mateix govern i altres instàncies proporcionen.
Per exemple, si observem les condemnes contra la llibertat i indemnitat sexual que han dut a terme homes en el període 2013-22, podem observar una molt clara tendència ascendent. Dels 2.550 condemnats el 2013 als 3.682 el 2022. En pràcticament una dècada, les condemnes han crescut un 43%. Això fa que els homes empresonats per violència de gènere siguin el tercer grup més gran sobre el total dels que romanen a les presons i això malgrat que la legislació és molt més recent, el que vol dir que la intensitat de les condemnes és elevada. Quasi el 10% de les persones empresonades, prop de 5.000 sobre 47.000, pertanyen a aquesta categoria de delicte.
El més important és el delicte de guant blanc contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic, que representa prop de la tercera part. El segon grup són els delictes sobre la salut pública, amb el 18,6%. I ja apareix en el podi la violència de gènere. Per darrere totes les altres qüestions. Déu-n’hi-do. Però tot això no porta a una reducció, sinó al contrari, un augment dels casos. I cal posar fi al mantra que es repeteix des de fa més de 15 anys que ara es denuncia més, perquè és clar, això es podria dir al principi, passats 10 anys de la llei, però després de quasi dues dècades, més aviat cal pensar que es denuncia més del que és denunciable perquè com ho manifesta l’informe dels Mossos d’Esquadra, que fa bona aquella dita que “si hom té un martell tot li semblen claus”, expliquen sense cap mena de reserva que ells atenen casos de violència contra la dona. El que passa que sota aquesta categoria no hi ha només la violència física o obligar-les a tenir relacions sexuals, sinó conceptes molt subjectius com són ridiculitzar-les o imposar-les una manera de vestir. Sobre això, també s’admeten denúncies i són moltes, perquè l’octubre del 2023, 14.000 dones a Catalunya han efectuat una denúncia com a víctima d’alguna d’aquestes conductes. El que no ens detalla l’informe dels Mossos és quantes hi ha per haver-les humiliat, ridiculitzat, dir com havien de vestir, no donar-los la mensualitat, agredir-les, saltar-se l’ordre d’allunyament, etc.
És un enorme calaix de mals endreços, on es barregen qüestions molt superficials amb altres molt greus. I és clar quan el que té martell només veu claus, el resultat de la seva obra previsiblement serà poc acurat.
Però és que a més s’hi apliquen moltíssims recursos. Per exemple, 13.000 dones reben trucades periòdiques del Grup Policial d’Atenció a la Víctima, gairebé 10.000 tenen ordres de protecció i 100 tenen protecció policial, escoltes. És un desplegament magnífic de mitjans que creix any rere any, cosa que potser satisfà als qui facin servir el martell, però que no pot ser una bona política pública.
Perquè la veritat és que el nivell objectiu i material, el de les agressions que es tracten al servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, que és un centre de referència, constata que atén una mitjana de 2 víctimes cada dia, una mitjana de 500 l’any en aquests últims 5 anys, si bé a l’octubre del curs vigent les víctimes ja eren 587, un 5,6% més que el mateix període de l’any passat, amb una característica molt important: el grup més nombrós, 218, és el de noies de 18 a 25 anys. Aquesta dada també té un correlat en el sentit que el grup que creix més en els agressors, segons els Mossos, és el dels menors d’edat.
Amb tot aquest escenari, potser és hora de replantejar-se a fons la qüestió i afirmar sense embuts que el problema no és de més lleis d’aquesta mena -d’altra mena sí-, de més policies, de més homes a la presó, sinó de denunciar que la concepció moral que presideix la nostra societat i que han assumit els poders públics com a pròpia estimula aquest tipus de violència.
Les raons són múltiples i comença per la mateixa edat infantil i adolescent, a l’escola i la família, on s’ha perdut tota mena d’educació basada en una moral clara del que està bé i malament, del que es pot fer i del que no. Una educació que banalitza tot el referit al sexe, que, d’una banda, pretén que els adolescents es lliurin als seus impulsos i d’una altra volen que es controlin en moments crucials de la relació social. D’una banda, els hi eliminen tota capacitat de resistir a la frustració, a un “no”, i per una altra volen que no reaccionin agressivament quan aquesta frustració els hi ve generada per una relació sexual, pel “no” d’una noia. I així podríem continuar i estendre-ho al conjunt de la societat.
Com es pot parlar -que no s’hi parla- de respecte cap a la dona si la pornografia és de lectura pràcticament obligada a partir dels 11 anys, si els “grans pedagogs” recomanen que els pares acompanyin als seus fills per accedir a la “bona” pornografia. Com es vol que hi hagi respecte si Espanya és el primer país d’Europa on la prostitució està més extensa malgrat no ser legal. Tampoc il·legal. Meravelles de la paradoxa espanyola.
I per acabar-ho d’arrodonir, tot i ser molt greu com ja hem constatat, també cal afegir que hi ha altres grans violències que romanen abandonades dels poders públics, concretament contra la gent gran, un fet que constitueix una caixa negra, i sobre els infants que són les grans víctimes ignorades excepte, això sí, si l’autor pertany a l’àmbit catòlic. Malgrat que aquests supòsits amb prou feines arribin a l’1% d’aquest gran iceberg, en el que l’altre 99% dels abusos infantils continua submergit perquè ni polítics ni mitjans de comunicació hi volen dedicar atenció. Ells sabran per què. I la pederàstia només és una de les violències que afecta la infància.
La concepció moral que presideix la nostra societat i que han assumit els poders públics com a pròpia estimula aquest tipus de violència Share on X
Loading ...
