Vigència de Jesucrist?

El cristianisme s’expandeix de forma extraordinària pel testimoni de vida dels primers cristians, tant bellament descrita a la Carta a Diognet del segle II.  “Mireu com s’estimen. Mireu com estan disposats a morir l’un per l’altre»”, escriu Tertulià, que viu entre el segles II i III. Segons el nord-americà Rodney Stark, abans de l’any 313, quan Constantí posa fi a les persecucions dels cristians, aquests ja superaven el 10 % de la població de l’Imperi Romà,  i constituïen ja més de la meitat de la seva població abans de l’any 380, quan Teodosi adopta el cristianisme com a religió oficial. Pagans il·lustres, com Cels o Porfiri, es refereixen amb ironia a les nombroses conversions de dones, que són un factor decisiu en la difusió evangèlica.

Si no ens deixem influir pel soroll ideològic interessat, el factor humanitzador del cristianisme és indiscutible. Com ho és també que els grans desastres de la humanitat al segle XX van ser causats per moviments i ideologies ateus i anticristians. O que avui hi ha més llibertat i un major reconeixement i defensa de la dignitat humana, i de la dona en particular, als països de tradició cristiana que als d’altres tradicions religioses.

La gran qüestió és si en la societat actual, que viu en un relativisme i sincretisme (religió a la carta) similars als del segle II, el cristianisme pot tornar a ser la llavor de regeneració existencial, espiritual i moral, com ho fou aleshores.  La gran qüestió és si el cristianisme avui té quelcom important que oferir als homes i dones del nostre temps.

Crec que sí. I la raó principal és que no es pot viure sense identitat i sense sentit. Estem en una societat que ha perdut el nord, l’horitzó existencial, tal com va vaticinar Nietzsche a l’anunciar la “mort de Déu” (La gaia ciència, 125). Avui les bones intencions no tenen un sòl prou gruixut on arrelar i acaben essent flor d’un dia. Retòricament es defensa la família, l’ecologia, la justícia social… Però a la pràctica el que s’imposa en el dia a dia és la dissolució o debilitament dels vincles familiars, la crisi mediambiental, i una desigualtat social creixent.

Les noves generacions patiran cada vegada més a les seves vides aquesta crisi  d’identitat i existencial, i ja no es conformaran amb remeis aparents i succedanis. Els joves buscaran cada vegada més elements per discernir el sentit de la seva vida i el camí a seguir perquè aquesta no naufragui enmig de la confusió general.

Com afirma Von Balthasar: “La veritat cristiana és simfònica…. Però la simfonia no suposa de cap manera una harmonia ensucrada i sense tensions. La música més profunda i sublim és sempre dramàtica, és acumulació i resolució a un nivell més elevat de tensions, de conflictes”.

A diferència dels poders que avui dominen el món, l’Església no enganya ningú, no predica allò que agrada sentir. El cristianisme no és per a gent resignada o acomodada, com ho acredita la vida dels milers de sants de la història. El cristianisme no és una moral del “no”, tal com ens han fet creure els seus detractors. Els seus “no”, en realitat són grans “sí” a la defensa de la vida humana, de la família, de l’amor de parella i de la dignitat de la persona.

El cristià sap que l’únic canvi veritable és el que comença per un mateix, i sap que aquesta conversió personal, motor de totes les veritables transformacions socials, només és possible confiant plenament en Aquell que va néixer humilment fa dos mils any a Betlem. Bon Nadal!

Publicat al Diari de Girona el 25 de desembre de 2019