Vietnam 1975 – Afganistan 2021

Resulta útil establir un paral·lelisme entre la desfeta de Vietnam del Sud al 1975 pels comunistes i la imminent caiguda de Kabul en mans dels talibans afganesos.

A començaments del 1973, els Estats Units arribaren a un acord de pau amb el règim comunista de Vietnam del Nord per posar fi a les hostilitats que havien durat més d’una dècada. Feia almenys cinc anys que Washington volia signar la pau.

Henry Kissinger, el personatge clau en les negociacions pel bàndol nord-americà, s’havia esmerçat perquè el seu país pogués negociar des d’una posició de força que li garantís una retirada amb honra. Volia demostrar que els 50.000 soldats morts no havien estat en va, i que el seu país era un aliat compromès i fiable.

El llavors conseller de seguretat nacional del president Richard Nixon estava totalment convençut de la necessitat de la retirada. Però volia evitar la caiguda immediata del govern de Saigon, en que els Estats Units tant havien invertit perquè pogués fer front a la guerrilla comunista del Viet Cong i a les forces armades del seu poderós veí del nord, aliat de la Unió Soviètica.

La fracassada invasió comunista del 1972, coneguda com l’Ofensiva de Pasqua, havia generat, Kissinger pensava, l’ocasió ideal perquè Vietnam del Nord s’avingués a negociar la pau.

Els Acords de Pau de París que els comunistes finalment signaren l’any següent permeteren a les tropes nord-americanes sortir de Vietnam amb el cap ben alt. La independència del sud estava garantida sobre el paper.

No obstant, menys de dos anys després, el nord tornà a envair el sud. Sense soldats nord-americans, les tropes de Saigon, entrenades i equipades pels Estats Units, oposaren només una feble resistència.

L’única operació militar que Washington dugué a terme fou per protegir l’evacuació del seu personal i de famílies vietnamites compromeses amb el govern pro-occidental.

Aquest cop, però, l’administració nord-americana no caigué en la trampa d’un procés de pau interminable

Al febrer del 2020, el president dels Estats Units Donald Trump també volia un acord que permetés la retirada dels soldats nord-americans de l’Afganistan. Aquest cop, però, l’administració nord-americana no caigué en la trampa d’un procés de pau interminable, i conclogué un acord exprés amb els Talibans, sense la participació del propi govern afganès.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El predomini militar sobre el terreny, aconseguit com a Vietnam gràcies als mitjans i sobretot la sang dels nord-americans, es perdé ràpidament a mesura que el successor de Trump, Joe Biden, retirava les tropes seguint més o menys el calendari fixat pel seu antecessor.

Com a Saigon al 1975, l’única intervenció militar que Washington ha permès enmig del daltabaix ha estat per assegurar l’evacuació del seu personal i d’alguns aliats afganesos.

Es pot criticar que els Estats Units hagin sortit de forma tan sobtada de l’Afganistan, però 20 anys després de la seva invasió, era evident que no hi havia alternativa possible. El pes de la culpa recau sobre els que cregueren possible fer d’Afganistan una democràcia liberal.

El fet que tant l’administració Trump com la Biden hagin seguit exactament la mateixa línia demostra que a Washington ningú creia ja en la continuïtat de la presència nord-americana en aquest remot país d’Àsia Central.

Tot i això, les crítiques plouen sobre el govern nord-americà. Cal que els crítics es preguntin: hi havia cap alternativa realista a una retirada total i ràpida?

Qui cregui que un veritable acord de pau entre els Talibans i el govern pro-occidental de Kabul hauria estat possible somia

20 anys de presència han resultat totalment fútils per reformar l’Afganistan. Els esforços per millorar les forces armades afganeses han estat encara més inútils que al Vietnam del Sud.

Com passà a Vietnam del Sud, si el govern de Kabul no sap defensar el seu model de país davant l’enemic, potser és que no hi creu veritablement.

Aquests dos darrers anys a l’Afganistan, els Estats Units han optat per la via més realista i menys perillosa pel seu país i els seus interessos. No han volgut retardar el que era inevitable. Els que critiquen Trump i Biden pel caràcter unilateral i sobtat de la retirada no han après res de la Guerra de Vietnam.

Qui cregui que un veritable acord de pau entre els Talibans i el govern pro-occidental de Kabul hauria estat possible somia. Com els comunistes vietnamites, els talibans són fanàtics bolcats en un únic objectiu. Tot acord és vist com una maniobra tàctica, un mal necessari però temporari per arribar a l’objectiu final. Kissinger ho podria explicar molt bé.

Imatge de portada: evacuació de famílies de Vietnam del Sud pels nord-americans al 1975 a Saigon

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú