De mica en mica, els diferents territoris d’Espanya hem avançat cap a la Fase 1 en el procés de desescalada establert pel Govern. Més enllà de l’evident màrqueting subjacent en el disseny de la mateixa -amb termes impropis d’un poder públic, com ara “nova normalitat” o “distanciament social”, que excedeixen els límits en què s’ha de moure l’Estat i entren de ple en l’esfera privada- comencen a abundar les imatges d’actes irresponsables de ciutadans que omplen terrasses, abarroten parcs o, senzillament, es barregen entre si, posant amb això en risc la salut d’altres. La resposta fàcil a aquestes situacions és la crítica als que les provoquen, per la seva falta de responsabilitat i la seva insolidària actitud cap a les persones més vulnerables i davant dels que estan fent un esforç inhumà per salvar les nostres vides. No obstant, al costat d’això, cal dur a terme una reflexió més profunda, que parteix de la següent pregunta:
Fins a quin punt aquests actes irresponsables no són conseqüència directa de la manca de transparència dels poders públics i de l’evident ocultació de la part més crua de la situació tan extraordinària i greu que estem vivint?
Els 27.125 morts oficialment comptabilitzats en el moment d’escriure aquestes línies segueixen veient-se com pura estadística per la immensa majoria dels ciutadans; el focus informatiu s’ha centrat en l’anecdòtic, deixant de banda el patiment de les persones i, fins i tot, criticant aquells escassos mitjans de comunicació que esporàdicament han mostrat imatges de fèretres i actes de dol; el “tot sortirà bé” ha estat el lema d’aquesta pandèmia, Ocultant tot el que està sortint malament i menyspreant als que han estat colpejats pel virus en la seva salut o en la seva vida familiar o laboral. En definitiva, si no se’ns mostra tota la veritat de les conseqüències de la pandèmia, si la transparència no és el principi que guia la informació pública, com actuarem amb plena responsabilitat?
No és legítim que des dels governs es promogui una realitat paral·lela que no respon a la situació que veritablement s’està vivint. No som nens. Som ciutadans cridats a la responsabilitat; però, per això, hem de conèixer la veritat. Tota la veritat.
