La matinada del 30 d’abril, els dos referents de l’oposició veneçolana, Juan Guaidó i Leopoldo López, aparegueren en una base militar a Caracas demanant als civils i militars veneçolans de iniciar la “darrera etapa” per expulsar Nicolás Maduro i el seu règim del poder.
Fou el primer cop que l’oposició cridà a un alçament militar. En debades. Però la balança no basculà en favor seu i, al vespre del mateix dia, Guaidó i López estaven amagats per por a represàlies.
Per què, a pesar de les duríssimes condicions de vida que suporten els veneçolans i el notable suport internacional (incloent la major part de veïns de Veneçuela), aquell dia no significà la fi del chavisme?
S’han donat diverses raons: per alguns, es tractà d’una traïció de part de la cúpula militar que hauria acordat rebel·lar-se contra Maduro. Per altres, Guaidó temia una ordre d’arrest. També s’ha apuntat que l’error fou de comunicació, i que Guaidó no aconseguí projectar una imatge de suficient confiança.
Laura Gamboa escriu a Foreign Affairs que la principal raó de la resistència de Maduro és la fidelitat d’un nucli dur compost sobre tot per militars.
El pilar central del règim de Maduro és actualment l’exèrcit: no és casualitat que les imatges del dictador envoltat de personal uniformat s’hagin multiplicat des del gener.
En canvi, la base civil que el recolza és cada cop més petita, senzillament perquè el govern ja no pot garantir la distribució de rendes i avantatges en espècie entre els seus seguidors. Maduro mai havia estat tan impopular entre els veneçolans.
El règim ha comprat el suport de les forces armades cedint-los el control de PDVSA, la petrolera estatal, i fa la vista grossa a les múltiples activitats il·legals que duen a terme oficials i tropa.
Per tant, expulsar a Maduro i convocar eleccions lliures implica trencar la disciplina castrense que el recolza. Per aconseguir-ho, cal que els oficials d’alta graduació percebin que és més beneficiós per a ells abandonar el dictador que no pas mantenir-lo en el poder.
Això implica que els líders militars, exceptuant les posicions més visibles en favor de Maduro, rebin garanties de que no se’ls perseguirà o penalitzarà sota el nou règim democràtic. La oposició veneçolana i els seus aliats internacionals no han de moment convençut els líders chavistes en aquest sentit.
L’experiència històrica en matèria de transicions democràtiques senyala que la fortalesa de l’oposició és condició necessària però no suficient: es requereix també de concessions a les elits del règim.
El problema a Veneçuela és que l’oposició i la cúpula militar es coneixen bé (la major part de parlamentaris pertanyen a l’oposició) i desconfien profundament els uns dels altres. Els oficials no seran fàcils de convèncer. Al 2002, durant el breu cop d’estat contra Chávez, l’exèrcit se sentí traït per l’oposició democràtica, i l’acabà abandonant.
La solució per establir la confiança necessària podria passar per un compromís diplomàtic dels països veïns de Veneçuela, aprofitant el remarcable recolzament internacional a Guaidó.
En qualsevol cas, Maduro comença a mostrar signes de cansament: no hauria d’altra forma acceptat reunir-se amb l’oposició a Noruega aquesta setmana. El suport dels militars al règim no és en cap cas incondicional, i mentre no hi hagi una solució diplomàtica, l’oposició seguirà intentant convèncer-los.
