Unió Europea: Temps de rellançament

La nova Comissió Europea, presidida per l’alemanya Ursula von der Leyen, ha entrat en funcionament el primer de desembre de 2019, amb un mes de retard, després de tres candidats caiguts pel camí del filtre parlamentari, i amb una cadira buida, la del Regne Unit, que està en vies d’abandonar la UE (la sortida, ara com ara, està prevista pel 31 de gener del 2020).

Von der Leyen serà la primera dona de la història a presidir l’Executiu comunitari. El ple del Parlament Europeu li ha donat el seu aval amb una majoria molt més àmplia – 461 vots a favor dels tres grans grups polítics (populars, socialdemòcrates i liberals), 157 en contra i 89 abstencions – que la que va obtenir al juliol, quan va guanyar el seu nomenament per un estret marge de nou vots, i més gran del que va obtenir el 2014 el seu antecessor en el càrrec, el luxemburguès Jean-Claude Juncker (423 a favor, 209 en contra i 67 abstencions). Tot gràcies a una sèrie de concessions per evitar fugues entre els socialistes i els liberals, que li han promès el seu suport i col·laboració.

Von der Leyen ha acceptat modificar el títol de la polèmica cartera del grec Margaritis Schinas, que passarà de “protegir“ a “promoure“ l’estil de vida europeu; també ha inclòs la pesca en les competències del lituà Virginijus Sinkevicius, inicialment desaparegudes, i ha afegit els “drets socials“ a les del luxemburguès Nicholas Schmit, designat comissari d’ocupació. També ha afegit la protecció de dades a la cartera del francès Thierry Breton, comissari de mercat interior i indústria de la defensa; ha modificat el títol de la búlgara Mariya Gabriel per sumar les seves responsabilitats d’innovació i joventut i ha traslladat la responsabilitat de la igualtat i els drets humans a mans de la txeca Vera Jourova.

El que no ha aconseguit és un col·legi absolutament paritari, com va prometre al juliol, però sí que és el més igualitari de la història: el nou equip compta amb 15 homes i 12 dones.

La nova Comissió neix sota el vistiplau dels tres grans grups de la Cambra. El grup dels Verds es va abstenir, amb algunes excepcions, com Ernest Urtasun (Catalunya en Comú) i Diana Riba (Esquerra Republicana de Catalunya), que van votar “No“. Els Conservadors i Reformistes Europeus (euroescèptics) es van dividir, amb els representants de Vox votant-hi en contra, igual com l’Esquerra Unitària Europea i la ultradreta antieuropea d’Identitat i Democràcia (on hi figuren Marine Le Pen i Matteo Salvini). Von der Leyen ha aconseguit sumar tot el centre polític, deixant fora només els extrems.

Juncker va definir fa cinc anys la seva Comissió de “política”. Von der Leyen ha optat per presentar la nova Comissió com a “geopolítica”, és a dir, que no tindrà por a l’hora de relacionar-se amb les grans potències i de defensar els valors i interessos europeus. Ha declarat que “el món actual és un món inestable on molts poders parlen el llenguatge de la confrontació i l’unilateralisme“, i per això mateix “el món necessita el nostre lideratge més que mai, per continuar compromesos amb el món com a poder responsable“.

Com vèiem en el nostre Post anterior, la UE coneix des de l’any 2005 un període d’europessimisme molt complicat que ha arribat a ser qualificat per Juncker com una veritable “crisi existencial”. La nova Comissió vol encetar un nou període de la història de la UE que es caracteritzi per la superació d’aquella crisi i pel rellançament de la integració comunitària.

Si el lema amb què va arrencar la Comissió Juncker va ser el de “creixement i llocs de treball”, von der Leyen inicia la seva etapa sota una bandera més verda, la de la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic. “Protegir el nostre clima és un tema existencial per a Europa i per al món. No tenim ni un minut per perdre per lluitar contra el canvi climàtic”, ha declarat la presidenta, que s’ha compromès a posar en marxa un green deal en un termini de 100 dies. També ha reafirmat l’objectiu d’aconseguir la neutralitat climàtica el 2050, prometent ajuts per a les regions i els sectors més afectats per aquests canvis. La seva segona gran prioritat és la digitalització i l’adaptació a l’era tecnològica per evitar quedar darrere els Estats Units i la Xina. Von der Leyen també espera inaugurar el seu mandat l’any que ve amb una conferència sobre el futur d’Europa, que es clausurarà al cap de dos anys. Els objectius de futur s’implementarien a partir de 2022.

Al voltant de la Comissió sembla que també comencen a treure el cap algunes ànsies de canvi. Fa uns dies, el ministre de Finances alemany, Olaf Scholz, va obrir la porta a finalitzar la incompleta unió bancària, plegant-se a les demandes de posar en marxa un mecanisme únic i paneuropeu de garantia de dipòsits. Una altra proposta, també alemanya, apunta a la unificació dels requeriments d’asil que, si s’arribés a un acord, significaria que els refugiats es distribuirien en proporció a la població de cada país.

En la nova Comissió hi destaquen tres vicepresidents executius, que representen les tres grans famílies polítiques: el socialista Frans Timmermans, encarregat del green deal, la liberal Margrethe Vestager, responsable de la digitalització, i el popular Valdis Dombrovskis, responsable d’economia, a més de l’alt representant per a la Política Exterior, Josep Borrell, també vicepresident.

A Brussel·les es respiren aires de canvi enmig d’un món de gegants que ha canviat molt els darrers anys, amb el replegament dels Estats Units, el Brexit, una Xina cada vegada més assertiva i una Rússia amenaçadora. El President Macron, amb el seu estil provocador, ha declarat que si la UE aspira a sobreviure, necessita una profunda transformació. Ursula von der Leyden és “macroniana” i al mateix temps alemanya. Pot jugar , per tant, amb les dues cartes clau del joc comunitari, l’alemanya i la francesa, que no sempre són suficients però que sí que, com a mínim, són necessàries per avançar. Ha declarat solemnement que “en els propers cinc anys, la nostra Unió s’embarca en una gran transformació que afectarà a cada part de la nostra societat i de la nostra economia. Ens en sortirem.” A Brussel·les reneix l’esperança.