El primer ministre de Bèlgica, el liberal flamenc Alexander de Croo, ha afirmat que la UE necessita més finançament de forma urgent.
El mandatari belga, país que acaba de prendre el relleu d’Espanya en la presidència rotatòria del Consell Europeu, justifica aquesta necessitat de la manera següent: “a cada nou repte que apareix, la població europea, incloent els més euroescèptics, mira cap a Europa per a solucionar-lo perquè els països sols no poden fer-ho”.
Sens dubte, els darrers anys han estat carregats de nous desafiaments: Pacte Verd per la transició cap a una economia verda el 2019, epidèmia de Covid i confinaments el 2020, pla de recuperació el 2021, guerra d’Ucraïna des del 2022 i conflicte entre Israel i Hamàs des de l’any passat, per citar-ne només alguns i sense considerar d’altres més de fons com la crisi migratòria, en plena acceleració aquests darrers mesos.
A cadascuna d’aquestes situacions, la resposta europea, igual que la dels governs de cada país, ha estat la mateixa: gastar més, contribuint de forma clau a generar l’actual problema inflacionari.
No obstant això, els pressupostos de la UE no són un pou infinit. De fet, els 27 estan actualment negociant una ampliació del marc de finançament plurianual (nom oficial dels pressupostos europeus) pel període actual 2021-2027, incloent-hi noves partides per a Ucraïna.
Mentre l’interès de la Comissió Europea és obtenir nous ingressos, la major part d’Estats Membre s’oposen a aprofundir la butxaca de Brussel·les. De fet, els governs dels 27 ja tombaren una petició de la Comissió per aconseguir 66.000 milions d’euros addicionals per cobrir “despeses imprevistes” segons Politico, incloent-hi, per cert, els sobrecostos de finançar el deute després dels successius increments dels tipus d’interès.
Per circumval·lar l’oposició dels Estats Membre a augmentar les seves contribucions individuals als pressupostos europeus, De Croo proposa implementar nous impostos comunitaris sobre el mateix model d’una taxa als plàstics introduïda el 2021 i que Brussel·les recapta directament. Una proposta si més no curiosa per un dirigent que es declara liberal.
En contra del que es podria pensar, l’oposició a nous impostos europeus no es limita als sospitosos habituals d’Europa de l’Est, particularment gelosos de la seva sobirania nacional. Al contrari, les democràcies socials del nord d’Europa i d’altres estats que podríem considerar “bons alumnes”, com els Països Baixos, s’oposen frontalment a cedir competències fiscals a Brussel·les.
En canvi, la majoria actual del Parlament Europeu, igual que la Comissió i l’actual presidència belga, és favorable a introduir tributs comunitaris. De fet, la cambra parlamentària està impulsant una proposta per aprovar impostos sobre els beneficis de les multinacionals i les emissions de diòxid de carboni.
Una alternativa, o almenys un complement, als nous tributs seria la reestructuració de la despesa actual de la Unió Europea: encara avui, la principal partida pressupostària de la UE és l’agricultura, que suposa més del 25% de la total. El mateix De Croo admet que cal revaluar les prioritats pressupostàries, tot i que no entra en els dolorosos detalls de què s’hauria de retallar.
La segona partida en importància és el desenvolupament i cohesió territorial, això és, l’ajuda dels països “rics” als “pobres”. Una partida difícil de reduir a mitjà i llarg termini si segueix endavant amb el projecte d’incorporació d’Ucraïna a la Unió, país no sols particularment pobre (el seu PIB per càpita era el 2021 de poc més d’un terç del de Bulgària, el país més pobre de la UE) sinó que devastat per la guerra.
En definitiva, cal apuntar que seria nefast per a l’economia i els ciutadans europeus si l’increment del pressupost comunitari es fes a costa de generar nous impostos, ja que reduiria encara més la competitivitat europea, donant la raó a aquells que es queixen que la sola cosa que la UE fa bé és generar regulacions, burocràcia i entraves al creixement.
