José Antonio González Casanova

Una raó lúcida, un cor immens

José Antonio González Casanova (Barcelona 1935-2021), catedràtic de Teoria de l’Estat a la Universitat de Barcelona, ​​va ser un destacat intel·lectual i jurista. Va participar en la redacció de la Constitució espanyola del 1978 i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979, va morir el 29 d’octubre, als 86 anys, després d’un ictus patit fa dues setmanes. Casanova ha mort el dia mundial de l’ictus. Només una persona, genial i ingènua com ell, sabria fer un comentari ple d’intel·ligència i tendresa.

Nascut a Barcelona, ​​va estudiar als jesuïtes de Sarrià, on va ser company d’Alfonso C. Comín, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona i, després d’uns anys com a jove catedràtic de Dret polític (1967-1971) a la Universitat de Santiago de Compostel·la, on va poder conèixer el vell jurista alemany Carl Schmitt, que passava llargues temporades a Galícia, González Casanova va passar a ser professor a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona des del 1971 fins a la seva jubilació el 2006; des de llavors va ser Síndic de Greuges universitari.

José A. González Casanova va pertànyer a aquesta generació que va fer la primera transició, la dels fills dels vencedors de la guerra incivil. Dos anys més jove que Alfonso Carlos Comín (1933-1980), va iniciar amb ell el seu activisme social i polític com va explicar a Comín, el meu amic (2010). Va participar al SUT, una iniciativa que va buscar facilitar una aproximació entre els estudiants i el món obrer, sorgida a començaments dels anys cinquanta gràcies a l’impuls del jesuïta  José María de Llanos, enquadrada poc després al falangista Sindicato Español Universitario (SEU). Aviat el SUT va escapar del pretès control. Els fills dels vencedors van descobrir als camps andalusos o extremenys i als suburbis barcelonins o madrilenys la immisericordia duresa de la vida proletària. A molts, sembla que van arribar a tretze mil, l’experiència de compartir vida i treball de jornalers i obrers els va portar a un allunyament progressiu de la Dictadura. Entre ells hi havia Cristina Almeida, Manuela Carmena, Juan Goytisolo, Carlos Jiménez de Parga, Pasqual Maragall, Carles París, Javier Pradera, Nicolás Sartorius, Ramón Tamames o Manuel Vázquez Montalbán, a més dels citats Casanova i Comín.

El llibre Una juventud en tiempo de dictadura. El Servicio Universitario del Trabajo (SUT) 1950-1969, escrit per Miguel Ángel Ruiz Carnicer i d’altres, que va ser presentat a Barcelona dimarts 26 passat, recupera molts testimonis d’aquesta història. Tot i que anunciat a la convocatòria, Casanova ja no va poder estar a l’acte que se celebrava a la Universitat Pompeu Fabra, a l’antic edifici del Fòrum Vergés de les Congregacions a la cantonada de Rosselló i Balmes. Un altre entrecreuament de la vida: era el mateix lloc on Casanova als anys 60 havia tractat jesuïtes com Feliciano Delgado o Alfonso Álvarez Bolado i altres.

Aquesta primera generació d’intel·lectuals, polítics i professionals van ser també protagonistes del congrés de Munic de juny de 1962 i de la primera onada de canvis que van fructificar en la transició política dels anys 70. Casanova va formar part del grup que va impulsar El Ciervo i amb altres “cervistes” com Alfonso Comín, José Ignacio Urenda i Joan Gomis, va contribuir a crear el 1956 el Frente de Liberación Popular, en realitat la seva branca catalana, el Front Obrer de Catalunya (FOC). Anys després, d’aquest peculiar felip van sorgir alguns dels polítics essencials de la transició que van acabar recalant entre el PSUC, passant abans per Bandera Roja, i Convergència Democràtica. Entre els socialistes van destacar Pasqual Maragall, Narcís Serra i el mateix González Casanova que van formar el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), liderat per Joan Reventós, fins que es va federar al PSOE el 1978, formant el Partit dels Socialistes de Catalunya.

A més de fer-ho durant anys a la barcelonina “revista de pensament i cultura” El Ciervo, del consell editorial del qual ha format part fins a la seva mort, Casanova va publicar en prestigioses revistes acadèmiques o culturals com Anuari de Dret constitucional i parlamentari, Anuari de Filosofia del Dret , Quaderns constitucionals de la Càtedra EFC, Documentació administrativa, Estudis d’Història social, Fonaments, Leviatan (Revista de fets i idees), Revista de Catalunya, Revista d’Estudis Polítics, Revista de Foment Social ,Revista d´Història actual, Revista del Centre d´Estudis Constitucionals, Revista espanyola de Dret constitucional, Revista jurídica de Catalunya, Revista d’Occident, Spanish Journal of Economics and Finance, Sistema (Revista de Ciències socials). Molt freqüent en aquests anys, especialment en els darrers vint anys, va ser la seva col·laboració en premsa diària: Diario de Barcelona, ​​Tele/Exprés, La Vanguardia o El País.

En la seva immensa producció es poden destacar els seus estudis jurídics, els seus assajos polítics i la seva tasca com a memorialista i assagista. A més d’una innovadora i important tesi sobre el socialisme autogestionari iugoslau, en l’aspecte jurídic o polític val la pena esmentar Teoria de l’Estat i dret constitucional, El canvi inacabable (1975-1985), Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), publicat en castellà com a Federalismo y autonomia. Cataluña y el Estado español (1868-1938), Catalunya: federació o independència, La lluita per la democràcia a Espanya, Què és la República, La lluita per la democràcia a Catalunya, L’estatut de Catalunya, El Consell consultiu de la Generalitat, 1981-2009, Escrits de combat pel triomf de l’esquerra (2001-2004), La Dreta contra l’Estat, Fulgor i ombres del socialisme a Espanya, Memòria d’un socialista indignat o La meva gent d’esquerres.

A l’àmbit assagístic, poètica, artístic o religiós podem recordar títols com El nen i l’estrella, Amb el pas del temps. Del sentiment al sentit , Poemes adolescents i Llibre de Beatriz (1950-1954), El Déu present. Confessions d’un vell cristià, La revista “El Ciervo”. Història i teoria de quaranta anys, del que va ser editor el 1992, La mort i l’horòscop, Astrologia de la resurrecció, Casablanca: una història i un mite i els temes als quals va dedicar breus aportacions escrites sobre les dones a la seva vida o la vida acadèmica i la càtedra, o sobre Bergamín, el seu “bessó” Woody Allen o Mahler.

 

El seu darrer llibre, el 2021, va ser La odisea de Podemos. De la Puerta del Sol a Moncloa, i en la dedicatòria, datada a Sitges l’1 de maig passat, escrivia: “…aquest testament polític que resumeix tots els meus ideals comunitaris de la meva joventut. Fraternalment…”.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Del meu tracte amb el professor González Casanova durant un quart de segle ara s’amunteguen molts records, tots lluminosos. En un altre lloc m’he pogut aturar en alguns. Quedi aquí constància pública de la qualitat d’una raó lúcida i d’un cor immens.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú