La guerra sempre és una opció deplorable, sigui quina sigui la motivació que la provoqui, però algunes vegades s’imposa com una cosa sobrevinguda, i ja no podem parlar d’opció ni d’elecció possible. Hi ha una altra zona grisa, on els que encara poden triar es veuen obligats a prendre decisions difícils.
Una guerra d’invasió només té dues respostes possibles, combatre-la com un cas de defensa pròpia a escala social, o deixar-se envair, quedant el país en mans de l’enemic.
La primera opció té el risc de morir i matar a l’intent, es guanyi o es perdi, la segona, depèn de com de civilitzat és l’ocupant, que si ha optat per una agressió militar se li pressuposa poca civilització, i sembla més lògica i raonable la primera, si es vol salvar la llibertat i, probablement, la vida. En alguns casos, no faltarà qui s’estimi més morir a enfrontar-se violentament a l’enemic, que no deixa de ser un germà, i és una actitud admirable, però no generalitzable.
No és generalitzable perquè l’ésser humà té un sentit social que el porta a defensar els més febles, i en un cas d’agressió, els forts han de protegir els febles. Els pares lluitaran pels seus fills petits, els joves lluitaran pels seus pares grans, els més capaços defensaran els incapaços i els valents protegiran els covards. Això també és humanitat i requereix generositat i valor. Aquesta és la part admirable d’un exèrcit, ja sigui davant d’una amenaça militar o davant d’un desastre natural.
Els que prefereixen morir a enfrontar-se a un germà també estan lluitant, encara que amb altres armes, perquè el veritable enemic és la por a la mort, i ells li planten cara amb molt de valor. És una altra manera de protegir els febles (amics i enemics), demostrar-los que hi ha valors més importants que la pròpia vida, fins i tot que la pròpia guerra.
Què ha de fer un país fort quan és agredit un país feble? Aquesta és la zona grisa que ens fa sentir tan incòmodes, perquè hi som la majoria.
El deure d’auxili ha de ser prioritari, perquè la humanitat és una societat que transcendeix les fronteres i els patiments d’altres pobles no ens poden ser aliens. Un cop presa aquesta decisió cal triar els mitjans. La complexitat de la societat contemporània permet comptar amb recursos diplomàtics, financers, econòmics, comercials i assistencials que cal emprar abans de l’ús de les armes. Però la gravetat, la urgència i les possibilitats d’intervenció reals poden aconsellar els mitjans més contundents.
Aquí trobem a faltar una organització internacional realment efectiva. No com l’ONU en la configuració actual, on els països amb dret a veto poden bloquejar les decisions dels seus òrgans de govern. La irrellevància de l’ONU és cada vegada més gran. Fa uns quants anys qualsevol ciutadà culte coneixia el nom del seu secretari general. Avui crec que la majoria ho ignora.
Davant d’una nova guerra, l’enemic més gran és la por a la mort, que és la que ens porta a cometre increïbles atrocitats. Admirem els qui es juguen la vida defensant els seus o renunciant a lluitar contra un germà. Condemnem els qui, rendits per la força de l’odi, actuen com a esclaus de la ira i la violència.
Admirem els qui es juguen la vida defensant els seus o renunciant a lluitar contra un germà Share on X
Loading ...
