Fem una mirada diferent sobre el que és l’instrument bàsic de tota democràcia, els pressupostos. Fem un pas enrere i observem-los des d’una perspectiva més àmplia.
Els pressupostos generals de l’estat (PGE) no són altra cosa que la forma com es recapten els nostres impostos i mitjançant una màquina, que es diu administracions públiques, es transforma en béns (subvencions, ajuts, inversions) i serveis que tenen com a receptors majoritaris, però no únics, les persones, les famílies, les empreses i les entitats jurídiques de tipus divers.
Per tant, els diners que es gasten surten de les nostres butxaques i és la gestió de les administracions públiques qui els redistribueix. El que no es tracta prou a fons és precisament aquesta fase intermèdia perquè la seva eficiència i eficàcia determina que es faci un bon ús dels nostres diners o no, a més, com és natural, de la bondat dels objectius que es persegueixen.
Però, fins i tot, si els objectius són bons, el resultat pot ser dolent si la ineficiència de l’administració és gran. Per verificar-la és necessari que les administracions rendeixin comptes sobre els resultats assolits, en lloc de limitar-se purament a indicar la despesa que han fet que no ens diu res o molt poc sobre la seva gestió. Només ens indica si han estat capaços de gastar-s’ho (en el cas de les inversions de Catalunya és crònic que sembla que no són capaços), però no ens diu res de si ho han fet d’una manera eficient o no.
També seria necessari que una autoritat independent revisés cada any aquesta eficiència en la despesa de les administracions i fes recomanacions per millorar-la.
Per donar una idea de com d’important és tot plegat, només cal situar aquest fet: la retribució mitjana de les persones que treballen a l’administració pública de l’estat (estat i comunitats autònomes) és un 58% superior a la del sector privat. Diguem que la immensa majoria de gent que paga a l’Estat percep uns ingressos mitjans inferiors a la gent que treballa per aquest estat. Perquè l’equació quedés equilibrada, la productivitat dels funcionaris i assimilats hauria de ser un 58% superior a la productivitat del sector privat. Fet que, malgrat la manca de dades, no és cap temeritat afirmar que no es dona.
Per tant, gastar més, com es vanta el govern, no és en si mateix una dada positiva si no sabem quan costa fer aquesta despesa i quina part dels ingressos van efectivament a la finalitat pretesa, sigui una subvenció, una inversió, sigui un servei, i quina part es queda pel camí com a despesa que fa l’administració central per aconseguir aquell servei o aquell producte final.
Situem un exemple: els nous pressupostos generals de l’estat lliuraran 1.200 euros l’any per fill menor de 3 anys. La primera pregunta és quant costarà gestionar aquests diners, quants funcionaris, quantes hores de feina, quins serveis exteriors hauran de comprar. Es a dir, aquests 100 euros mensuals al final, què hauran representat realment a nivell del pressupost? 200 euros? No ho sabem. Doncs aquesta és la qüestió, perquè en molts casos el que passa és que una gran part del que l’estat ingressa es perd per aquest camí entremig.
Per continuar amb el mateix exemple dels 1.200 euros l’any per fill, des del punt de vista del cost de gestionar-ho per l’administració central, hauria resultat molt més eficient si s’haguessin descomptat de manera lineal 1.200 euros de cada fill a la declaració de la renda, que tot el procés que ara es vol començar a fer. En aquesta segona opció la gestió complexa hauria quedat limitada només a aquells fills que pertanyen a persones que no fan declaració de la renda, que serien una petita minoria.
Per què el govern no actua pel camí de la més gran eficiència? Doncs, per interès electoral, perquè té més impacte rebre la paga mensual, que et recorda que el govern et dona uns diners, que el fet que quan es fa la declaració de renda es desgravi aquella xifra. Per tant, podem constatar que la finalitat del govern no és assolir la més gran eficiència amb els ingressos que recapta, sinó aconseguir el més gran efecte electoral.
El problema apuntat, que assoleix un nivell exorbitant en el cas del govern Sánchez, és comú en menor mesura a tots els governs democràtics. I d’aquí la necessitat que existeixin autoritats independents que refrenin aquesta tendència a través d’indagar l’eficiència en les actuacions de les administracions i també presentant amb claredat els resultats el mateix govern. En aquest sentit és una tasca pendent i decisiva, el que podríem dir els costos de transacció interns que té l’administració per fer arribar a la seva destinació final cada euro de cada ministeri.
En definitiva, els pressupostos generals de l’estat viuen essencialment dels impostos que paguen les classes mitjanes a través de l’IRPF i l’IVA, que són els dos impostos més importants amb diferència. I els beneficiaris són aquells qui l’estat determina en una mesura molt variable. Només cal comparar el que reben els més joves (el bonus de 400 euros, els 100 euros mensuals per fill menor de 3 anys) amb el que significa el manteniment del cost de les pensions. Es constata clarament qui són els guanyadors, les persones jubilades; i “els perdedors”, la gent més jove.
Hi hauria un altre camí per equilibrar millor la distribució donat el fort impacte de la inflació que és descomptar aquesta de l’IRPF i fins i tot de l’IVA. Aleshores el conjunt dels ciutadans rebrien la recompensa en proporció a la seva aportació fiscal. I, fins i tot, si es volgués donar un to redistributiu a aquesta via, es podria corregir a partir d’un determinat nivell d’ingressos fent el retorn menys proporcional.
Aquest camí hauria significat una major claredat distributiva de costos i beneficis per a la població i hauria reduït els costos de gestió per part de l’estat. Però és clar, actuant així es perdria l’impacte de poder presentar els comptes de l’estat, no com allò que estem pagant nosaltres, sinó com allò que el govern ens dona.
Loading ...
