El president Sánchez parla, i no es cansa, de la necessitat del pacte i del diàleg per sortir de la difícil situació generada per la crisi de la pandèmia, però alhora de la veritat continua practicant el més estricte partidisme precrisi.
Ho va fer col·locant davant del CIS a un membre de l’aparell socialista, José Félix Tezanos, amb el resultat que aquesta institució que només serveix si gaudeix de la confiança de tots, està situada en el bell mig del conflicte per les pràctiques més aviat fosques que ha imprès el nou responsable, que actua més com un dirigent polític que no com a tècnic. Ho va repetir en una altra i encara més important institució com és la Fiscalia de l’Estat, col·locant al seu davant l’exministre Dolores Delgado, que va sortir d’una porta del ministeri per entrar per l’altra a la Fiscalia. Va ser un gest excessiu. Ningú pot pensar que una aferrissada dirigent socialista deixi d’actuar com a tal amb 24 hores simplement perquè es canvia el barret.
I ara s’ha produït en un òrgan tan important com la CNMC, l’autoritat teòricament independent encarregada per vetllar pel bon funcionament dels mercats i la competència. La nomenada, l’advocada Cani Fernández, ocupava fins ara un lloc al gabinet de la presidència del govern de la Moncloa, dirigit pel maquiavèl·lic guru Iván Redondo. En altres paraules, ha passat de ser una aparatichi de Sánchez a la persona que ha de vetllar per la neutralitat del funcionament dels mercats. Quina credibilitat pot tenir amb aquests antecedents? Qui li pot prejutjar independència política?
Per si no fos prou, en la seva etapa professional anterior, al despatx jurídic de Cuatrecasas, Fernández es va fer un tip d’actuar en defensa dels interessos legítims, però interessos, de grans empreses. L’últim i més sonat ha estat el de la defensa d’Uber. Tampoc és una bona carta de presentació.
Finalment, i per acabar-ho d’arrodonir, els nous quatre vocals per substituir a aquells que el seu mandat ha expirat. Sánchez ha continuat manifestant un absolut partidisme situant a dues persones pròximes al govern i les altres dues a un representant d’ERC i a un altre d’UP. Amb aquests nomenaments liquida la tradicional presència d’algun representant del primer partit de l’oposició, el PP en aquest cas.
Seria bo que el president del govern no fes tants discursos cridant al diàleg, i el practiqués i cerqués un major equilibri polític en les seves decisions.
