Un nou humanisme

Després de la crisi actual, el nou humanisme està cridat a exercir un veritable paper de guia. És un humanisme d’Encarnació que no dissocia el material de l’espiritual, el corporal del mental, l’antropològic de l’ecològic. Assistim, i en els propers anys assistirem cada vegada més, a una nova presa de consciència integradora d’una nova aproximació a Déu en la nostra vida.

Iniciem l’etapa d’un nou humanisme que de nou serà teocèntric, després de la clausura d’un antropocèntric. L’humanisme és vàlid per humanisme, no per antropocèntric. Per això, avui la nostra cultura està cridada a tancar la ferida de la dissociació entre natura, història i Déu, oberta fa mig mil·lenni.

Després del renaixement de segle XVI, la persona es va anar aïllant progressivament de Déu. Déu era un estrany a casa i l’home i la dona es van anar sentint estranys a la terra, la nostra casa, i a la fi, entre ells.

Déu torna avui a casa, d’on mai va marxar. Déu no torna com a revenja, ni com a garant suprem de la grandesa i el poder suprem humans. La felicitat que somiem, el progrés que se’ns va prometre, el domini de la naturalesa de la qual estàvem arribant a convertir-nos en amos i senyors, s’han trencat. Simplement, s’ha acabat. Estàvem cada dia més sols. Ara estem davant d’un món devastat, una joguina que se’ns ha trencat. La civilització només pot sostenir-se a partir d’un humanisme teocèntric. Aquesta és la nostra tasca com a generació, no una tasca per avui només, ni per demà, sinó per a tot el segle, també per això per a les generacions que estan naixent a la vida. Hem d’aprendre, o reaprendre, a fundar la nostra dignitat humana, i el sentit de les nostres vides rehabilitades, en un veritable fonament. Només ho aconseguirem si no seguim escindits, separats de Déu, entre nosaltres, de la terra.

Tot això implica una veritable revolució espiritual. Però aquesta no passarà com un retorn a les velles concepcions, ni a una cristiandat sagrada medieval en el centre de la qual hi havia Déu, sinó gràcies a una nova aproximació secular a Déu des d’una profunda comprensió i un profund respecte de la criatura.

En resum, la nostra rebel·lió implica recuperar la condició icònica de la creaturitat. Serem felices criatures d’un món creat. No serem crítics de la raó, la ciència o la tecnologia, el que serem serà humilment crítics dels seus límits i reticents a la seva absolutització. Ens ajudarà una saviesa integral, que reuneixi hemisferis femenins i masculins, cos i esperit, raó i emoció, intel·lecte i afecte profund. Aquesta saviesa no militarà contra la raó crítica filosòfica, sinó contra el pur irracionalisme i contra el nihilisme desesperançat.

La rebel·lia implica una afirmació, encara que sigui des de la paraula “no” pronunciada com a acte d’esperança i de rebel·lia al mateix temps. Molts creiem que la realitat no és senzillament comprensible si no assumim el seu fonament en una realitat trans-ascendent. Aquesta afirmació no està feta contra la naturalesa, sinó contra la destrucció i l’espoli de la natura. Aquesta afirmació no és contra el que és humà, òbviament, sinó contra la seva absolutització que l’encega i el redueix.

Està emergint una nova ètica de la cura integral, no només de les persones en general, sinó dels més vulnerables, els que tenen altres capacitats i els malalts, els més ancians i els més febles, tots els descartats.

Avui la qüestió és no només què és la naturalesa o quina és l’essència humana, sinó quines són les seves condicions existencials. I per això la rebel·lia del segle actual serà espiritual o no serà, podem mirar a Déu amb confiança i mirar els altres com a germans i germanes amb els quals podem caminar en caritat, justícia i fraternitat.