Una història important de la qual els mitjans espanyols no s’han fet ressò i que ens descobreix el periodista Cyril Hofstein a les pàgines de Le Figaro Magazine del passat 15 de novembre:
“Ha estat una pedrada en l’entramat de la teoria de gènere. L’historiador canadenc especialitzat en estudis de gènere Christopher Dummitt acaba d’admetre que va falsificar certes conclusions de la seva recerca per “promoure la seva visió ideològica“. Els defensors de la teoria del gènere, que asseguren que la construcció de la identitat sexual no sols es basa en factors biològics, sinó sobretot en aspectes socials, no oculten la seva vergonya. De fet, en el lloc australià Quillette i després a Le Point, Dummitt no va amb mitges tintes: si especifica que “no hem de veure en aquesta confessió un argument per dir que el gènere no està, en molts casos, socialment construït”, admet, no obstant això, que “els crítics dels socioconstructivistes tenen raó de posar-se les mans al cap quan els suposats experts els presenten suposades evidències”.
“M’agradaria entonar avui el meu mea culpa […], -continua-. Els meus febles raonaments i treballs acadèmics que exploten un mateix pensament defectuós són avui dia presos per activistes i governs per imposar un nou codi de conducta moral“. Una bomba llançada just quan s’anuncia que les atletes transgènere femenines podran participar en esdeveniments de la Federació Internacional d’Atletisme després d’una “declaració simple” del seu gènere femení, la qual cosa ha portat a part del món de l’esport a qüestionar l’equitat “fisiològica” d’aquesta decisió.
Per mirar de desactivar-la, CheckNews, el lloc web de Liberation, no ha dubtat a publicar un llarg article per demostrar que el canadenc era només un pes ploma en el món universitari i que les seves declaracions el comprometen només a ell. Fins i tot han “entrevistat diversos investigadors especialitzats en estudis de gènere”, inclosos Jeff Hearn, Patrick Farges, Michael Stambolis-Ruhstorfer i Bruno Perreau. Per a aquest últim, professor d’estudis i llengua francesa en el MIT, “Christopher Dummitt no és en absolut algú rellevant en els estudis de gènere”. La mateixa història amb el britànic Jeff Hearn, que creu que Christopher Dummitt “sembla un acadèmic bastant menor”.
Més greu, per a Michael Stambolis-Ruhstorfer, de la Universitat de Bordeus Montaigne: “L’aprofitament d’aquestes declaracions per part dels conservadors forma part d’una estratègia que busca soscavar la noció de gènere”. Per tant, no hi haurà debat ni anàlisi de les causes que podrien haver portat a un acadèmic a falsificar el seu treball. Christopher Dummitt, que va obrir la caixa de Pandora, és, per tant, un autor menor que amb la seva declaració publicada a Quillette […] vol desacreditar la teoria del gènere. I com que el seu mea culpa ha estat àmpliament citat per Le Point, Atlantico, L’Opinion i Valeurs actuelles, mitjans “de dretes”, la cosa està clara. Bonic assumpte!
No obstant això, aquesta no és la primera vegada que es qüestionen els estudis de gènere a Amèrica del Nord. Per exemple, el maig del 2018, Gender, Place and Culture, una revista que s’especialitza en un enfocament feminista de la geografia, va publicar un article titulat “Reaccions humanes a la cultura de la violació i l’actuació dels queer als parcs per a gossos de Portland, Oregon”. “Una paròdia imaginada per tres acadèmics nord-americans, Helen Pluckrose, James Lindsay i Peter Boghossian, que havien passat un any escrivint 20 articles, cada un més extravagant que l’anterior” per denunciar la falta de rigor d’algunes revistes, especialment en àrees d’estudis de gènere”. En aquell moment van ser acusats de fer-li el joc a la dreta nord-americana… només que aquests tres investigadors “tots es consideraven d’esquerres i pensaven que estudiar aquestes preguntes era de gran importància per a la societat i requeria per tant un alt nivell de rigor acadèmic”.
