S’han fet públiques les dades sobre les llistes d’espera de la sanitat espanyola. El resultat ens recorda l’informe PISA pel caràcter negatiu de les dades. A escala global espanyola, s’ha assolit el màxim de persones en llista d’espera, 850.000 a desembre de l’any passat, una magnitud sense precedents, amb un augment del 7,1% respecte l’any anterior. Són dades del mateix ministeri de Sanitat. Darrere les mateixes trobem 5 anys de govern Sánchez, i els ministres de Sanitat, que van des de Salvador Illa a l’actual Mónica García. Això ja dibuixa un greu problema que va a més. Però dins de la gravetat del mateix, la situació de Catalunya podria ser millor o pitjor i dissortadament se situa en aquest segon qualificatiu.
En relació amb el conjunt de comunitats autònomes, ocupem la 6a posició en temps mitjà d’espera, 138 dies. En els pacients en llista d’espera per cada 1.000 habitants encara presentem una dada pitjor perquè ocupem el lloc 5è amb un 23,85. I si utilitzem el tercer indicador, el percentatge de pacients que fa més de 6 mesos que espera una intervenció, el lloc de Catalunya és el 4t amb el 29,9.
Aquesta és la resposta a pinyó fix del govern de la Generalitat: és conseqüència del mal finançament. Doncs no, és conseqüència de la mala gestió que no és capaç de superar les limitacions d’un mal finançament. Ho diem així perquè molt més mal finançada pel que fa als serveis que presta està Madrid que Barcelona, i malgrat això encapçala la llista, però per la banda de les dades positives. En altres termes està millor en totes les mesures que determinen el temps mitjà d’espera, les llistes d’espera per mil habitants i els que fa més de 6 mesos que romanen en aquesta situació. Per situar una xifra, només el 0,8 són pacients que esperen fa més de mig any. Si ho comparem amb la xifra de quasi el 30% de Catalunya, veurem que la diferència és astronòmica.
Però, per arrodonir l’anàlisi, és bo observar el nivell de finançament i la diferència entre la capacitat fiscal, el que paga cada habitant i els recursos totals que rep l’habitant d’aquella comunitat.
En el cas de Catalunya la diferència entre capacitat fiscal i recursos totals percebuts és negativa amb 305 euros. Però és que la de Madrid és també negativa, però tres vegades més gran, 935 euros. Com es justifica, aleshores, les diferències en la prestació de la sanitat en un cas o en un altre?
I l’exemple negatiu encara es veuria augmentat si féssim el càlcul d’acord amb la paritat de compra, és a dir, la diferència derivada del nivell de preus de cada lloc. Madrid encara sortirà una mica més perjudicada. És clar que també podríem considerar que darrere de tot plegat hi ha un problema del dèficit fiscal, però també en aquest cas Madrid presenta unes xifres molt més negatives que la catalana. Utilitzant el mètode de la càrrega-benefici, el dèficit en percentatge de Madrid se situa en el 8,0% i el de Catalunya en el 5,5%. I el mateix passa en el cas del mètode del flux monetari, la diferència no és menor. En un cas el balanç s’estableix entre els ingressos generats en cada autonomia i la despesa pública executada en la mateixa, i en el cas del cost-benefici, més complexa, incorpora la valoració dels serveis públics prestats per les comunitats autònomes i l’impacte de les polítiques públiques en l’economia regional.
En definitiva, el del flux monetari només considera la despesa que es fa efectiva en el territori en qüestió, mentre que el de la càrrega–benefici imputa tota la despesa que es fa en el conjunt del territori, però que pugui tenir algun benefici per a aquella comunitat autònoma. Per exemple, els funcionaris de l’administració central que se situen en els ministeris o la despesa en defensa, per citar-ne dos concrets.
Loading ...
