La recopilació dels principals eixos informatius del cap de setmana té la virtut d’assenyalar on estan les grans qüestions del moment present i que no sempre corresponen exactament amb aquelles que ocupen la nostra atenció.
Segurament el punt més destacat de tots és el risc d’una guerra per Taiwan, producte d’un error de càlcul, bé per part de la xina, bé per part d’EEUU. En un extens article a La Vanguardia, Xavier Mas de Xaxàs ja dona per descomptat que “la Xina ocuparà Taiwan”. Si aquest fet es produís, és evident que significaria l’existència d’una nova primera potència mundial, que hauria doblegat al seu competidor, EEUU, que no hauria sabut defensar el seu soci històric de Taiwan. Aquest succés no té perquè produir-se de manera violenta, però si així fos, trastocaria tot el tauler mundial i situaria a la Xina al capdavant de l’hegemonia que s’estendria no només per Àsia, sinó també per Europa. No té perquè succeir en el període del president Biden, però és evident que després de la seva fugida de l’Afganistan resulta una temptació pensar en la seva feblesa, malgrat que els dos escenaris no siguin comparables. L’historiador Niall Fergusson, que publica “Desastre: historia y política de las catàstrofes” situa aquesta qüestió com el perill més important, molt per davant del canvi climàtic.
El segon gran eix és que la força de Sánchez per guanyar definitivament el polze al PP no ve només dels pressupostos, sinó del fet que l’any que ve Madrid acollirà dos grans successos. Li correspondrà el mandat de torn de la UE i tindrà lloc a Madrid la cimera atlàntica. En els dos casos tot apunta que l’independentisme, cada vegada més una idea utòpica, serà un convidat de pedra perquè ha perdut tota capacitat d’intervenir-hi. Aquest fet i la desaparició de Merkel, la marxa del Regne Unit i la situació electoral de Macron fan que la Moncloa cregui que poden convertir Sánchez en un referent europeu.
Dues altres tendències del moment es van obrint camí i arrelant. Tenen com a conseqüència rebaixar el caràcter únic de l’espècie humana. D’una banda, el transhumanisme que alhora porta a una mena de robotfília i cada vegada més tracta les maquines i la Intel·ligència Artificial com equivalents de la humanitat, els hi concedeixen una alteritat i una autoconsciència inexistent. Es parla en termes de confiança com si estiguéssim davant de persones. Si aquesta forma de pensar prospera, el trauma que ocasionarà sobre l’autocomprensió humana serà terrible. I una cosa semblant es pot dir de l’animalisme. Hem passat de la lògica de protegir els animals, a la de declarar els seus drets, com fa la llei que vol aprovar el govern per iniciativa d’UP. Són dues coses ben diferents, una és protegir l’ésser més feble per raons d’humanitat, l’altra fer-lo subjecte de drets que són exclusius de la condició humana. Aquest fet s’accentua en el cas dels primats en els quals les imatges més sensibles de relacions entre éssers humans, goril·les i ximpanzés presenten una comunitat equivalent, la dels homínids, que també tendeix a destruir la consciència del sentit d’humanitat. Són vies que es mouen dins el terreny comú del sentimentalisme, de l’emotivisme, que és una de les característiques del nostre temps i que significa la liquidació de tota il·lusió il·lustrada, que la raó hauria de conduir a la humanitat.
La tercera tendència evident és la creixent protesta contra el poder de les xarxes socials, aquesta setmana concentrada en Facebook i el seu amo, Mark Zuckerberg, però que s’estén a les demés. Malgrat els seus abundants recursos econòmics, que li permeten gaudir d’una capacitat de pressió política extraordinària, més d’hora o més tard, els governs hauran d’actuar contra el poder extraordinari més gran que el d’alguns estats, d’aquestes empreses. En aquest sentit, no deixa de ser una mancança, una més, que les Nacions Unides es demostri incapaç d’adoptar cap iniciativa en aquest sentit.
Loading ...
