Publicat a La Vanguardia el 14-3-2022

Segle XX: 1914, Primera Guerra Mundial. 1917, revolució russa. 1918, grip espanyola; 50, 100 milions de morts al món? 1929, el gran crac econòmic. 1939-1945, Segona Guerra Mundial. 1945-1949,
postguerra i descens als inferns. 35 anys d’horror, mort, patiment i des­trucció.

Segle XXI: 2008, Gran Recessió. 2020, crisi covid. 2021, reapareix la inflació pel cost de l’energia; ruptura de les cadenes de submi­nistraments. 2022, guerra d’ Ucraïna i grans sancions a Rússia… I després?

Quin horitzó ens presenten als ciutadans d’Europa els nostres governs i la Unió, i com pensen aconseguir-ho? Aquesta és la resposta que hem d’exigir pel nostre bé i el dels nostres fills.

Què és el que perseguim? Dificultar l’ocupació russa a còpia d’una gran destrucció d’ Ucraïna, que sigui un nou Afganistan rus? Un conflicte bèl·lic OTAN- Rússia? Perquè “una agressió armada només es pot frenar amb una resposta armada”. O bé les condicions que poden provocar una guerra nuclear?

Si les respostes a aquestes qüestions són ­negatives­, i volem un horitzó de pacificació, pau, col·laboració, confiança i prosperitat, llavors cal dir que ni els governs ni la Comissió Europea no estan actuant­ bé. Perquè només pactant es poden superar aquestes tres amenaces. I perquè el que volen els Estats Units no és el que convé a Europa.

El conflicte dels míssils a Cuba, que el 1962 ens va portar gairebé a la catàstrofe nuclear, és un bon exemple per partida doble. 1) Kennedy estava disposat a anar a la guerra per impedir que s’instal·lessin bases de l’URSS a la seva frontera. 2) Els vaixells soviètics amb les ogives nuclears van fer mitja volta, sí, però no només per la dissuasió de l’Armada dels Estats Units, sinó per la negociació secreta que va portar­ a la retirada dels míssils dels Estats Units de Turquia. No hi ha pau sense concessions­. Aquesta lògica serveix per al cas d’ Ucraïna.

És evident que Putin ens ha ficat­ en aquesta guerra. I també ho és que només ell ens hi pot treure. O si es vol, en altres paraules, i com va escriure Lluís Foix: “Europa ha d’ajudar Ucraïna, però ha de pactar amb el Kremlin”. Tot això exigeix pensar a llarg termini. La idea que a partir d’ Ucraïna Rússia continuarà atacant altres estats limítrofs, com els Bàltics, no té sentit. Ignoro si és la seva intenció, però en tot cas no pot. Rússia no és una gran potència militar i la seva despesa és de segon ordre, 66.840 milions de dòlars (constants 2019). L’OTAN disposa d’1,09 bi­lions de dòlars. La comparació ho diu tot. Només França, Alemanya i el Regne Unit gasten 161.620 milions, i els Estats Units 776.580 milions. De fet, el Regne Unit ja gairebé s’equipara amb Rússia. El risc és un altre: el seu potencial nuclear. Aquest sí que és poderós. I aquí hi ha el gran perill. N’hi ha prou amb un error, una interpretació equivocada perquè tot esclati literalment.

Però, a més, Europa ha de sospesar altres qüestions: l’últim que necessitem és una Rússia enemiga cada vegada més subjecta a la Xina. Assenyalo un exemple: l’exclusió parcial de Rússia del sistema de pagaments Swift dinamitza el projecte xinès d’un doble sistema financer global renminbi-dòlar.

No podem prescindir a curt i mitjà termini de l’energia russa, però a més la substitució per gas liquat comporta un augment de costos per sobre dels actuals, ja per si mateixos elevats. En aquestes condicions, la transició energè­tica, que ja és costosa i que en bona part és la causa de l’actual inflació, o bé esdevindrà inviable, o bé serà una causa de revoltes socials. No només això, l’estagflació, la inflació i el baix o el nul crei­xement pot ser molt a prop a Europa (però no als Estats Units) si aquest conflicte s’allarga.

Per la seva complemen­tarietat, Rússia és el nostre soci natural. Això és el que s’ha de construir, també en benefici d’ Ucraïna. Un dels grans patrimonis de la Unió Europea és el coneixement experiencial de com va su­perar el desastre de la pri­mera meitat del segle XX, mitjançant la col·laboració entre antics enemics.

L’ardor antirús de què alguns presumeixen ens conduiria a una trampa caçapops: fàcil d’entrar-hi, impossible sortir-ne. Escoltem les veus qualificades que assenyalen­ el bon camí, com la del nostre director, Jordi Juan, i la del conseller d’ Economia de la Generalitat, Jaume Giró­. És l’hora de governar mesurant bé les conseqüències, i no la dels discursos inflamats.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.