Ucraïna: El que Sánchez (i altres governants) amaguen.

L’anomenat debat de la nació, que va menysprear pràcticament totes les qüestions que ens afecten excepte les relacionades amb les mesures pal·liatives anunciades per Sánchez, no només ha evitat passar comptes dels errors recents del passat per no repetir-los en el futur, sinó que ni tan sols ha exposat la situació real a què estem abocats. Putin s’hi ha convertit en boc expiatori de tots els mals, i sense negar la seva responsabilitat, decisiva a l’inici de la guerra a Ucraïna, cal dir que una bona part tenen una procedència ben diferent. Uns sorgeixen, i ho faran encara més l’any que ve, de les polítiques populistes de Sánchez, i d’altres de les absurdes mesures adoptades per la Comissió Europea, davant l’acceptació generalitzada dels governs.

El que cal dir amb claredat, i la darrera reunió de l’Ecofin manifesta, és que ens encaminem a un empobriment i que el que cal fer és no accentuar més els desequilibris fiscals de països com Espanya i Itàlia, i centrar els recursos públics a pal·liar els efectes de la inflació sobre les persones de menors ingressos. Per ser més concrets, sobre allò que ens costa el conflicte. De moment la guerra d’Ucraïna costarà a Espanya 6 dècimes del seu PIB, segons Airef, que equival a més de 7000 milions, que significa una cosa així com el 3,7% del pressupost de l’estat, i significa el 88% de l’increment del PIB previst per a aquest any. I això només ha començat. La guerra d’Ucraïna es menjarà la major part de l’augment del PIB, si no és que l’acaba devorant sencer.

Brussel·les, no contenta amb aquest declivi assegurat, ja ens anuncia que no disposarem de prou gas per a aquest hivern si Rússia tanca l’aixeta. Espanya pot presumir que la nostra dependència és mínima (encara que de moment sigui la segona font després dels Estats Units; la tercera és Algèria), sense voler entendre que el problema no és la disponibilitat material, sinó el preu. Podrem tenir gas, però no podrem pagar-lo, perquè tot el GNL que s’exporta al món no és suficient per abastir Europa. Aquesta realitat desmunta altres fal·làcies propagades pel govern, difoses pels seus palmers mediàtics i assumides per una oposició acomplexada -la del PP of course– Aquesta escassetat mundial fa impossible que el puguem regasificar a les nostres costes i redistribuir-lo en una quantitat significativa cap a la resta d’Europa, encara que tinguéssim la capacitat de gasoducte, encara inexistent.

La Comissió encoratja a augmentar les reserves i a estalviar, el resultat d’entrada és que el preu del gas, en aquesta carrera desaforada, s’ha multiplicat per vuit, i això sense que Putin tanqués l’aixeta. Endevineu com s’encareixerà quan encara sigui més escàs. A veure si assumim la realitat que ens haurien d’explicar els qui ens governen. El gas rus no té substitut a mitjà termini. Aquesta és la dura realitat, per això Alemanya i Espanya han començat a cremar  carbó, passant-se la transició ecològica per on tots sabem. L’energia nuclear pot ser un substitut? Sí que pot, però la seva característica rigidesa de producció fa que siguin necessàries altres aportacions més flexibles, per exemple les centrals de cicle combinat, per a les demandes punta d’estiu i hivern, i aquí entrava en joc el gas. Però, a més, recordem que el govern de Sanchez crema carbó però continua vetant la prolongació de la vida de les centrals atòmiques.

Ursula Von der Leyen segueix encantada proposant més i més sancions a Rússia -ara, les importacions d’or, de manera que aconseguirem una nova bombolla, que afavorirà Putin- i ens demana que ens preparem per gastar menys energia, cosa que Sanchez òbvia. Cal ser conscients que a poc a poc i amb l’excusa d’Ucraïna, ens van ficant en una economia de guerra que no hem declarat, però que cada cop patirem més.

Si algú es consola amb l’eslògan «més pobres per culpa de Putin” allà ell, però ja és hora de parlar clar i preguntar. I la qüestió bàsica és què pensem obtenir amb tot això.

El final de la guerra està cantat i com més duri pitjor seran les morts i la factura de reconstrucció, però Rússia no abandonarà el conquerit. Tot l’esforç hauria de concentrar-se en un acord que contingui els fronts, seguit d’una pau que, a canvi de territoris, es garanteixi la reconstrucció d’Ucraïna, i Rússia ha de cooperar. Finlàndia va perdre bona part de Carèlia que no ha recuperat, i no per això es va enfonsar com a país; més aviat, ben al contrari, la seva neutralitat va ser la base del seu gran desenvolupament econòmic posterior. La idea que Rússia seguís atacant és absurda. Econòmicament és una potència mitjana, el seu PIB només una mica superior a l’espanyol i la seva despesa en defensa és 8 vegades inferior a la del conjunt dels països europeus, sense considerar per res els Estats Units. El que sí que necessita Europa és menys compromisos d’intervenció a l’Extrem Orient i la formació d’una força militar europea, que unifiqui les diverses despeses de defensa en un sol sistema, la dissuasió del qual davant Rússia seria més que suficient, tant que hauria de permetre un acord de cooperació entre les dues potències.

Si no sortim de l’atzucac d’Ucraïna, Europa s’anirà enfonsant en les contradiccions internes que són moltes i creixents, alhora que s’empobreix.

Creus que Xavier Trias es presentarà a les pròximes eleccions municipals del 2023?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.