És simptomàtic d’un estat de coses que partits anticapitalistes, com la CUP, o de super esquerres, com els Comuns d’Ada Colau, mai hagin aixecat la veu sobre els afers privats de TV3, i es que si el benefici és progressista deixa de ser guany per transformar-se en servei.
Al llarg de dos dies La Vanguardia ha trencat un tabú dels mitjans de comunicació de Catalunya: examinar les entranyes de la televisió pública catalana, TV-3, mostrant un panorama insostenible, que constata que en realitat la televisió nacional de Catalunya, “la nostra”, és en realitat la seva, la d’uns quants
I en dir la “seva” no ens referim al seu radical esbiaixat contingut informatiu i cultural, sinó a la situació econòmica i l’escandalosa manera de repartir-se el pastís.
TV-3 té, en proporció a la seva audiència, la plantilla més gran d’Espanya, amb quasi 2.400 treballadors. Per situar una referència, Atresmedia, que té com a canals més importants Antena 3 i la Sexta,) té 2.567 treballadors i Mediaset, amb Telecinco y La Cuatro, 1551.
El cost d’aquesta plantilla de TV-3 va ser de 172,6 milions l’any 2019, una xifra que significa més de la meitat del pressupost, i que ni tant sols es cobreix amb els ingressos publicitaris i venda de productes que, amb prou feines, representen 60 milions. En altres termes, els costos de personal tripliquen els ingressos de mercat, que es el que definiria l’abast real de TV-3. La diferència es cobreix amb el pressupost de la Generalitat; és a dir, les aportacions de tots els catalans, que el 2020 en plena crisi representaran 240 milions, i així i tot no es segur que cobreixin costos, de manera que es produirà l’aberració que dels fons Covid-19, dedicats a la sanitat, es detreguin 15milions per a la televisió.
La mitjana per treballador, atenint-nos al cost empresa és de 72.068 euros anuals, un sou mensual de 6000 euros, que dóna una idea de les molt elevades remuneracions dels treballadors de TV-3, que constitueixen un bombolla de privilegiats, sobre tot en els seus càrrecs directius.
Cal preguntar-se si un país en crisi com Catalunya es pot permetre aquesta mena de privilegis. Però sembla que ningú s’atreveix amb TV-3
Per si això no fos suficient, es produeix un altre escàndol: la contractació de produccions externes. Totes les televisions ho fan, però es que en el cas de TV-3 copen la majoria de programes d’una certa rellevància, tret dels informatius. De fet, TV-3 com a producció pròpia d’una certa dimensió té els informatius, i poca cosa més.
La paradoxa és que a menys recursos per a la producció més pes de la producció contractada. Aquesta es una regla que ve precedida d’una altra: a menys ingressos, menys producció de continguts, perquè les xifres de les retribucions són intocables, malgrat que la plantilla està molt envellida i a més sobra personal per totes bandes. Una auditoria del temps de treball de tot el personal mostraria situacions d’escàndol, pròpies de la burocràcia espanyola del segle XIX, pel que fa a cobrar per una escassa dedicació.
El 2010 amb una despesa total en produccions de 149 milions d’euros la producció externa era del 21%, al 2019 amb només 50 milions per a la producció, els encàrrecs externs varen significar el 26% del total. La pregunta és què fan 2400 persones treballant-hi. El ràtio de la producció pròpia, associada, coproduccions, en relació al total dels treballadors és de 12. 917 euros anuals Aquesta és la seva productivitat. Si la comparem amb el seu cost, de 76.068 euros, resulta un negatiu de l’ordre de 63.000 euros treballador i any. És una obvietat que es tracta d’una situació insostenible i escandalosa que només s’explica per l’artefacte polític que significa TV-3.
Però, encara hi ha més. En la pràctica, per la via de la contractació de programes externs de caràcter estructural, TV-3 s’ha privatitzat a la inversa. El grup privat, les productores externes de tota la vida, no únicament no aporten capital sinó que obtenen substanciosos guanys pels contractes que signen, alhora que controlen els continguts dels productes
Els programes que controlen les productores són informatius i polítics, com FAQS en mans del màxim patró de la televiso catalana, Jaume Roures, i Planta Baixa de la Manchester Radiofonica, produccions, d’adoctrinament com Cas Obert de DLO de Madrid però que en realitat va ser una coproducció amb El Nacional de Jose Antich , o el Procés dins del Procés, i Llums i Ombres, un reportatge contrari als Mossos d’esquadra, ambdós d’Incis Films. També els informatius de cap de setmana- segurament TV3 no té gent per treballar en dates tan assenyalades- que produeix i presenta Ramon Pellicer, amb la seva empresa Sticaki. Després hi ha els programes d’humor políticament orientats, com el famós Polònia, i Està Passant, ambdós d’un dels altres milionaris que ha forjat TV-3, Toni Soler, encara que a anys llum del precursor Jaume Roures.
I no es tracta nomes de la producció, sinó que també estan en bona part privatitzades les corresponsalies exteriors més importants, Londres (empresa de Jaume Roures), Moscou (Overon) i Brussel·les, París, Berlin, Washington (Lavinia / Alice)
En total, per al 2019 el que s’ha pagat en serveis externs s’aproxima als 30 milions d’euros considerant produccions sencers i l’import de col·laboracions i serveis; la major part del pressupost de produccions, per tant.
En el llistat de factòtums surten quasi tots els que han sortit de TV-3, Roures, Toni Soler, Antoni Bassas, Ramon Pellicer, Eugeni Sallent, un altre ex director de TV-3 i Andreu Buenafente fins que la seva empresa va ser adquirida per Roures.
La mitjana per treballador, atenint-nos al cost empresa és de 72.068 euros anuals, un sou mensual de 6000 euros, que dóna una idea de les molt elevades remuneracions dels treballadors de TV-3 Share on X
Loading ...
