L’operació sorpresa dels Estats Units a Veneçuela ha trasbalsat l’escenari internacional amb una contundència inesperada. Més enllà del fet militar en si —quirúrgic, eficaç i sense baixes pròpies—, el que es posa sobre la taula és un canvi de paradigma: una advertència sense matisos i una sacsejada a l’ordre postbèl·lic establert el 1945.
Superioritat militar absoluta… i descarada
L’eficàcia militar dels Estats Units continua sent d’una altra galàxia. L’operació ha confirmat una realitat: tecnologia, logística, informació, estratègia i capacitat operativa fan del Pentàgon una força sense rival. Segons el Congressional Budget Office, el pressupost militar dels EUA supera els 800.000 milions de dòlars anuals, més que la suma dels deu països següents junts.
El seu únic punt feble és la vulnerabilitat davant míssils intercontinentals i atacs des de satèl·lits, fet que marca la nova prioritat en defensa. El recent informe de l’Office of the Director of National Intelligence (ODNI, 2023) adverteix que “els EUA podrien perdre l’avantatge si no reforcen la seva capacitat d’afrontar amenaces híbrides i espacials, especialment de Rússia i la Xina”.
El mite de l’ordre internacional
L’acció de Trump a Veneçuela trenca formalment amb les regles del sistema de seguretat global establert després de la Segona Guerra Mundial. Però aquestes normes ja estaven mortes des de la caiguda del mur de Berlín. Els grans actors —els Estats Units, Rússia, la Xina— fa dècades que actuen segons els seus interessos.
Per exemple, l’annexió del Tibet per part de la Xina (1950), àmpliament condemnada per l’ONU, mai va ser revertida, i els bombardejos de l’OTAN a Sèrbia (1999), liderats pels EUA, es van fer sense autorització del Consell de Seguretat.
L’analista Stephen Walt (Harvard Kennedy School) assenyala: “La hipocresia moral en política internacional és la norma. El problema no és el que es fa, sinó com es justifica”. Trump, a diferència dels seus predecessors, simplement no es molesta a disfressar les seves accions.
L’avís: Trump diu el que fa, i fa el que diu
Aquest és el missatge: Trump actua. La doctrina de la “resposta desproporcionada”, heretada del seu mandat anterior (2017–2021), es fa efectiva en aquest nou context. El Council on Foreign Relations ja havia advertit que Trump considera la “projecció directa de força” més eficaç que la diplomàcia multilateral.
Els governs que fins ara jugaven a la indefinició —especialment els d’Amèrica Llatina i Europa— es veuen ara forçats a prendre partit.
Nova configuració geopolítica: esferes d’influència amb límits
L’actuació a Veneçuela reobre la lògica de la Guerra Freda: repartiment d’esferes d’influència. Però amb un matís: només mentre no xoquin amb els interessos estructurals dels Estats Units.
Xina, per exemple, ha arribat a controlar prop del 49% de la producció petroliera veneçolana a través de joint ventures amb PDVSA, segons el China-Latin America Finance Database (Inter-American Dialogue). El renminbi (moneda oficial de la Xina) ja s’utilitzava en contractes de petroli, fet que posava en risc la dominància global del dòlar, com han advertit informes del U.S.-China Economic and Security Review Commission (2022).
Això situa Veneçuela com a peça clau en l’estratègia de Washington per frenar l’expansió de la Xina al continent americà. La intervenció és, doncs, un avís: sí a les esferes d’influència, però no si afecten l’hegemonia del dòlar.
Països en estat de risc: Cuba, Mèxic, Iran…
Cuba ha quedat orfe. Segons dades de Reuters i del mateix govern cubà, la producció elèctrica s’ha desplomat per la pèrdua del subministrament de petroli veneçolà. El règim, sense divises ni energia, afronta la seva crisi més greu des de la dècada del 90.
Mèxic, com han assenyalat analistes com Robert D. Kaplan (The Revenge of Geography), podria ser l’escenari d’un futur conflicte intern per part dels EUA, utilitzant com a justificació el narcoterrorisme. Trump ja ho va insinuar el 2020, i el Pentagon Defense Posture Review del 2023 ho contempla com a escenari plausible.
Iran, assenyalat de nou, és l’enemic sistèmic. L’atac a distància —model ja assajat amb l’assassinat de Qasem Soleimani el 2020— podria repetir-se. L’aliança tàcita entre Israel i els països sunnites (Aràbia Saudita, EAU) ho facilitaria, com recull l’últim informe del Middle East Institute.
Dinamarca i la UE: tensions per Grenlàndia i fracàs europeu
Grenlàndia, territori clau pel control de l’Àrtic, torna a estar al focus. Trump ja va intentar comprar-la el 2019. El Danish Foreign Policy Review adverteix que la presència militar nord-americana a Thule no és només simbòlica.
Mentrestant, la Unió Europea ha quedat descol·locada. El European Council on Foreign Relations ha publicat un informe duríssim sobre la incapacitat de la UE per generar una política exterior autònoma. Els EUA ho saben.
Conseqüències econòmiques: el “fideïcomís” energètic
Trump ha anunciat que els Estats Units “administraran” Veneçuela i els seus recursos fins a garantir una transició segura (Fox News, 2026-01-03). Això inclou l’arribada de petrolieres com ExxonMobil, Chevron o Shell, que ja s’han posicionat per signar acords de reconstrucció i explotació.
Però qui firma aquests contractes? Si el govern dels EUA actua com a administrador de facto, la recuperació serà ràpida, però posarà en dubte la sobirania econòmica.
Terratrèmol diplomàtic a Llatinoamèrica
S’ha trencat la “bóveda” de la diplomàcia tradicional.
- Fi de l’ambigüitat: Espanya, Colòmbia i altres hauran de posicionar-se. La neutralitat ja no és viable.
- Ascens del pragmatisme autoritari: L’èxit tàctic reforça la idea que la força obté resultats. Trump imposa una narrativa clara: menys paraules, més accions.
Espanya i Catalunya: efectes col·laterals
Pedro Sánchez podria intentar capitalitzar l’oposició a Trump per reforçar l’esquerra. Però és un joc arriscat: els EUA tenen diverses cartes, com el suport tàcit al Marroc en el cas del Sàhara Occidental (Politico, 2025-12), fet que pot tensionar les relacions bilaterals.
A Catalunya, Aliança Catalana podria treure profit de ser l’única força a donar suport explícit a Trump, ocupant espais polítics que Junts no acaba de definir.
Conclusió: una advertència global
L’actuació de Trump no és només una intervenció puntual. És un senyal global. Marca el retorn a la política de força, al domini geoeconòmic sense dissimulacions i a la redefinició de l’ordre internacional. Ignorar-ho és jugar amb normes que ja no són vàlides.
Trump no ha “trencat” l’ordre internacional. L’ha fet visible. Veneçuela és el primer avís clar del nou ordre global: poder, energia i força sense maquillatge. #Trump #Veneçuela Share on X
Loading ...
