No ha estat en 24 hores, però aquest dimecres 12 de febrer ha començat el compte enrere per a la fi de la guerra d’Ucraïna, tal com Trump es va comprometre en la seva campanya electoral.
La llarga conversa telefònica mantinguda aquest dimecres entre el president dels Estats Units i Vladímir Putin sembla que deixa encarrilada la solució definitiva.
Les característiques de l’acord que es pot dur a terme no són cap sorpresa, perquè eren les úniques possibles per assolir la pau. Rússia mantindrà els territoris ocupats, recordem-ho, que són els que formaven part de l’àrea de llengua eslava i cultura russa, amb una economia bolcada a l’exportació a aquest país. Ucraïna perdrà territori, però guanyarà en homogeneïtat i, sobretot, cessarà la sagnia que l’ha deixat literalment destruïda amb el suport entusiasta dels governs europeus, la Comissió Europea i l’administració Biden.
Que la conversa inicial fos entre tots dos dirigents i que només després d’aquesta Trump parlés amb Zelensky deixa clar l’ordre de prioritats. Els Estats Units no ajudaran militarment perquè la guerra continuï, entre altres raons perquè ja li ha costat 66.000 milions que han servit per augmentar la destrucció del país, matar o deixar invàlida una bona part de la seva població masculina adulta, sense aconseguir cap èxit militar. Això sí, hi va haver una resistència aferrissada, que a més ha mostrat la fragilitat de la màquina militar russa. Tan fràgil és, que ni tan sols ha aconseguit expulsar una petita penetració ucraïnesa en el seu propi territori.
Malgrat això, els líders europeus ens venen, dia sí i dia també, l’amenaça d’una ofensiva i ocupació russa d’algun altre país europeu. La manipulació arriba a límits increïbles.
Amb motiu de la conversa amb Putin, Trump ha declarat: “Han mort milions de persones en una guerra que no hauria començat si jo hagués estat president. Va passar i ha d’acabar. No s’han de perdre més vides”. I va afegir: “Tinc l’esperança que els resultats d’aquesta reunió —es refereix a la negociació amb Rússia— siguin positius. Ja és hora d’aturar aquesta guerra ridícula, en què hi ha hagut una quantitat enorme i totalment innecessària de mort i destrucció. Que Déu beneeixi els pobles de Rússia i Ucraïna!”.
Paral·lelament, la presència del secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, a la reunió de l’OTAN ha acabat de precisar l’escenari que defineix l’administració dels Estats Units.
En la seva intervenció, Hegseth va declarar que veia poc realista que Kíiv entrés a l’OTAN i mantingués tot el seu territori. Al mateix temps, va deixar clar que correspon a Europa la “patata calenta” de mantenir les condicions de pau a Ucraïna i que en cap cas s’hi enviaran soldats nord-americans. La garantia de seguretat ha d’estar recolzada per tropes europees i no europees, però no seran nord-americanes en cap cas.
Per tant, la Unió Europea té davant seu l’obligació de vetllar per la futura pau d’Ucraïna. Serà interessant veure com Sánchez, amb un compromís militar tan exigu que el col·loca a la cua d’Europa, afronta en termes reals aquesta nova situació que li exigirà una despesa militar més gran.
Trump, per a bé i per a mal, és un polític que compleix el que diu, cosa que en els temps que corren, d’engany i doble moral sistemàtica per part dels nostres polítics, per a nosaltres, els ciutadans, no deixa de ser un avantatge, perquè almenys saps què tens al davant.
Va dir que tancaria guerres i ha començat a fer-ho, per això resulta sorprenent l’actitud bel·ligerant del papa Francesc. S’entén que l’Església catòlica no vegi amb bons ulls les expulsions massives d’immigrants, que fins ara —se suposa que no per manca de ganes— de massives en tenen poc. Però resulten estranyes les paraules i els gestos de Francesc amb Trump, quan amb Obama, que ha estat el president nord-americà que més immigrants ha expulsat, més de cinc milions, no va actuar en termes semblants.
De fet, al Vaticà li semblen malament moltes de les coses que succeeixen al món. És lògic, perquè el seu horitzó moral és molt exigent, i per això és una referència en l’àmbit global. Al mateix temps, la seva diplomàcia és acurada.
No és el cas amb els Estats Units. Ara mateix, Francesc ha dirigit una carta als bisbes d’aquell país, especialment crítica amb l’administració Trump en l’aspecte migratori, cosa que li ha valgut una dura resposta per part del responsable de les polítiques d’immigració d’aquell país, Tom Homan: “El Papa hauria de concentrar-se en l’Església catòlica i deixar-nos a nosaltres el control de les fronteres. Té un mur al voltant del Vaticà i nosaltres no podem tenir un mur al voltant dels Estats Units”.
És un signe clar que això no funciona bé, accentuat pel fet que els últims nomenaments de bisbes han estat de sacerdots que clarament militen en una posició contrària a les polítiques migratòries de Trump.
Tot això contrasta molt amb l’actitud prudent que continua amb la Xina, un país en què l’Església catòlica està prohibida i el poder ha inventat una Església patriòtica pròpia, que impedeix al Papa nomenar bisbes, i que ha establert uns acords amb el Vaticà que en qualsevol cas no sembla que hagin millorat les condicions de llibertat dels catòlics en aquell país. I tot això, més les vulneracions criminals dels drets humans del règim xinès, avui no mereix, òbviament, l’aprovació, però sí un prudent i púdic silenci per part del Papa.
Fa la sensació, a vegades, que Francesc, més que guiar-se per raons de necessitat i de moral objectiva, es guia pels seus criteris molt personals en relació amb allò que no li provoca gens de simpatia.
És una actitud que també es manifesta en el seu dia a dia dins de l’Església i que certament no afavoreix l’autoritat indiscutible que té el Papa sobre els catòlics.
Loading ...
