El triomf de Sánchez i la fi de l’independentisme

Pedro Sánchez no només és a les portes de repetir com a president del Govern amb una majoria absoluta després de perdre les eleccions, cosa que no és gens fàcil, sinó que a més pot passar a la història espanyola com l’home que va desmantellar l’independentisme. Tot això ho aconseguirà si Junts se suma al grup d’incondicionals, PNB, EH Bildu i ERC, que passi el que passi li donaran el vot.

Entre aquests, el cas més exòtic és el d’Esquerra. Ha estat el partit que, juntament amb la gairebé extingida UP de Pablo Iglesias, ha perdut més votants a les dues eleccions successives. No només això, el gran beneficiari de la seva pèrdua ha estat el partit de Sánchez.

A la circumscripció decisiva de Barcelona, els socialistes han triplicat més els escons (15), d’ERC (4) que ha quedat en quarta posició, per darrere de Sumar (5) i PP (5). Que la força que governa la Generalitat hagi aconseguit aquest pobre resultat, reiterant el desastre del maig, i que els seguidors de Junqueras segueixin a pinyó fix, és digne d’examen per anormal.

Si l’independentisme queda reduït a les províncies petites de Catalunya, la història s’ha acabat, més ben dit, s’haurà convertit en una nota rural, a un país fortament urbanitzat.

té a les mans aconseguir la repetició de les eleccions i mostrar a Espanya i Europa, la debilitat de Sánchez

A Junts no li ha anat gaire millor, ha quedat cinquè a Barcelona (3) a només un diputat de distància de VOX. Per ser el partit del president “legítim” Puigdemont, les coses no poden ser pitjor. Però resulta que les seves pèrdues han estat molt menors que el desastre d’ERC i això, atesa la pugna entre tots dos, és un consol, però, sobretot, per una carambola, té a les mans aconseguir la repetició de les eleccions i mostrar a Espanya i Europa, la debilitat de Sánchez.

Seria una manifestació de poder polític que el situaria al vèrtex de l’independentisme i la “puntilla” per al seu competidor, ERC.

En realitat, seria el corol·lari d’un partit que, estant al govern de la Generalitat, el va abandonar per voluntat pròpia, i que havent compartit govern a la poderosa econòmicament Diputació de Barcelona en coalició amb els socialistes, no va voler repetir-ho per no pactar amb ells.

Després d’aquestes renúncies voluntàries tan costoses, quin sentit té facilitar el govern dels seus adversaris, sabent que els seus votants li tornaran a passar factura i tot això a poques setmanes de la Manifestació de l’11 de setembre? La por del buit? Les pressions econòmiques? Són l’única explicació política. Aquesta o que els líders aconsegueixin a canvi dels seus vots, no una amnistia of course, sinó alguna cosa una mica més complicada i recargolada, però que els acabi exonerant del tot.

Així, per exemple, que Jordi Turull es pugui presentar a les properes eleccions autonòmiques. Però, en tot això, com quedaria Puigdemont i el seu fantasmal Consell de la República? Doncs en això, en un fantasma.

La carta de Junts és tan bona, és tan forta, que precisament per això, el més probable és que no la juguin i sigui Sánchez, que no tem jugar al límit, qui s’endugui el gat a l’aigua.

Perquè cap mena de compromís, una amnistia sense nom, una no consulta, un acord econòmic que ja t’explicaré, quan i com, el traspàs de rodalies amb el permís dels sindicats ferroviaris, i les comissions de recerca que es vulguin, i tota la terra del món a l’Havana, fins i tot alliberar Laura Borràs del seu càstig per corrupció, no justificaran res davant la majoria de votants de Junts, i tot el vot potencial dels independentistes abstencionistes, del vot en blanc, o partits menors; fins i tot a ERC.

Una Espanya inestable perquè repeteix eleccions per decisió de Junts, en plena presidència europea i davant de la perspectiva econòmica marcada per l’increment extraordinari del cost dels diners, el cessament de compres per part del BCE de deute públic i dels bancs, la inflació no domenyada dels aliments, la tornada al Pacte d’Estabilitat, i la necessitat de gastar menys o pagar més impostos, la tornada dels ERO 2020 i dels primers crèdits Next Generation, la liquidació de la borsa d’estalvi privat propiciat per la Covid, el alentiment del creixement econòmic de la Xina i Alemanya, haver esgotat les vies de recuperació després de la caiguda del COVID, arribant a màxims en turisme i exportació, tots aquests factors sense un govern capaç de preparar un nou pressupost i dirigir l’economia, representen un problema a escala europea.

I tot per la força de set diputats de Junts, convertits en protagonistes i reis del Mambo a escala internacional, exhibint múscul independentista. “Veieu què passa per no atendre l’exigència del referèndum”

Però tranquils, això no passarà. No hi haurà sorpreses, com no n’hi va haver amb la falsa declaració d’independència, a la qual Puigdemont va arribar pràcticament obligat. El nostre independentisme només és d’ús domèstic, i creix quan hi ha provocació; és un independentisme de mal humor i no com a projecte polític.

Sánchez serà president gràcies a l’independentisme català com està ordenat, i aquí pau i després glòria.

 Loading ...