La filtració interessada i insòlita en la vida del Tribunal Suprem de l’esborrany de sentència sobre el cas Roe contra Wade que el 1973 va obrir la porta a legalitzar l’avortament als EUA. Realitzada pel jutge Samuel Alito, ha causat un fort impacte en la política d’aquest país i més enllà, a judicar per la reacció dels nostres mitjans de comunicació, també a Catalunya i a Espanya.
Cal dir d’entrada que, en contra del que donen a entendre alguns mitjans de comunicació i alguns editorials, per exemple, la de La Vanguardia titulada “Cap al fi de l’avortament als EUA. La majoria que Trump va consolidar al Suprem preveu anul·lar el dret reproductiu”, aquesta proposta de sentència no prohibeix l’avortament, el que fa és una recuperació democràtica.
Considera que Roe contra Wade era una sentència impresentable, concretament la qualifica d’egregiously wrong que pot traduir-se com deplorablement equivocada perquè considera que res a la Constitució dels EUA permet determinar sobre la legalitat de l’avortament. I el que diu és que correspon lliurement a cada estat legislar sobre aquesta matèria.
Si el progressisme fos conseqüent amb els seus postulats, reconeixeria que aquest acord afavoreix el respecte constitucional, el federalisme i sobretot la democràcia perquè aproxima la decisió als interessants. Deixa en mans dels estats la decisió i això faria, si es manté en aquest sentit el text final, que hi hauria estats molt restrictius on quasi seria impossible avortar com el d’Arizona, i altres terriblement liberals com el de Nova York que permet l’avortament fins just abans del naixement, el que no deixa de ser una brutalitat extraordinària, però encara seria possible.
És la millor constatació que els jutges suprems no estan prohibint res. De fet, el que passa és que el que predomina actualment al TS és un corrent d’interpretació filosoficojurídica-constitucional, l’originalisme, que estableix que els jutges els correspon interpretat la llei segons el sentit original del text sense aportar una visió política des de la seva perspectiva, que es traduiria en activisme judicial.
En definitiva, és un corrent que intenta posar fi a la creativitat judicial que obre la porta a tantes arbitrarietats. Aquesta visió està articulada en una concepció profundament federalista que sosté que correspon a l’autogovern dels estats tota competència que no sigui explícitament atribuïda a les institucions federals. És una garantia d’autogovern de federalisme intens.
No s’entén massa en aquest sentit la reacció excitada d’un diari com La Vanguardia que hauria d’assumir que la doctrina constitucionalista majoritària al més alt tribunal dels EUA és positiva per a la transformació d’Espanya en un estat federal autèntic i la desactivació del problema català. Però està vist que des de determinades perspectives el que importen són els temes d’avui, és a dir, que l’avortament sigui intocable, que ho sigui l’eutanàsia, el matrimoni entre persones del mateix sexe, i altres qüestions semblants. Que siguin lleis dogmàtiques, com si fossin temes sacralitzats que ningú pogués revisar ni qüestionar.
Perquè cal dir que és una evidència de sempre que la sentència Roe contra Wade de 1973 és terriblement feble, i això reconegut pels mateixos defensors jurídics de l’avortament. Ho és perquè no va entrar en el sí de la qüestió de l’avortament que l’obligava a contemplar necessàriament els drets, pocs o molts, del que ha de néixer, perquè aquest indiscutiblement és un subjecte diferent de la mare. Això és tan evident que pot ser el beneficiari d’un testament, per tant, quan a aquest subjecte, el nasciturus, no se’l contempla s’incorre en una contradicció extraordinària.
És el que passa amb la llei espanyola que fa 12 escandalosos anys que està recorreguda al Tribunal Constitucional, que no troba el moment d’abordar-la. El 1973 el TS americà es va treure de sobre la qüestió considerant que la decisió sobre l’avortament, no l’avortament en si mateix, corresponia a una decisió que pertanyia a la dona perquè formava part de la seva privacitat i això li donava una protecció constitucional. Cal dir que aquest resultat va ser molt ajustat, cosa que ara no es recorda, perquè la sentència va guanyar per 5 a 4.
El que faria l’actual revisió seria ressituar el tema en el marc de la Constitució dels EUA, és a dir, considerant que no és un afer federal, i obrint la porta perquè hi haguessin diverses regulacions segons l’estat, com passa per exemple amb la pena de mort, que en alguns territoris està prohibida i en altres encara s’executa.
La feblesa de la decisió del tribunal americà amb el Roe contra Wade queda més en evidència si es considera que la l’autoritat militar americana d’ocupació del Japó va aprovar en aquest país l’avortament 10 anys abans que ho fes els EUA. La paradoxa segons la intervenció del dret de la dona a avortar era que al Japó, un país ocupat pels EUA, les dones tenien més drets que les estatunidenques, de manera que el que en territori nord-americà era un delicte, no ho era per a les japoneses.
És evident que el legislador volia donar més drets a les dones del país derrotat que a les del seu propi país. Senzillament, l’avortament era un instrument per controlar naixements dels nombrosos matrimonis mixtos que es produïen al Japó entre les tropes d’ocupació americanes i les japoneses.
En aquesta història de Roe contra Wade hi ha un altre fet que mou a reflexió. Tota aquesta qüestió va venir de la mà de Norma McCorvey, una cambrera de Dallas que el 1970 va demandar al fiscal de districte d’aquella ciutat, Henry Wade, per reclamar el dret a avortar. Aquest fet va ser recollit pels favorables a l’avortament i sobretot per Blannet Parenthood fins a arribar al TS, que va donar lloc a la sentència. Norma va acabar tenint el fill perquè la decisió del TS va arribar massa tard i va donar-lo en adopció. Però el gran canvi es va produir un temps després quan Norma McCorvey es va convertir en una convençuda defensora de la vida i contrària a l’avortament i va militar en aquest moviment fins als finals dels seus dies.
L’enrenou promogut per la filtració, que ha estat provocada des de les rengles demòcrates per intentar pressionar als jutges i accelerar una legislació federal que s’imposi als estats, ha fet un dany extraordinari a la més alta institució de justícia dels EUA. Les reaccions que critiquen la majoria proconstitucionalista del TS demostren també que des de la perspectiva liberal només s’accepten els resultats quan són favorables als seus propis punts de vista i això lesiona profundament a l’estatus de la democràcia als nostres països.
Loading ...
