Geopolíticament parlant, l’epidèmia de Covid-19 ha posat a prova tres models majors del nostre món actual: el comunisme xinès, el europeisme i el liberalisme transnacional. Cap d’ells ha demostrat ésser massa eficaç per contenir ràpidament la pandèmia.
En primer lloc, el Partit Comunista Xinès té una responsabilitat major i molt pesada en la gènesi i primera expansió del virus. La Xina de Xi Jinping, que pretén ésser el motor econòmic i tecnològic del segle XXI, no ha estat a l’altura de quelcom tan elemental com la regulació del comerç d’animals. Pequín no ha après la lliçó a pesar de que l’epidèmia del SARS al 2002 també tingué com origen un mercat xinès de bestioles vives.
La Xina comunista tampoc fou capaç de reconèixer en un primer moment la veritable gravetat del problema, amagant-lo durant setmanes i inclús reprimint els metges de l’hospital de Wuhan que foren els primers en fer sonar l’alarma.
Per acabar-ho d’adobar, la Xina no ha dubtat en recórrer a les notícies falses per acusar els Estats Units d’estar rere el virus. El 13 de mars, Zhao Lijian, portaveu del ministeri d’afers exteriors, afirmà per Twitter que «l’exèrcit nord-americà podria haver portat l’epidèmia a Wuhan».
La incapacitat política, la mentida i la dissimulació no compensen en quelsevol cas la gestió certament eficaç de la epidèmia per part de la Xina, un cop reconegut el problema.
El segon model que està sortint malparat del Covid-19 és l’europeisme. Europa ha demostrat que la seva màxima d’obrir fronteres pot no respondre a les necessitats d’un moment donat. L’espai Schengen esdevingut dogma de fe i no pas solució pragmàtica al servei dels europeus ha permès la rapidíssima propagació del virus pel Vell Continent.
El 13 de març, quan ja estava clar que l’epidèmia s’estava propagant arreu d’Europa, la presidenta de la Comissió Úrsula von der Leyen encara criticava la decisió de diversos estats membre de tancar fronteres. Un dia més tard, era el seu propi país, Alemanya, qui decidia tancar la seva…
Brussel·les ha doncs d’entendre que tancar fronteres pot ser útil tot i ser contrari al funcionament del mercat únic. Per exemple, l’epidèmia ha arribat amb molt de retard als Estats Units (i ho ha fet sobretot a través d’Europa) precisament perquè el president Donald Trump decidí a finals de gener no deixar entrar als Estats Units els viatgers provinents de la Xina.
L’europeisme també ha fracassat en actuar com un factor de canvi per contenir la pandèmia a Itàlia, país que porta setmanes en una situació molt complicada. Inclús abans de que la situació hi esdevingués crítica, els altres socis europeus preferiren acumular stocks per a ells mateixos o simplement, mirar cap una altra banda.
Finalment, s’ha demostrat que el liberalisme transnacional, basat en el principi de l’economia clàssica de la divisió del treball, pot acabar sent contraproduent si no es tenen en compte altres factors de tipus no econòmic. L’actual dependència europea i nord-americana de matèries primeres i medicaments fabricats als països asiàtics demostra que la deslocalització industrial pot tenir conseqüències molt greus per a les nostres economies, i també per a la seguretat nacional.
En definitiva, aplicats al peu de la lletra, cap dels tres models ha demostrat protegir els seus ciutadans de forma eficaç davant del nou coronavirus. Està clar que el que surt més mal parat és el comunisme xinès, però no podem deixar d’observar que, malgrat les seves virtuts, ni l’europeisme ni el liberalisme es poden elevar com dogmes de fe. Aquests models han de ser pragmàtics i saber-se adaptar a les necessitats de les poblacions.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
El que surt més mal parat és el comunisme xinès, però no podem deixar d’observar que, malgrat les seves virtuts, ni l’europeisme ni el liberalisme es poden elevar com dogmes de fe Share on X
