Cada any, quan s’acosta el 31 d’octubre, els carrers, els aparadors, les escoles i els centres comercials s’omplen de carabasses il·luminades, esquelets, bruixes, fantasmes i tota mena de decoracions inspirades en Halloween. La celebració, importada de la cultura anglosaxona i difosa arreu del món per la indústria de l’entreteniment, ha anat guanyant terreny a Catalunya fins al punt que, per a molts infants, les carabasses i el truc o tracte semblen haver desplaçat les tradicions que durant generacions havien donat personalitat pròpia a la nostra festa de Tots Sants.
No es tracta de negar que les tradicions evolucionin, ni de pretendre que els infants no es diverteixin disfressant-se. Tampoc no té gaire sentit convertir aquesta qüestió en una batalla contra qualsevol influència estrangera. Les cultures sempre han intercanviat costums, i Catalunya no n’ha estat mai una excepció.
Però una cosa és incorporar elements nous i una altra, de ben diferent, és anar arraconant les tradicions pròpies fins a fer-les gairebé invisibles.
I aquest és el risc que hauríem de saber veure.
Panellets, castanyes i moniatos: el gust de la nostra tardor
Tots Sants és una de les celebracions més arrelades en la cultura popular catalana. La seva proximitat amb la Castanyada ha fet que totes dues dates quedin estretament vinculades en l’imaginari col·lectiu.
Els panellets, elaborats tradicionalment amb ametlla i sucre i sovint coberts de pinyons, són una de les grans expressions de la rebosteria popular catalana. A les pastisseries, les llars i els obradors, la seva preparació i degustació formen part d’un costum que es transmet de generació en generació.
Les castanyes torrades, venudes tradicionalment a les parades dels carrers quan arriba el fred, i els moniatos, cuits al forn i menjats ben calents, completen aquesta estampa tan nostra de la tardor. Són aliments senzills, vinculats al calendari, al paisatge i a una manera de viure les festes que no necessita grans artificis comercials.
La castanyera, amb el seu davantal, el mocador al cap i el cistell de castanyes, és també una figura entranyable de la cultura popular. A les escoles bressol i als centres educatius, la seva presència ha servit durant molts anys per apropar els més petits als ritmes de les estacions i a les tradicions del país.
Tot plegat constitueix un patrimoni cultural que mereix ser conegut, practicat i transmès.
Recordar els qui ja no hi són
Però Tots Sants no és només una festa gastronòmica. El seu sentit tradicional està profundament vinculat al record dels difunts.
L’1 de novembre, moltes famílies visiten els cementiris, netegen i guarneixen les tombes i hi porten flors. És una jornada de record, de retrobament amb la memòria familiar i de reflexió sobre el pas del temps. L’endemà, dia dels Difunts, la tradició cristiana dedica una atenció especial a la pregària pels qui han mort.
Aquesta dimensió de la festa, més serena i íntima, contrasta amb l’ambient lúdic i comercial que acompanya Halloween. No són necessàriament celebracions incompatibles, perquè res no impedeix que una família participi en totes dues. Tanmateix, convé recordar que Tots Sants té un significat propi, que va més enllà dels dolços i les activitats infantils.
Una societat que perd la capacitat de recordar els seus difunts, d’honorar els seus avantpassats i de donar un sentit col·lectiu al dol corre el risc de convertir totes les celebracions en simples ocasions de consum.
Halloween: una festa cada vegada més present
La implantació de Halloween a Catalunya és cada vegada més visible. Els comerços hi dediquen aparadors i campanyes específiques; les escoles organitzen activitats temàtiques; les discoteques i els establiments d’oci preparen festes de disfresses, i les plataformes audiovisuals contribueixen a popularitzar-ne l’imaginari.
Les carabasses retallades, les bruixes, els monstres i el costum de demanar llaminadures casa per casa formen part d’una escenografia que molts infants coneixen tan bé com, o fins i tot millor que, les tradicions catalanes de la mateixa època.
Cal precisar que Halloween no és una invenció exclusivament nord-americana. Té arrels històriques diverses, entre les quals hi ha la celebració cristiana de la vigília de Tots Sants i costums desenvolupats a les illes Britàniques.
La seva expansió contemporània, però, ha estat molt afavorida per la cultura popular nord-americana, el cinema, la televisió i el màrqueting comercial.
El problema, per tant, no és l’origen estranger d’una festa. El problema és el desequilibri entre la capacitat de difusió d’un model global i la fragilitat amb què, de vegades, transmetem les nostres pròpies tradicions.
Quan una escola dedica setmanes a preparar disfresses de Halloween, però gairebé no explica d’on ve la Castanyada; quan els aparadors es vesteixen de carabasses i esquelets, però la castanyera queda relegada a un racó; o quan els infants identifiquen immediatament el truc o tracte, però no saben explicar què celebrem per Tots Sants, alguna cosa s’està perdent.
No és una qüestió menor. Les tradicions són una part de la memòria compartida d’un poble.
La responsabilitat de les famílies, les escoles i les institucions
Davant d’aquesta situació, no n’hi ha prou de lamentar-se. Si volem que les tradicions catalanes continuïn vives, cal practicar-les i transmetre-les.
Les famílies poden preparar panellets a casa, comprar castanyes, coure moniatos i explicar als infants el significat de Tots Sants. Les escoles poden mantenir la Castanyada com una celebració central del calendari de tardor i donar a conèixer les cançons, les dites, les rondalles i els personatges de la cultura popular catalana.
Els ajuntaments, les associacions culturals i les entitats de barri també poden contribuir-hi organitzant fires, tallers, parades de castanyes i activitats que acostin les tradicions a les noves generacions.
I els mitjans de comunicació del país tenen, igualment, una responsabilitat: donar visibilitat al patrimoni cultural català, explicar-ne els orígens i evitar que les celebracions importades acaparin tota l’atenció mediàtica.
No es tracta de prohibir Halloween, ridiculitzar qui el celebra ni convertir la Castanyada en una obligació identitària. Es tracta de garantir que els infants tinguin l’oportunitat de conèixer les dues celebracions i de comprendre que la cultura catalana no és una peça de museu, sinó una realitat viva que necessita continuïtat.
Una cultura viva no ha de renunciar a si mateixa
Catalunya és un país obert, acostumat al contacte amb altres cultures. Aquesta obertura és un valor, sempre que no impliqui el desconeixement o l’abandonament de la pròpia identitat cultural.
Podem gaudir de les disfresses, de les carabasses i de les activitats de Halloween sense renunciar als panellets, a les castanyes, als moniatos ni al record dels nostres difunts. No hi ha cap contradicció inevitable entre una cosa i l’altra. Però sí que hi ha una responsabilitat col·lectiva: evitar que allò que ens arriba de fora desplaci, per simple inèrcia comercial o cultural, allò que hem heretat de les generacions anteriors.
Les tradicions no sobreviuen només perquè en parlem amb nostàlgia. Sobreviuen quan les practiquem, quan les expliquem als nostres fills i nets i quan els donem un lloc en la vida quotidiana.
Aquest Tots Sants, doncs, omplim les taules de panellets, torrem castanyes, mengem moniatos i dediquem una estona a recordar els qui ens han precedit. Expliquem als més petits qui era la castanyera i per què visitem els cementiris. Fem que coneguin les nostres cançons, les nostres dites i els nostres costums.
Que les carabasses i les bruixes no ens facin oblidar les castanyes i els panellets.
Perquè un país que deixa perdre les seves tradicions no esdevé necessàriament més modern ni més obert. Simplement, corre el risc de deixar de reconèixer-se a si mateix.
Hem d'evitar que allò que ens arriba de fora desplaci, per simple inèrcia comercial o cultural, allò que hem heretat de les generacions anteriors. #TotsSants #Halloween Share on X
