Increïble! Ho ha tornat a fer. En plena cinquena onada de la pandèmia, ocasionada pels errors i imprevisions del govern, i amb el turisme un any més estroncat, ha aparegut Sánchez a la televisió per fer una mena de rendiment de comptes en el qual ha obtingut la nota màxima de cum laude. Té la seva lògica perquè és l’alumne que s’examina a si mateix i es posa nota.
No es cansa de desaparèixer quan hi ha problemes i de reaparèixer amb invents de màrqueting polític que no tenen altra missió que lligar la seva imatge a notícies felices, vinguin o no a compte.
Però, frivolitats al marge, en aquesta manera estranya de rendir comptes, s’hi amaga un mal més gran al qual la ciutadania sembla haver-s’hi acostumat; fins i tot els mateixos partits polítics. Cal recordar que els rendiments de comptes dels governs es fan als parlaments i és allí on s’examina el balanç que es vol presentar. És allà, i no a la televisió, on ha de comparèixer Pedro Sánchez per explicar tan bons resultats. És al Congrés on ha de portar les dades que explica a la televisió perquè els diputats de totes les tendències puguin verificar què hi ha de cert en el que afirma. Però no, el Parlament és l’últim de la filera i això és greu perquè si no serveix per al control sistemàtic de l’acció de govern, més enllà d’estirar-se el monyo en les anomenades sessions de control, el Congrés es converteix en una instància inútil. El problema és que sense ell no hi ha democràcia representativa.
Aquesta perillosa marginació de la cambra de diputats es manifesta a més d’altres maneres. Una és rendint comptes, i l’altra presentant les iniciatives d’abast. És el lloc on s’havia d’haver passat comptes de la covid i examinat els incerts plantejaments de futur. És el lloc on s’havia de portar el Pla de Fons Europeus i examinar de forma regular la seva aplicació. Res d’això es fa.
Una segona forma de defraudar la democràcia parlamentària és abusant de la figura del decret llei. Sánchez, en el curt període de vida de governant que té, l’ha utilitzat més que González, Aznar i Zapatero plegats. I supera de llarg a Rajoy, malgrat que fa molt menys temps que Sánchez governa. El decret llei, per la seva pròpia naturalesa i urgència, limita el procediment parlamentari i impedeix un debat a fons i un aprofundiment d’allò que s’està debatent. Hauria d’aplicar-se només en casos de molta necessitat per l’emergència i les presses, i no en caràcter general.
Hi ha encara un tercer mecanisme de degradació de la institució parlamentària: és utilitzar la via de la proposta de llei en lloc de la del projecte. La diferència no és menor. El projecte el presenta el govern i té una tramitació perfectament reglada i garantista, perquè instàncies alienes al mateix govern i Parlament puguin dir també la seva i facilitar al legislador una visió més completa, des del Consell d’Estat fins a altres instàncies oficials, passant per la participació d’experts en aquella matèria. Però quan la forma de presentar la llei és la de la proposta, aquesta la duu a terme un o diversos partits, naturalment els del govern, i allò que havia d’haver nascut d’aquest, entra directament per la via parlamentària. D’aquesta manera tot el procés queda abreujat, no hi ha consultes obligades, ni necessitat de cridar a experts, en definitiva s’acosta més a un “yo me lo guiso, yo me lo como”. Sánchez està utilitzant això de manera sistemàtica i amb lleis de gran importància, que requerien aprofundiment i consens, com és el cas de la llei orgànica que legalitza l’eutanàsia. Per no haver-hi, ni tan sols hi va haver consulta al Consell d’Estat.
Voler presentar, com fa Sánchez, un balanç triomfal de tot aquest període, és escandalosament fals. És anar molt malament en relació amb la Covid-19, quan l’economia ha rebut un cop excepcionalment fort, molt més que el dels altres països d’Europa. L’administració pública ha demostrat a bastament que no funciona i que el “torni vostè demà” s’ha convertit en un “no cal que torni”. El paper internacional d’Espanya és francament dolent. El govern dels EUA ignora l’espanyol, malgrat que teòricament és un aliat fonamental. Macron ha trencat relacions, i a Europa el nostre pes és incomparablement menor, no ja que el d’Itàlia, sinó de països sensiblement menors com Holanda. Sánchez encara està buscant l’aliat de torn. No li ha funcionat amb Merkel, tampoc amb Macron, ara ho prova amb Dragui.
Però per si això no fos prou, sotmet la política a una situació de falsejament sistemàtic, que es pot resumir en un concepte. D’una banda apel·la contínuament a actuar units i d’acord, i d’altra banda no es cansa de produir lleis que només fomenten la divisió: la d’ensenyament, la de l’eutanàsia, la de la memòria democràtica, la llei trans, la proposició de llei del grup socialista per paralitzar els grups que preguen o reparteixen fulletons als entorns de les clíniques avortistes. En definitiva, una guerra cultural declarada i sistemàtica que no fa més que polaritzar el país.
