La compareixença de la nova fiscal general de l’Estat, Teresa Peramato, davant el Congrés dels Diputats, lluny d’oferir el missatge de confiança institucional que el país necessita, ha aportat tres males notícies, totes elles de gran magnitud. Tres senyals d’alerta que, preses conjuntament, dibuixen una Fiscalia encara més polititzada, més aliena a la percepció ciutadana i, sobretot, més desconnectada de les amenaces reals que afecten la seguretat i l’estabilitat de l’Estat.
Elogi inexplicable a un fiscal condemnat: una anomalia institucional
La primera ombra és la més simbòlica i, alhora, la més corrosiva. Peramato, futura cap d’un cos jeràrquicament sotmès a la seva autoritat, es va permetre elogiar públicament el seu predecessor, condemnat pel Tribunal Suprem, sense esmentar —ni tan sols reconèixer— la gravetat del delicte que li va ser imputat i confirmat per una majoria de cinc magistrats contra dos.
Aquest gest revela una anomalia institucional severa: la fiscal general de l’Estat celebrant la trajectòria d’un alt càrrec sentenciat per la instància judicial més alta del país, obviant el motiu de la seva caiguda. No es tracta d’un descuit protocol·lari; és una declaració d’intencions.
Peramato sembla indicar així que continuarà en la mateixa línia de subordinació partidista que va caracteritzar l’etapa de García Ortiz i, abans, de Dolores Delgado. L’ordre jeràrquica de la Fiscalia, tan rígida com excepcional dins l’àmbit europeu, converteix aquest biaix polític en una cadena de transmissió potentíssima: quan el cap es desvia, tota l’estructura es desvia.
L’elogi del sistema actual de nomenaments: un aval a la politització
Si la primera ombra és simbòlica, la segona és estructural. Peramato no només accepta que el govern de torn nomeni el fiscal general de l’Estat: n’elogià públicament el mecanisme.
Aquest model, que a altres països pot funcionar amb estabilitats institucionals molt diferents, a Espanya s’ha convertit en un instrument de control partidista. Els exemples recents ho il·lustren de manera incontestable:
- Dolores Delgado va passar directament de ministra de Justícia a fiscal general, sense cap període de neutralització institucional.
- Abans de marxar, Delgado va promoure García Ortiz, home de la seva màxima confiança.
- El resultat: una Fiscalia alineada amb el govern en casos judicials que afectaven directament interessos polítics.
Tot això contradiu les recomanacions de la Comissió Europea i del Consell General del Poder Judicial, que reclamen distància, independència i mecanismes de control. La proposta mínima seria dissociar el mandat de la fiscal general del cicle polític del govern que la nomena, però fins i tot això podria ser insuficient.
La realitat és que l’actual sistema alimenta una partitocràcia institucional que erosiona la confiança ciutadana. I Peramato, lluny d’obrir portes a una reforma, hi tanca finestres.
Una prioritat equivocada: ignorar la gran amenaça del narcotràfic
La tercera ombra no és només institucional: és existencial. Afecta la seguretat del país i la capacitat de l’Estat per defensar-se davant les seves amenaces més greus.
Peramato va presentar la violència de gènere com a primera prioritat del seu mandat. És un problema important i moralment greu, però no és la principal amenaça criminal d’Espanya, ni és el terreny on l’Estat corre el risc de perdre el control. Les dades ho confirmen: el nombre d’homicidis és baix i estable, i no justifica l’alarmisme polític que sovint presideix el debat.
En canvi, Espanya afronta avui una amenaça molt més profunda: El narcotràfic i el crim organitzat.
Els informes europeus són taxatius:
- Espanya és el 5è país d’Europa amb més criminalitat organitzada, només per darrere de Sèrbia, Itàlia, Ucraïna i Rússia.
- És una de les principals portes d’entrada de cocaïna al continent, amb hubs a Algesires, València i Barcelona.
- Xarxes com la ‘Ndrangheta, grups albanesos i càrtels llatinoamericans operen amb una logística establerta i amb capacitat corruptiva devastadora.
El mirall europeu és inquietant:
- Bèlgica i Països Baixos han vist com el narcotràfic amenaça jutges, fiscals i periodistes.
- Suècia suporta explosions i tirotejos de bandes juvenils.
- França és conscient que Marsella i altres ciutats poden desbordar l’Estat.
Espanya encara té dics de contenció, però són insuficients. Les forces policials alerten d’un escenari que pot desbordar-se si no s’actua amb contundència.
I malgrat tot això, la fiscal general situa la violència de gènere com a centre gravitatori de la seva estratègia penal, en una mostra clara d’ideologització de les prioritats, desconnectada del risc real que afronta el país.
Conclusió: una Fiscalia que gira l’esquena a la realitat
Les tres ombres que projecta la compareixença de Peramato —l’elogi al condemnat, l’aval al sistema de nomenaments i la tria d’una prioritat que no respon a l’alarma real— configuren un diagnòstic preocupant:
La Fiscalia espanyola sembla submergir-se encara més en una lògica de partit i no en una lògica d’Estat.
Mentrestant, la societat, ja exhausta per la polarització i la desconfiança generalitzada cap a la política, observa com una altra institució fonamental perd credibilitat i capacitat de resposta.
El resultat és clar: un país més feble, menys segur i menys protegit, subordinat a una arquitectura institucional que sembla escoltar més el govern que la realitat.
Espanya no pot ignorar l’amenaça del narcotràfic mentre mira cap a un altre costat. #SeguretatNacional Share on X
Loading ...
